(Imatge: La voz de la República)

Aquesta setmana, com tothom ja deu saber, s’han complert cinquanta anys de la mort del dictador Franco. Aquell dia, a moltes cases es va celebrar amb alegria el final de la dictadura. A d’altres, on encara l’ombra ferotge de la Guerra Civil i de la posterior repressió franquista no havia desaparegut del tot, el temor es va ensenyorir dels més grans. Record la cara en blanc i negre del ministre Arias Navarro a la televisió, anunciant el desenllaç amb una solemnitat exagerada. I la música fúnebre a la ràdio i els dies sense escola.

En aquells moments, tenia deu anys, encara no era conscient del que havia representat la dictadura. Desconeixia la cruesa amb què el franquisme s’havia acarnissat amb la família de la mare a Mallorca i que anys després vaig novel·lar a L’alè de les cendres. Tampoc sabia que vivia en un país on la pena de mort es va aplicar fins al darrer moment, amb judicis sense garanties legals. Ni tan sols era conscient de com afectava la meva vida més quotidiana i la del meu entorn. La llengua catalana, la pròpia de Menorca, la que sempre hem parlat a casa, no es podia aprendre a les escoles, i els seus usos formals només eren “tolerats” en la creació literària, sempre minoritària i sotmesa a censura prèvia o posterior. Perquè la llibertat d’expressió tampoc existia en el franquisme. Les meves germanes majors van haver de fer el “Servei Social”, aprendre a cuinar i cosir, per poder treure el carnet de cotxe o matricular-se a la universitat. I podria continuar.

Explic aquestes coses perquè em costa entendre que hi hagi joves que avui en dia pensin que el franquisme no va estar tan malament. Vull pensar que la majoria no saben què va significar realment. No ajuda gens que quan es parla de memòria històrica s’alcin veus ofeses que reclamen la igualtat de tractament per a “totes” les víctimes, centrant el debat només en els anys de guerra i desviant l’atenció sobre els assassinats durant els “quaranta anys de pau”, una repressió d’estat, perfectament organitzada i planificada, i sense la coartada de cap guerra, en què el franquisme va acabar amb la vida de milers de persones, una xifra encara avui difícil de precisar. 

Potser seria hora de començar a desfer els nusos amb què el dictador ho va deixar tot “atado y bien atado”. La transició que alguns volen absolutament modèlica no ho va ser tant. De la nit al dia, molts van passar de dir-se franquistes a demòcrates. Cal assumir la història amb valentia i generositat. Només així podrem enfortir la nostra democràcia.

(Article publicat al diari Menorca de dia 23 novembre de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris