Víctor Alba va definir la política com “l’art de cercar solució als problemes que es plantegen a la gent no com a individus privats sinó com a part de la societat. Depèn, doncs, de l’anàlisi de la realitat, d’allò que es vulgui solucionar, de la manera que es cregui més encertada de solucionar-ho, i dels mitjans de què es disposi per a aplicar les solucions que es triïn… i també, és clar, de la capacitat de convèncer la gent que la solució proposada és la millor o la més a l’abast o la menys dolenta i que qui la proposa és la persona, el grup o el partit més adequat per a aplicar-la”. Em sembla una definició encertada en la qual Alba posa en joc tres aspectes que consider fonamentals en un polític: capacitat d’anàlisi de la realitat, capacitat de convicció i la idea que s’ha de treballar sempre en benefici de la col·lectivitat.
Qui aconsegueix dur a terme aquests tres requisits és, evidentment, un polític -gairebé- perfecte. Tindríem davant, doncs, una persona capaç de crear un bon equip de treball amb qui radiografiar qualsevol situació per arribar, a través de l’anàlisi i la discussió, al fons del problema i aportar la seva solució; una persona capaç de connectar amb la gent i de transmetre el seu entusiasme; una persona plenament conscient qua actua sempre per respondre a les necessitats que la societat li planteja i mai en benefici d’uns pocs ni, molt manco, en benefici propi. Si es falla en els dos primers aspectes, tindríem davant un polític voluntariós però mediocre. Si falla en el tercer, tindríem un polític corrupte. I, certament, de tot hi ha.
Ara bé, tots sabem que l’espècimen corrupte és aquell que, per raons òbvies, transcendeix més i, per tant, el que més mal fa al sistema democràtic en què vivim en tant que desprestigia tot un col·lectiu en el qual, com ja he dit, hi ha de tot però, sobretot, no ho oblidem, hi ha una majoria de gent honrada que no sortirà mai a la portada de la premsa del país. Per això, quan sent la frase “la política embruteix la persona”, em dol. I em dol més si, qui ho diu, ho afirma mirant-te directament als ulls i des d’una suposada -i necessària- visió crítica que s’acaba convertint, però, en un corrosiu que pot arribar a fondre les bases mateixes del sistema democràtic. Repetir aquesta falsedat és contribuir al desprestigi del polític i dels partits polítics. Al desprestigi del sistema democràtic l’alternativa del qual, per desgràcia, tots sabem quina és.
Personalment, puc dir que no consider, en absolut, que el meu pas per la política m’hagi embrutit com a persona. En aquests darrers tres anys, no he fet res del que m’hagi d’avergonyir. Som la mateixa que era. Exactament igual. Que, com a política, a moments, som malpensada, excessivament irònica i, fins i tot, puc perdre la paciència davant el que consider actuacions d’una prepotència insuportable? Sí, rotundament. Ni més ni manco, però, que ho faria a la feina, a casa o amb els amics. Perquè jo som, entre altres coses, així: malpensada, irònica i explosiva el dia -senyalat- que perd la paciència. Tanmateix, sé que mai, mai de la vida, seria capaç dur a terme actuacions en contra de la llei. Perquè també som així: a casa, a la feina, amb els amics. Em podré equivocar -només hi faltaria!-, podré estar poc encertada en una declaració a la premsa, en una intervenció en un ple, en la resposta que doni a un ciutadà… Ara bé, d’aquí a concloure que quan deixi la política -una feina temporal, sens dubte- seré una persona molt pitjor de com era abans, em sembla un raonament equivocat i, sobretot, com ja he dit, perillosíssim.
Per tant, estic convençuda que la política no embruteix la persona. Una altra cosa ben diferent és que hi ha persones que embruteixen la política. I, en aquests casos, la feina de tots, de tota la societat, és desenmascarar-los i fer que paguin pels seus delictes. La resta de polítics, mentrestant, continuarem dedicant -de forma ben voluntària, esclar- el nostre temps i el nostre esforç a intentar, amb més encert o manco, que les coses funcionin un poc millor.
joventut, amor, esperit, noblesa, passió, saviesa, intensitat, calor, besada, immortalitat, flama, caliu, gernació, crits, avellanes, foscor, espires, renills, ferro, bullícia, migdia, cavalls, festers, capvespre, música, fusta, tambor, set, abraçada…