Aquesta setmana, com tothom ja deu saber, s’han complert cinquanta anys de la mort del dictador Franco. Aquell dia, a moltes cases es va celebrar amb alegria el final de la dictadura. A d’altres, on encara l’ombra ferotge de la Guerra Civil i de la posterior repressió franquista no havia desaparegut del tot, el temor es va ensenyorir dels més grans. Record la cara en blanc i negre del ministre Arias Navarro a la televisió, anunciant el desenllaç amb una solemnitat exagerada. I la música fúnebre a la ràdio i els dies sense escola.
En aquells moments, tenia deu anys, encara no era conscient del que havia representat la dictadura. Desconeixia la cruesa amb què el franquisme s’havia acarnissat amb la família de la mare a Mallorca i que anys després vaig novel·lar a L’alè de les cendres. Tampoc sabia que vivia en un país on la pena de mort es va aplicar fins al darrer moment, amb judicis sense garanties legals. Ni tan sols era conscient de com afectava la meva vida més quotidiana i la del meu entorn. La llengua catalana, la pròpia de Menorca, la que sempre hem parlat a casa, no es podia aprendre a les escoles, i els seus usos formals només eren “tolerats” en la creació literària, sempre minoritària i sotmesa a censura prèvia o posterior. Perquè la llibertat d’expressió tampoc existia en el franquisme. Les meves germanes majors van haver de fer el “Servei Social”, aprendre a cuinar i cosir, per poder treure el carnet de cotxe o matricular-se a la universitat. I podria continuar.
Explic aquestes coses perquè em costa entendre que hi hagi joves que avui en dia pensin que el franquisme no va estar tan malament. Vull pensar que la majoria no saben què va significar realment. No ajuda gens que quan es parla de memòria històrica s’alcin veus ofeses que reclamen la igualtat de tractament per a “totes” les víctimes, centrant el debat només en els anys de guerra i desviant l’atenció sobre els assassinats durant els “quaranta anys de pau”, una repressió d’estat, perfectament organitzada i planificada, i sense la coartada de cap guerra, en què el franquisme va acabar amb la vida de milers de persones, una xifra encara avui difícil de precisar.
Potser seria hora de començar a desfer els nusos amb què el dictador ho va deixar tot “atado y bien atado”. La transició que alguns volen absolutament modèlica no ho va ser tant. De la nit al dia, molts van passar de dir-se franquistes a demòcrates. Cal assumir la història amb valentia i generositat. Només així podrem enfortir la nostra democràcia.
(Article publicat al diari Menorca de dia 23 novembre de 2025)
Na Magdalena Hernández va ser la meva bibliotecària, una persona que record amb estima i afecte. Es va fer càrrec de la biblioteca pública de Ciutadella des del 1967 al 1989, quan es va traslladar a la Casa de Cultura. Era una dona menuda, amable, amb la vivesa a la mirada. Sempre impecable, amb alguna joia que s’adeia perfectament amb la roba que duia, lleugerament maquillada i perfumada. Si gir la mirada cap enrere per fer memòria de la meva relació amb els llibres, ella hi és. Discretament, però hi és. Ara em sap greu no haver-la anada a veure abans que morís i poder compartir amb ella els meus records i endur-me’n alguns dels seus.
És evident que el món de les biblioteques ha canviat molt en els darrers temps. Només cal fer un poc de memòria. La biblioteca municipal de Ciutadella, per exemple, va començar el seu camí el 1952, any en què la Direcció General d’Arxius i Biblioteques de l’Estat la va dotar amb un lot fundacional de 612 llibres. Tanmateix, no va entrar en funcionament fins al 1956, en un espai situat a la planta baixa de l’ajuntament. Després es va traslladar a una casa antiga del carrer del Mirador, que mantenia l’estructura d’habitatge. Record haver-hi anat alguna vegada amb la meva germana. Quan es va jubilar, na Magdalena va dir al diari que se li va donar tan poca publicitat que havia de sortir al portal a animar la gent a entrar-hi. El 1975 es va instal·lar en una sala del Col·legi Salesià, ben al costat de casa, moment en què em vaig convertir en assídua de la biblioteca.
Avui no dubta ningú que les biblioteques són una peça fonamental dins l’engranatge cultural de pobles i ciutats. Segurament podrien estar més ben dotades –tot és sempre millorable–, però els fons d’obres de què disposen per al préstec, les presentacions de llibres o les activitats de dinamització de la lectura per a infants i adults que fan atreuen un nombrós públic lector i esdevenen imprescindibles. En aquest sentit, i perquè m’afecta directament, deixau-me dir que els clubs de lectura que s’organitzen a les biblioteques d’arreu són un autèntic regal per als escriptors, un regal que no em cansaré d’agrair mai.
Entre tots els records que tenc de na Magdalena Hernández, em qued amb la recomanació que em va fer de Crónica de una muerte anunciada (1981) de García Márquez, perquè tu ets molt llegidora i t’agradarà, em va dir. Gràcies, Magdalena, i gràcies a les bibliotecàries i bibliotecaris que estimau la vostra feina i feis estimar els llibres.
(Article publicat al diari Menorca de dia 9 novembre de 2025)
