Aquest dies ha estat notícia la mort de Jason Arday, un jove professor de la Universitat de Cambridge acusat de plagi i d’haver falsejat dades del seu currículum. Com explica la periodista Michelle Golberg en un article al diari Ara, el seu nom havia saltat als mitjans de comunicació a través d’un escrit fet per un antic investigador associat a la mateixa universitat, que havia estat acomiadat per fer publicacions racistes. Arday era negre i amb autisme. A partir d’aquí, premsa i xarxes socials es van lliurar al linxament públic del professor, que es va intentar defensar de les acusacions sense gaire fortuna i que va acabar dimitint poc abans de ser trobat mort a casa. El racisme i els atacs a les polítiques de diversitat, igualtat i inclusió van encendre el debat i el van dur a uns extrems difícils de resistir. El que s’hauria hagut d’escatir, la responsabilitat de la universitat i del professor, va quedar tapat per una polèmica agra i inhumana en què el respecte a la persona i el pes dels arguments van quedar en un segon terme.
Aquesta setmana he vist la sèrie britànica Tip Toe, cinc capítols que ens enfronten cara a cara amb aquesta intolerància que, per desgràcia, vivim dia a dia. Dos vesins de Manchester, un obertament homosexual, propietari d’un bar gai; l’altre, un electricista fascinat per les teories de la conspiració i pels discursos d’odi. Un petita disputa que acaba en una tragèdia anunciada en el primer segon del primer capítol. La perplexitat i la necessitat de saber com es pot arribar a una situació de violència tan extrema. Homofòbia, odi a la diversitat, discursos extremistes perfectament pensats per arribar a determinats sectors de la societat, desencantament, frustració…, tot escampat a través de les xarxes socials. El còctel perfecte. Res que no ens sigui aliè.
És evident que la crítica és necessària. Imprescindible en qualsevol societat democràtica. Segurament, Arday es va equivocar, fet que el va exposar a l’escrutini públic. Tanmateix, si la crítica s’hagués fet exposant raons, arguments i amb respecte a la persona, i no d’una manera visceral i demagògica, potser encara seria aquí per defensar-se. Una altra cosa són les persones que es fan les ofeses quan reben crítiques respectuoses i científicament sòlides que els destapen les mentides i els atreviments. Deu formar part de l’espectacle de la pseudociència que prediquen i que no ens duu almon, per dir-ho en bon menorquí estàndard.
(Article publicat al diari Menorca de dia 30 d’agost de 2026)