L’Institut Menorquí d’Estudis (IME) acaba de publicar, dins la col·lecció Petit Format, l’estudi guanyador del I Premi Pere Melis a la recerca en l’àmbit de la lingüística i la sociolingüística, Els noms populars dels nivolats, boires i vents de Menorca de Jordi Manent i Tomàs, amb pròleg del degà de la dialectologia, Joan Veny. Els seus objectius principals són, com diu l’autor, “recollir els noms populars de la meteorologia popular de l’illa de Menorca i revisar, sistemàticament, entrada per entrada, si són incorporats o no en el Diccionari català-valencià-balear.” El resultat de les 18 enquestes fetes a 11 pobles i a 62 informants, la majoria pagesos i pescadors, és d’un interès indubtable i evidencia que “el menorquí és un dialecte del català riquíssim tant qualitativament (és a dir, pel que fa a la creativitat dels noms) com numèricament (pel fet que el nombre total que hem aplegat és superior a la mitjana).”
Així, hem d’agrair a la família de Pere Melis Pons (1924-2005), membre de la Secció de Llengua i Literatura de l’IME des de 1988, la voluntat de perpetuar la seva memòria a través de l’Associació Espipollant, impulsora del premi, i que té, entre d’altres, la voluntat de conservar i difondre el llegat del mestre Melis i la promoció de la llengua i la cultura catalanes, especialment en la varietat dialectal menorquina. Un deure i una obligació que tenim tots, no només la família, amb l’home que dedicà, sense perdre mai el somriure i la bonhomia que el caracteritzava, una part important de la seva vida a l’estudi i a la divulgació de la llengua catalana de Menorca a través, sobretot, des de la secció «Espipollant» (1981-2003) del diari Menorca, amb articles recollits parcialment a Quaderns de Folklore i als toms publicats per Edicions Nura. Prop de 7000 articles en què, amb paciència i rigor, va fer present, per dir-ho amb paraules de Margarida Cursach, “les paraules de la seva generació i de tot un poble.”
En Pere va dir que les paraules antigues “guarden en el seu si qualque cosa del parlar reposat i una mica irònic d’un temps en què els homes anaven fent camí sense presses i la conversa brollava sense entrebancs ensaborint cada paraula.” Feu-li cas i llegiu el magnífic treball de Jordi Manent. Sense presses i ensaborint cada paraula. Sentireu com defora fa un alenet, com ploïsca o plovisca, com fa xec-xec o francisco-francisco. Veureu com sa lluna duu capell o com fa un dia de capellans. Estic segura que a ell li hauria encantat llegir-lo.
(Article publicat al diari Menorca de dia 29 de març de 2026)
- El pensament ordenat/Opinió
- Sense comentaris