Record una maleta de plàstic de quadrets vermells i negres i una escola que ja només existeix en la memòria. Una escola amb escales, passadissos, església, finestrals i un pati amb gronxadors que se’m feia immens. L’uniforme i la bata. La madre Oleo em penjava les redaccions al suro perquè li agradava el que escrivia i, sobretot, perquè feia bona lletra. Fa temps, molt, que he perdut aquella cal·ligrafia pulcra i regular, que ara em sembla impossible que fos meva, però encara m’agrada escriure. I llegir. A l’escola em van mostrar a llegir però els llibres eren a casa. Tots en castellà, com era també l’escola. No hi havia cap altra opció. La llengua amb què em mirava el món i intentava explicar-lo i explicar-me’l, la llengua amb què embastava els meus pensaments i les meves pors, la meva llengua, estava prohibida. L’àvia no sabia castellà i jo m’asseia cada fosquet al sofà amb ella per mirar-nos la novel·la juntes. Què ha dit ara? I jo, amb cinc o sis anys, li traduïa a la meva manera el que l’actor o l’actriu de moda recitava a la pantalla. Pagaria per poder tornar uns instants davant la televisió en blanc i negre i recuperar un d’aquells diàlegs impossibles entre les dues. L’àvia no sabia castellà perquè no havia anat mai a l’escola i perquè no el necessitava per fer la seva vida. Fins que va entrar la primera televisió a casa, amb només dos canals, tota en castellà. Ens atracàvem als anys setanta del segle passat. Aquella primera escola va tancar i em van dur a una de nova. També hi havia monges però, amb els anys, vaig descobrir que la llengua que parlàvem a casa i al carrer s’havia convertit en una assignatura i que es podia aprendre. Després va venir l’institut, la mala lletra, descobrir un altre món, l’amor, la rebel·lia i les passions. La lectura, els llibres en català, que la germana que estudiava a Barcelona em regalava. A l’institut, encara no havien arribat. Anar a la universitat, llengua i literatura, només el que m’agradava. Un luxe. I la docència, per tancar el cercle. Entrar a les aules i asseure’m a l’altra banda, amb l’exemple dels bons mestres ben present. Un repte. El repte de transmetre la passió per la nostra llengua catalana i pels llibres. El privilegi d’haver pogut fer feina del que més m’agrada, envoltada de persones que m’acompanyaran sempre. Enguany és el primer curs sencer que no vaig a l’escola. No l’enyor però tenc tant a agrair-li…

(Article publicat al diari Menorca de dia 13 de setembre de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris