Maite Salord

Escriptora

Arxiu de setembre 2025

Aniversari

El 1975, Carme Riera va irrompre amb força en el món literari català amb Te deix, amor, la mar com a penyora, un recull de desset contes que compleix enguany cinquanta anys i que ja és considerat un clàssic de la literatura catalana moderna. Així ho demostren les activitats que s’han organitzat per celebrar l’efemèride i que van des d’una exposició a un documental, des de diverses activitats al voltant de la lectura a l’edició especial que s’ha fet de l’obra.

Te deix, amor, la mar com a penyora està dividida en tres parts, la primera de les quals es diu “I a trenc d’alba sempre enyor la mar” en què la mar, juntament amb els personatges femenins, agafa el protagonisme. Així, els títols dels cinc contes que la integren remeten directament a l’aigua, sovint lligada a la mort, com en el conte Mar, amor meu, acompanyament per a sis veus, situat a Menorca, illa amb què Riera ha tingut una estreta relació. Tanmateix, en el conte que dona títol al llibre, i segurament el més reconegut, la mar esdevé penyora d’amor. En aquesta narració, Carme Riera aborda amb valentia, a meitat dels anys setanta, un tema tan esquiu en literatura com és la relació entre dones.

Així, aquesta primera part de l’obra ja posa en evidència que ens trobam davant una narradora oberta a tota la complexitat de la vida, que és, també i sobretot, la complexitat de la literatura. De la segona part, “Balcons de tristos somnis”, destaca el conte Flames de llum cremaven grocs domassos, segurament el que connecta més directament amb una persona cabdal en la vida de l’autora: la seva àvia Caterina, que va acompanyar-la durant la infantesa i a qui sentia explicar velles històries del passat familiar. El llibre es tanca amb els nou contes que formen “Recomença la dansa”, alguns de breus i que remeten al món de l’espectacle i del cinema o, amb una certa ironia, al turisme a Mallorca.

En el pròleg a la primera edició, Guillem Frontera va dir: “He de confessar que no m’agrada encapçalar el llibre de na Carme Riera i no per allò que se sol dir en aquests casos (no som el més adequat, etc), sinó perquè, senzillament, m’incomoda. Em sent, com si en el repart, m’hagués tocat el paper de bufó. Em sent, també, i sobretot, un intermediari que fa nosa, que pot dificultar la desitjable intimitat entre dos amics o dos enamorats.” Feu-li cas i no us quedeu amb el que us poden dir del llibre. Llegiu sense intermediaris Te deix, amor, la mar com a penyora. El millor homenatge que li podem fer.

(Article publicat al diari Menorca de dia 28 de setembre de 2025)

Elitisme

(Foto GOB Menorca)

A la presentació del nou Pla Territorial Insular que el PP pretén fer veure que tot just comença a tramitar quan ja té tots els informes corresponents, el president del Consell va qualificar el del 2023, aprovat per les forces de l’esquerra, com un PTI “elitista, que no estava pensat per a tots els menorquins”. Quan ho vaig llegir no m’ho podia creure i vaig cercar la roda de premsa a Youtube. Efectivament, com era previsible, els titulars no feien més que reflectir la primera afirmació que el president va fer davant els mitjans i, per tant, davant tots els ciutadans, una afirmació que és tan evident que és una falsedat que no sé si hi hauria dedicat un minut a rebatre-la.

Tanmateix, així com anava avançant la roda de premsa, vaig veure clarament que aquella només havia estat la primera d’un seguit d’afirmacions falses que esper que els partits polítics de l’oposició rebatin en sessió plenària, com a mínim amb la mateixa contundència que ho fan els informes dels tècnics del Consell. Ara bé, n’hi ha una que no puc deixar passar perquè m’apunta directament: com que es veu que el president no va quedar prou satisfet amb l’elitisme va afirmar, sense cap vergonya, literalment, que “aquestes piscines que han sortit a la premsa de 500m2 s’han autoritzat durant els governs d’esquerra”, obviant el fet clau que el 2015, i fins al 2017 que es van acabar els tràmits de la seva derogació, vam haver d’aplicar la Norma Territorial Transitòria que el PP ens havia deixat en herència. Una NTT que es va aprovar a través d’una disposició “ex-professo” en una llei de mesures urgents en matèria urbanística del Govern Balear i que, a més, se sustentava en tres pilars que en absolut compartíem: la desprotecció del territori, el creixement indiscriminat i sense criteri i la construcció de grans infraestructures en rústic. D’aquí les piscines en qüestió que, aquestes sí, podem qualificar sense embuts d’elitistes. Perquè, quants de menorquins es poden permetre una nit en un d’aquests establiments? Aquest era i és el model territorial del PP.

Així les coses, l’equip de govern del Consell sembla més preocupat a amagar que volia aprovar un PTI que en cap cas suposava una modificació puntual del que hi ha vigent i que l’han enxampat. O a atacar l’oposició de filtrar els documents, que són públics!, i que els van deixar en evidència. Fins i tot, en algun moment, el president va perdre els papers davant la insistència dels periodistes fent la seva feina. Però ben mirat, potser més que papers, només devien ser esborranys. 

(Article publicat al diari Menorca de dia 14 de setembre de 2025)

Estius

Quan sentim la paraula estiu és inevitable pensar en vacances, festes, calor, platja, viatges… Tanmateix, hi ha tants d’estius com persones. Cadascú el viu de manera diferent segons quines siguin les seves circumstàncies. Hi ha qui, certament, té la sort de fer vacances i poder anar a la platja i de festa o tenir temps per llegir i descansar. Tanmateix, també són moltes les persones que durant l’estiu és quan més hores de feina han de fer, justament perquè les altres es puguin relaxar i desconnectar de les rutines diàries. Així, el temps dels uns no és com el dels altres: segur que l’estiu  no avança al mateix ritme davant els fogons de la cuina d’un restaurant que en remull dins l’aigua freda. 

Sigui com sigui, sembla que la imatge que es vol donar dels mesos de més calor és només la de la felicitat, l’alegria i la bellesa. Des dels anuncis de la televisió a les imatges que es comparteixen a les xarxes socials, tot apunta en aquesta direcció. I, tanmateix, com sempre, res no és el que sembla. O no és només el que sembla. Ni les platges són tan idíl·liques com les que mostra la publicitat, ni a l’estiu tothom duu un somriure dibuixat a la cara. Perquè, mentre molta gent certament es diverteix, també n’hi ha molta que està malalta o que passa el primer estiu sense aquella persona estimada que ja no hi és.

Les malalties i el dol no saben d’estacions. Però l’estiu d’aquestes persones no quedaria bé en una campanya publicitària. Són dies feixucs que no passen com un alè. Són hores intenses que allarguen el temps fins a l’exasperació i que confiten les paraules, els gestos, les emocions. És el recolliment davant l’exhibició. És la reflexió més profunda davant la lleugeresa de les indumentàries i del pensament. L’estiu lluminós contrasta amb la cara més fosca de la vida. Una cara que, malgrat tot, no es pot amagar.

Record els estius feliços de la infantesa. Els dies llarguíssims en què la vida es traslladava al carrer. Hores de bicicleta, pilota, de perdre’ns pels carrers i carrerons del cor de Ciutadella. De vespres asseguts a la fresca amb els vesins, parlant de la vida quotidiana, de la lluna, que l’home s’havia atrevit a trepitjar. De secrets dits en veu baixa perquè les criatures no els sentíssim. I en record uns quants que per sempre duran l’estigma del dolor. El del 2015. El del 2023. Però, per sort, els dies bons d’estiu tornen i tot torna a ser com sempre encara que no hi hagi res igual.

(Article publicat al diari Menorca de dia 31 d’agost de 2025)