Llibre de les revelacions és una novel•la circular que comença i acaba amb un monòleg, amb el mateix monòleg del protagonista, n’Amador, interromput per les pàgines que ens expliquen la seva història. Una història plantejada, al meu parer, a través d’una estructura de “Bildungsroman” o de novel•la d’aprenentage. Perquè, sens dubte, llegint les pàgines d’aquesta novel•la assistim al desenvolupament físic, moral i psicològic del protagonista, des d’una infantesa tot just apuntada fins, sobretot, a la seva maduresa. En aquest sentit, la novel•la m’ha recordat molts aspectes d’aquelles novel•les catalanes escrites entre els anys 20 i 30 del segle passat i que una estudiosa com Carme Arnau va definir com a novel•les de “marginats”. Em referesc a les obres d’un Miquel Llor o d’un Sebastià Juan Arbó les quals presenten uns personatges contradictoris i conflictius, d’una banda, amb el grup social on viuen aïllats, on són incapaços d’integrar-se sense problemes, però, d’una altra, contradictoris i conflictius amb ells mateixos. Unes novel•les que, com aquesta que comentam, tenen sempre un final idèntic: el fracàs.

N’Amador, un jove que apareix definit amb dues paraules: la Bellesa i la Gràcia amb majúscules, cercarà l’autèntic sentit de la seva vida, en un itinerari, carregat de llums i ombres, que el farà transitar per l’amor, per la mort, per la incertesa dels seus orígens (un fet que l’arribarà a obsessionar), per la prostitució, per la poesia. Sens dubte, és en la creació dels personatges, especialment del protagonista, on s’evidencia l’ofici d’en Pere Joan. Són personatges construïts a partir del coneixement d’allò que Villalonga anomenava “els estats de l’ànima”. I, per tant, es tracta de retrats profunds, psicològicament impecables. Així, els personatges de Llibre de les revelacions són personatges capaços d’agafar de la mà els lectors perquè els acompanyem, perquè vivim al seu costat la recerca angoixant d’un pare desconegut; l’espera d’un fill que no havien anat a cercar, els amors prohibits entre un Amador adolescent i l’ “hermano” Martí…

Les relacions amoroses que el protagonista estableix al llarg de la novel·la seran, idò, determinants. En aquest sentit, val a dir que, si abans he relacionat aquesta novel•la amb les de Llor o Trabal, salvant totes les distàncies, també en aquest aspecte hi podem trobar certes similituds. Perquè les relacions amoroses són sempre impossibles. Àngels o dimonis, tots els personatges tenen una incapacitat absoluta per reeixir en l’amor. En el cas de la novel•la de Pere Antoni Martorell, hi hem d’afegir, a més, una complexitat més gran en el sentit que l’ambigüitat sexual és un aspecte fonamental en tota la novel•la. Una ambigüitat que es tradueix en un triangle amorós fallit Amador-Maria-Biel- que es tradueix, també, en una estructura novel•lístics complexa, els capítols de la qual duen tots els noms dels tres personatges. Així, les cinc parts de la novel•la estan formades per cinc capítols cadascuna (Amador-Maria- Amador-Biel-Amador) la qual cosa ja permet deduir les relacions intenses que s’establiran entre els tres personatges. Però, com ja he dit, és un triangle fallit perquè tots estimen qui no els correspon. La frustració de tots plegats és, idò, colpidora. A més, les altres relacions que Amador estableix al llarg de la novel•la no són mai reeixides: Rosa, “hermano Martí”, les seves clientes… Esteim davant una història intensa en la qual no hi possibilitat de salvació i que durà, per tant, el protagonista cap a l’autodestrucció.

Finalment, voldria destacar el fet que aquesta novel·la està construïda amb paraules (“una novel•la són paraules”, deia Rodoreda) carregades de força. Molt poètiques, m’atreviria a dir. Però només en el cas del protagonista, un jove ben especial, bohemi, vividor, que potser necessita, també, d’aquest llenguatge especial. Tanmateix, la novel•la presenta molts més registres. Podem trobar un registre més col•loquial en el personatge de Biel; o un registre entre Amador i Biel, a voltes més poètic, a voltes més col•loquial, en el diari que escriu na Maria.

Llibre de les revelacions és, així, una novel•la amb una estructura intel•ligent; amb un llenguatge eficaç que enganxa el lector des de la primera pàgina; amb uns personatges ambigus, contradictoris, inadaptats… capaços, però, d’obrir-nos els ulls a la Vida en majúscules. En definitiva, una novel•la de constrastos, excessiva, que no deixa indiferent.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• Sense comentaris

Durant el berenar per als mitjans de comunicació que, cada any, per Sant Joan, fa l’ajuntament de Ciutadella, el director d’un diari insular em va proposar d’escriure la novel·la -en clau irònica- del meu pas per l’Ajuntament. La meva resposta -riallera- va ser la mateixa que quan els meus alumnes em proposen que faci la “novel·la de la classe”: ja faig prou d’aguantar-vos perquè , a més, en arribar a casa, m’hagués de posar a escriure sobre voltros! Amb tot, no vaig dir un no rotund perquè, en aquesta vida, mai no se sap què pots acabar fent. De totes maneres, el que sí vaig dir és que necessitaria posar molta, molta distància amb els fets explicats per poder fer una narració mínimament divertida. I és que, encara que reconec que de vegades hi ha situacions que em provoquen hilaritat, diria que aquesta és una reacció de pura supervivència, d’allò que moltes vegades deim de “riure per no plorar”.

Tanmateix, és cert que, en les entrades que he fet en aquest bloc sota el títol de “Vocabulari bàsic per entendre Ciutadella”, he (re)definit -amb tota la gràcia que he estat capaç de posar-hi- certs conceptes que diuen molt de la forma de funcionar del nostre Ajuntament (permuta, alcalde, consens, gestionar…). Ara bé, fixau-vos que mai he entrat en allò que podríem anomenar la part més de “relacions humanes” de la política, la que fa referència a aquelles situacions en què aflora l’autèntic tarannà i el caràcter de les persones a l’hora de plantejar i discutir qualsevol tema. Per exemple, podria haver definit “ple”, “junta de portaveus” o “comissió informativa” i no ho he fet. I no ho he fet perquè no em fan cap gràcia, senzillament. No em fan cap gràcia segons quines actituds que, en aquests contextos, s’exhibeixen.

Així les coses, dijous vam tancar, amb la votació de les conclusions finals, la comissió informativa especial sobre la permuta del Palau Salura Morell per un solar del B8, coneguda com la “Comissió Nerer”, de la qual la premsa insular (Menorca i UH) se n’ha fet un ampli ressò. La valoració que els diferents partits polítics -PP (Men i UH), PSOE (Men i UH), PSM (Men UH) i UPCM – han fet dels resultats de la comissió d’investigació és prou coneguda i, per tant, no és la meva intenció fer ara una altra valoració política de tot plegat. Tanmateix, estic convençuda que si mai em decidesc a escriure la novel·la de les aventures i desventures d’una regidora del PSM a l’ajuntament de Ciutadella, hauré de dedicar un capítol sencer a aquesta comissió. De moment, però, i a l’espera que el temps, que els anys, em permetin posar-hi una mirada irònica, les sensacions que em produeixen les reunions a les quals he assistit van, ara per ara, de la perplexitat a la indignació; de la decepció a la vergonya aliena. Pel fons del tema tractat, esclar, però també per les formes mostrades per certs regidors i regidores que hi han participat.

Així, formar part de la “Comissió Nerer” ha estat una experiència personal intensa i dura. Tot el que ja coneixia -perquè ho havia tastat en altres reunions i plens- s’ha multiplicat, aquí, fins a l’infinit: silencis clamorosos, prepotència, xuleria, burles, menyspreus, impuntualitat, sarcasmes, duresa gratuïta, obstruccionisme… Han estat 12 reunions que han durat unes tres hores cadascuna. Minuts de tensió que només l’arribada d’un compareixent -i no sempre- podia trencar. Una tensió que t’acompanyava a casa, mentre et menjaves el dinar reescalfat amb el temps just per, a les cinc, ser a la porta de l’escola a cercar el fill. Una tensió que es ben col·locava entre les cervicals per acabar produint un mal de cap horrorós que podia durar dies. I, tanmateix, tornaria a començar si fos necessari. Demà mateix. Perquè estic convençuda que s’ha fet, malgrat tot, una bona feina. Una feina seriosa, rigorosa i ben documentada. La feina que els ciutadans d’aquest poble es mereixien per part dels seus representants polítics.

Qui hagi llegit les conclusions veurà que el que dic és cert. Que, per part del president de la comissió i dels partits de l’oposició, s’ha treballat, fins al límit de les nostres possibilitats, per intentar esbrinar per quin motiu l’ajuntament de Ciutadella va pagar quasi un milió d’euros més per un immoble que hauria pogut comprar, pocs mesos abans, a un preu més raonable. Ara, però, la feina dels polítics s’ha acabat i toca parlar a la justícia. Per la meva part, i estic segura que per la majoria -sis regidors- dels que hem format part d’aquesta comissió, hem posat punt i final amb la sensació d’haver complert, i més, amb l’objectiu que ens havíem proposat.

Finalment, i mentre uns altres -cinc regidors- es dediquen a fer-se els ofesos perquè mai no s’haurien imaginat que fóssin capaços d’arribar fins on ho hem fet, només m’hi resta descansar les cervicals i deixar passar el temps. Potser, un dia, seré capaç de veure la pel·lícula de totes les hores de “comissió Nerer” amb uns ulls més amables, més riallers, més irònics. Avui, només puc esperar que la justícia vulgui continuar la feina feta per arribar al fons de la qüestió i situar, a cadascú, al lloc que li correspon. Llavors, potser, podré començar a recordar aquest capítol de la meva vida -política- amb un somriure als llavis.

• El pensament ordenat/Opinió
• 7 comentaris

“Aquest és un discurs crític amb la monarquia, però plantejat sempre amb respecte.” I, efectivament, a través de les pàgines d’aquest assaig, l’autor, doctor en Dret i professor de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra, i promotor de la plataforma Sobirania i Progrés i del Centre D’Estudis Sobiranistes (a part d’escriptor), fa una reflexió, crítica i documentada, sobre la monarquia espanyola, amb un estil àgil que atrapa el lector des de la primera pàgina.

Dividit en set parts, el llibre repassa aspectes tan interessants, i determinants, com el fet que, des del principi de la Transició, va quedar clar que la qüestió de la monarquia, lligada a la de la unitat d’Espanya, era innegociable i, per tant, una figura que provenia de la Dictadura, va acabar essent acceptada per les forces de l’oposició d’esquerres sense cap resistència: “En una figura investida en el règim anterior perviuen els elements de baixa qualitat democràtica que impregnen la Constitució i l’Estat, aquells dispositius en els quals el sistema es manifesta més com a aparell de poder que com a espai de convivència entre ciutadans lliures”.

El paper jugat pel monarca durant el 23F; les difícils relacions amb el seu pare, Joan de Borbó, al llarg de la seva vida; les amistats perilloses que l’han envoltat; o la mort del seu germà Alfons en estranyes circumstàncies, són, entre d’altres, aspectes que el llibre tracta en profunditat. Tanmateix, potser el més interessant de tot plegat és comprovar com aquests fets han arribat a la ciutadania, augmentats o silenciats a conveniència, per tal de crear una determinada imatge de Joan Carles I. Una imatge que, amb el suport incondicional del certs mitjans de comunicació, és la que fins avui molt poca gent qüestionava.

I dic fins avui perquè, com no podia ser d’altra manera, Escac al rei també dedica un espai a analitzar els darrers fets crítics relacionats amb la monarquia espanyola: les condemnes -excessives- per injúries arran de certes portades humorístiques amb la reialesa de protagonista o, sobretot, la crema de fotografies del rei. En aquest sentit, López Bofill planteja dos aspectes que em semblen força interessants: “La seva preservació (del monarca) coincidint amb la irrupció de noves generacions en la vida política que no entenen les condicions d’aquesta legitimitat infranquejable comportarà una primera font de qüestionament”. No debades, la darrera part del llibre duu per títol “El crepuscle del rei”. Tanmateix, com diu l’autor, “abans Catalunya s’independitzarà que no pas Espanya es transformarà en una República plurinacional”.

Així doncs, pàgina a pàgina, Escac al rei és una lectura que, com molt bé va dir Sebastià Alzamora a l'”Avui”, “no és allò que se’n diu una lectura refrescant –més aviat un tendeix a escalfar-s’hi–, però sí que és saludable.” Saludable i interessant, sens dubte. Ja ho sabeu, idò.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 16 comentaris