Només hi queden unes hores perquè l’any s’acabi. Al que ha de començar, li deman poder estar a prop de les persones que m’estim, amb salut i calma; que pugui continuar fent el que més m’agrada, llegir i escriure; i que faci del món un lloc on els drets de les persones siguin el més important. Bon 2026, amics i amigues!
Quatre dies abans que els representants del PP i VOX al Consell Insular de Menorca perpetressin el darrer atac a la llengua catalana amb una modificació del Reglament d’usos lingüístics en què donen encara més pes al castellà i volen fer creure que defensen el menorquí, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans es presentava una obra monumental de la dialectologia, l’Atles Lingüístic del Domini Català, l’ànima del qual, entre d’altres, és l’homenot Joan Veny, el filòleg que ha dedicat la seva vida a l’estudi dels dialectes de la nostra llengua des que va descobrir que la seva mare, nascuda a pocs quilòmetres de Campos d’on és ell, tenia una pronúncia diferent que els seus vesins. Ho deia fa poc en una entrevista en la qual també deixava constància que parlar de dialectes implica conèixer la llengua antiga, la variació social, l’etimologia de les paraules… En definitiva, implica saviesa i rigor.
Així, l’Atles Lingüístic del Domini Catalàés una col·lecció de mapes fets a partir d’enquestes realitzades sobre el terreny a parlants coneixedors de la varietat de cada població. El projecte comprèn 190 localitats de tot l’àmbit geogràfic del català i té com a objectiu posar a l’abast dels investigadors i dels amants de la llengua un conjunt de materials de la parla oral recollits entre els anys 1964 i 1978, enregistrats en cinta magnètica o transcrits directament en caràcters fonètics. Tots els materials del projecte es poden trobar en forma de llibre i en xarxa a través de tres tipus de publicacions: l’Atles Lingüístic del Domini Català, que consta de nou volums en què es fa referència al cos humà, el vestit, els jocs, el camp, els oficis, els ocells, els insectes…; el Petit Atles Lingüístic del Domini Català, un atles interpretatiu de diferents fenòmens lingüístics; i, finalment, els etnotextos, un recull de textos orals lliures.
Tota aquesta feina ingent no hauria estat possible sense els informants i els enquestadors. En el cas de Menorca, es van passar enquestes a Ciutadella, es Migjorn Gran i Maó, els nombres 70, 71 i 72 dels 190 llocs que surten a l’Atles. Ho va fer el mateix Joan Veny, acompanyat de Joan F. López Casasnovas, el juliol de 1973. En total, es van entrevistar quatre persones de Ciutadella, cinc de Maó i dues des Migjorn Gran. Gràcies a tots ells, tenim fixada la parla de Menorca en un moment concret. La riquesa de la llengua oral del poble, múltiple i creativa, que cohabita amb la llengua escrita, unitària i exportable al món.
(Article publicat al diari Menorca de dia 21 desembre de 2025)
Diumenge, 14 de desembre, TV3 dedicarà La Marató d’enguany al càncer, una malaltia que m’atreviria a dir que ens afecta o ens ha afectat a tots, bé personalment, bé a través de familiars i amics del nostre entorn més proper. Cal recordar que es tracta d’un programa de quinze hores de durada, fet en directe, que té la finalitat d’obtenir recursos econòmics per a la investigació científica de malalties que, ara per ara, no tenen curació definitiva. A més, cerca de sensibilitzar la població respecte a les malalties a les quals es dedica i a la necessitat de potenciar la recerca científica per prevenir-les i/o curar-les.
És normal que quan es parla d’aquest tipus de donacions econòmiques pensem que és només l’administració, a través dels nostres impostos, qui hauria d’assumir el cost de la investigació mèdica. Tanmateix, és evident que, d’una banda, els recursos són limitats i, de l’altra, no és mai suficient el que s’inverteix en aquest camp. Així ho han entès els ciutadans que, des del 1992, han donat una mitjana d’onze milions d’euros a les maratons de TV3 dedicades a diferents malalties. Milions que, any rere any, s’han dedicat a projectes que han suposat fer passes endavant en la curació de malalties com el càncer. De tant en tant, apareixen en algun racó en els mitjans de comunicació aquests descobriments esperançadors, que haurien d’ocupar les portades, amb lletres ben grosses.
És cert que, avui per avui, no tots els càncers tenen cura. L’evolució de la malaltia depèn del tipus de càncer diagnosticat, del moment del diagnòstic, de com respon el malalt al tractament… Per açò, qui el pateix no vol sentir les paraules batalla, guerrer, lluitadora… Són persones que tenen una malaltia, que es volen curar i que fan el possible per curar-se, amb tractaments que, normalment, no són fàcils. Qui ho aconsegueix, no és perquè hagi fet més que un altre: simplement, enmig de la desgràcia, ha tingut sort. Una sort, però, que, en la majoria de casos, sense investigació i sense el sistema sanitari públic que tenim no seria possible. Les polítiques sanitàries són clau i no ens podem permetre deixar-les en mans de qui no creu en la sanitat pública i voldria desmantellar-la. Que és millorable, evidentment. Imprescindible, sempre.
La televisió parlarà de càncer. Escoltarem metges, malalts, ens explicaran les novetats en investigació… I, des de casa, ens sentirem a prop de tots ells i, potser, pensarem que entre tant de consumisme nadalenc bé s’ho val regalar-nos un poc d’esperança.
(Article publicat al diari Menorca de dia 7 desembre de 2025)