Emma, Ana i Laura. O, el que és el mateix, les protagonistes de Madame Bovary (1857), de Flaubert; de La Regenta (1884), de Leopoldo Alas “Clarín”; i de Laura a la ciutat dels sants (1931), 
de Miquel Llor. Heroïnes -malgrat una distància cronològica aparentment insalvable, entre les dues primeres i la darrera- de la modernitat. Perquè la literatura suposa un arxiu de dades que ens remeten a un mateix concepte: la condició humana, la qual, com deia Jung, es va encarnant al llarg de la història en cada representació artística a través d’arquetipus. I, en aquest sentit, un dels arquetipus centrals de la literatura és l’heroi i la seva recerca: la lluita contra l’adversitat fins al triomf.
L’heroi, però, ha mort com a home modern, que ha esdevingut el no-heroi que fluctua entre la realitat i el desig, enfonsat en la impossibilitat d’assolir una identitat pròpia. Les nostres protagonistes són, així, prototipus de l’home modern marcat per la mediocritat. Marcades per la voluntat d’adaptar els models imaginaris a una vida quotidiana decebedora. Una voluntat que serà la causa de la seva aniquilació final. Perquè Clarín, Flaubert i Llor han triat uns personatges femenins que, víctimes d’uns condicionaments que imposa la societat, en una lluita desigual, es veuran abocades al fracàs vital.
Tanmateix, tot i aquest fil conductor que podem resseguir en les tres novel·les, és evident que hi ha diferències substancials entre elles. Així, a l’obra de Llor, podem parlar de culte platònic a la dona. Laura serà el personatge gairebé boticcelià que es mantindrà, durant tota l’obra, dalt de l’altar de la sensibilitat, de la perfecció. Llor ens anuncia que, de la mediocritat humana, la dona seria l’única capaç de reeixir-ne i, també, la primera a a ensorrar-s’hi. En canvi, tant Emma Bovary com Ana Ozores seran devorades per la degradació i trairan, d’aquesta manera, tota imatge de perfecció.
L’heroi, tot i que eclipsat, continua, tanmateix, existint com a valor etern. L’heroi com a possibilitat; l’anti-heroi com a impossibilitat. L’un com a desig, l’altre com a realització són, en definitiva, les dues cares d’una mateixa moneda: dues manifestacions diferents d’un mateix concepte. Les nostres protagonistes són heroïnes perquè han aconseguit d’existir en una novel·la i, han triomfat, així, del desig metafísic de conclusió tràgica. Emma, Ana i Laura representen el triomf de la veritat novel·lesca. I serà, per tant, primer a través de la creació literària i, després, a través de la lectura, que es produirà l’acte d’afirmació de la seva identitat. Una lectura que, a aquestes alçades de l’escrit, ja haureu descobert que és, al meu parer, imprescindible.
