Dissabte dematí silenciós. Els dos petits no han dormit a casa i es nota. Lectura ràpida de la premsa per internet, amb un bon cafè a la mà. Declaracions i més declaracions que s’afegeixen a les dels darrers dies. Na Tònia Gener diu als seus ex-companys que han de tornar l’acta de regidors perquè l’esquerra no governi quan, ahir, ens demanava responsabilitat per entrar en un govern de concentració; en Triay també recolza un govern de concentració comptant, sempre, amb na Tònia Gener; el PSOE demana governar només amb el PSM, sense en Triay i na Gener; als trànsfugues, de moment, no els sentim la veu perquè només parlen a cop de comunicats de premsa que segur que no escriuen ells… I el PSM demana calma perquè no hi ha res clar i aquí encara pot passar de tot.

Ja ho veis. Idees per aquí i per allà, moltes d’elles contradictòries. D’altres, senzillament impossibles. El secretari de l’ajuntament encara no ha emès l’informe que clarifiqui la situació de l’alcalde i els vuit regidors que l’acompanyen. El PP sembla que encara no ha fet efectiva la seva expulsió del partit i, aquest fet, és important per saber on queden situats finalment (grup mixt, independents…). Tanmateix, passi el que passi, l’alcalde i els vuit regidors sempre tindran vot al ple. Per què, però, el PP no acaba de fer efectiva l’expulsió dels “díscols”? Hi ha, encara, cap possibilitat de reconciliació?

D’altra banda, PP i UPCM demanen “sacrificis” a PSOE i PSM per la governabilitat de Ciutadella. I jo, enmig de tot aquest embull, em deman: quin sacrifici pensen fer ells? Perquè, de fer-se un govern de concentració o de salvació, na Tònia Gener hi sortiria guanyant perquè reclamaria l’alcaldia com a representant del partit més votat; i en Triay, com a mínim, quedaria igual per no dir millor (canviaria persones amb qui ha quedat clar que té una pèssima relació personal per d’altres amb qui es relaciona -tret de quan li fas el contrari- amb absoluta correcció i, a més, tindria d’alcaldessa la persona amb qui té més complicitat dins l’ajuntament).

Evidentment, tant l’una com l’altre poden dir que això de governar amb l’esquerra ja és prou dur: ni més ni manco que per a l’esquerra haver de governar amb ells. I no poden oblidar una cosa importantíssima: aquest caos s’ha produït governant PP i UPCM. Per tant, diria que qui hauria de fer els “sacrificis” més importants són ells dos i, vist de defora, perquè, tot i ser regidora, tenc la mateixa informació del que passa que un ciutadà normal i corrent, només pretenen que PSOE i PSM entrem en el joc i que “tot canviï perquè tot continuï igual (o millor)… per als dos”: conserven els seus llocs, o els milloren, i es treuen de damunt els “enemics” polítics. Negoci redó.

Encara han de passar moltes coses. El PP s’hi juga massa. Tanmateix, davant tot aquest panorama incert, només tenc una única tranquil·litat: saber que l’actuació del PSM, en aquests moments, demanant que sigui el PP qui assumesqui la seva responsabilitat i informi clarament del que s’amaga davall aquesta crisi, que treguin tota la porqueria de davall les estores, com a pas previ per poder començar a parlar de governabilitat, és recolzada pels militants i simpatitzants de forma unànime (sempre hi haurà qualque excepció , supòs), com es veu en els comentaris d’aquest bloc, en les trobades més formals que hem fet com a partit i en el que la gent més propera et diu pel carrer. Per tant, a esperar i a preparar-nos pel que ha de venir. Tranquil·lament.

• El pensament ordenat/Opinió
• 74 comentaris

Ahir vespre, en ple sopar a la fresca del PSM (molt interessant, per cert, la xerrada de Joan Febrer sobre immigració), em va sorprendre la notícia -confirmada avui- que l’alcalde, Llorenç Brondo, i vuit dels seus regidors s’havien donat de baixa del PP. Només Antònia Gener manté el carnet del partit. D’entrada, vaig pensar que era una broma, que no podia ser. Les contínues telefonades de mòbil, però, em van acabar de convèncer.

En aquell moment, els comentaris de la gent es poden resumir en una frase: el que no passi a Ciutadella! I, certament, em sap greu que sigui així, però, en els darrers cinc anys, la imatge que el nostre ajuntament ha projectat, dins i, sobretot, fora del poble és la d’una tragi-comèdia (sense arribar a la sang, tanmateix) el darrer capítol de la qual és aquesta sortida del partit de l’alcalde i vuit regidors del PP. Al rerefons, sembla que hi plana l’acord amb UPCM, sens dubte un soci incòmode i que vol fer valer els pactes als quals va arribar amb el PP encara no fa un any. Ara bé, també hi podria haver altres motius que desconeixem. A dos dies del congrés, aquests moviments resulten molt, molt estranys.

Què pot passar a partir d’ara? No ho sé. De tot, supòs. Si, segons acab de sentir per la ràdio, el motiu de la sortida del PP de l’alcalde i companyia és que la junta local de Ciutadella no els va permetre rompre el pacte amb UPCM, veig difícil que puguin seguir governant junts. Per entendre’ns: si quan deien que tot anava bé, les relacions ja eren tenses, ara que els regidors reconeixen que no volen aguantar el pacte amb UPCM, no em vull ni imaginar com podria anar la cosa. Tanmateix, repetesc que, a dos dies del congrés del PP, que salti aquest tema -que fa temps que duu coa- no pot ser casualitat.

Així les coses, l’únic que tenc clar és que el poble de Ciutadella es mereix, d’una vegada, tenir un ajuntament a l’alçada de les circumstàncies. Un ajuntament que gestioni per resoldre els problemes dels ciutadans i que tengui iniciatives engrescadores. Que generi il·lusió i no crispació. Que sigui seriós. En aquest sentit, vull recordar les paraules que vaig dir durant el discurs d’investidura:

“Així, idò, coherència, concreció i serietat han estat, són i seran els valors que marcaran el camí del PSM al llarg de la nova legislatura. Exigirem a l’equip de govern capacitat de diàleg però, sobretot, transparència. La nova forma de governar que ha anunciat el PP per als pròxims quatre anys –forçada per uns resultats electorals que, si bé no els han estat adversos tampoc no els han deixat en una situació còmoda- no pot quedar només en paraules: els fets, i només els fets, seran els que determinaran l’esdevenir dels pròxims anys. Perquè, no tenguin cap dubte que, si és necessari, i si la situació així ho reclama, el PSM sabrà actuar amb responsabilitat pel bé de Ciutadella.”

• El pensament ordenat/Opinió
• 103 comentaris

Ahir, ens vam assabentar que el grup S’Albaida havia aconseguit el primer premi en el IX Concurs Internacional de Folk “Cuatru los Valles”que se celebrà a la localitat asturiana de Navelgas. Es tracta d’un reconeixement important que permet al grup, a més, una projecció fora de Menorca que els augura un futur esplèndid i merescut per la qualitat de les seves interpretacions. Avui, la bona notícia ha vingut de la mà de Xavier Larsson i del cantautor Leonmanso. El primer, que també toca el violí amb mestria, en guanyar el Concurs Internacional de Saxofó Merza 2008; el segon, la final del “Rec Play”, un concurs organitzat per IB3 Ràdio i el Govern Balear, en la modalitat de “Millor Creativitat en Català”, la qual cosa li permetrà gravar un disc.

A aquestes excel·lents noves, hi hem d’afegir la presència de músics menorquins en el 36è Festival d’Estiu de Ciutadella, organitzat per Joventuts Musicals, i que és tot un referent dins el panorama musical de l’illa: Maria Camps, Vicent Salvador, Fernando Orfila, el Quartet Aguinaga, Ona Cardona, Joan Fèlix, Miriam Fèlix, Isabel Fèlix, Orquestra de Cambra Illa de Menorca i Guiem Soldevila. Una llista llarga, i incompleta, de talents menorquins que evidencien que tenim una illa amb un nivell musical altíssim.

I, mentre estic escrivint aquestes línies, m’acompanya el grup “Sa Taverna”, format per sis músics que s’han ajuntat per fer el que més els agrada: unes cançons que parlen de Menorca i de la seva gent. Amb senzillesa i humilitat. I, sobretot, amb molta, i molt bona, música.

Així, Menorca està d’enhorabona. Dia a dia, els músics de l’illa veuen reconeguda la seva feina, el seu talent. Aquesta setmana, obr els diaris insulars per les pàgines de cultura. Sens dubte, un oasi enmig de tanta crisi econòmica, de tant congrés de partits polítics, de tanta xafogor. Potser, fins i tot, m’anim i me’n vaig al festival d’Alaior a cantar aquelles cançons que van acompanyar la meva infantesa d’estudiant de música. D’anys d’exàmens d’acústica i d’harmonia, de guitarra i de solfeig que avui, em sembla, em serveixen per donar a la meva prosa una “musicalitat” que trob imprescindible. Enhorabona a tots!

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris