Com sempre, fa tard i ho sap. El bo, es fa esperar, pensa la Diva, mentre travessa l’estora vermella amb pas ferm. Tota ufanosa, embotida dins un vestit espectacular, de lluentons i farbalans, reparteix somriures a tort i a dret, aliena als flaixos que l’enceguen. Se la veu encantada d’ella mateixa. Radiant. La sala és plena a vessar. Focus i càmeres la segueixen. Ella, però, impertorbable, va fent el seu camí, convençuda que li ha arribat el moment de fer història.
S’asseu a la primera fila. La cerimònia és a punt de començar. De sobte, just a l’altra banda del passadís, la descobreix. Renega interiorment, mentre li dedica un dels seus millors somriures. Ella, per evitar-li la mirada, remena dins la bossa, com si cercàs el maquillatge per retocar-se. Sense dubtar ni un segon, la Diva li allarga el seu Max-Factor encara per estrenar, tot just comprat per a l’ocasió. L’altra, li dóna les gràcies: cercava un kleenex, li diu tot dissimulant.
De sobte, s’apaguen els llums i s’il·lumina l’escenari. El presentador de l’acte obre el sobre i, sense gaires preàmbuls, deixa anar, amb la seva veu profunda i potent: i la guanyadora de l’òscar al cinisme per la seva extraordinària entrevista en què, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals més elementals és… la Diva! I ella s’aixeca i, des de les parets del Saló Gòtic de l’ajuntament de Ciutadella, els Fills Il·lustres, imperceptiblement, es remouen de les teles, com si volguessin fugir, convençuts que, en tots els anys que fa que pengen d’aquella magna sala, mai no havien asistit a un espectacle tan patètic.
renunciar a tot el que m’agrada. A tots els projectes. A tot. Vam quedar molts sols. Jo era el gran. I havia de dissimular per no fer més pena a la mare. És una mica ridícul que ho expliqui, que em planyi jo mateix. Fa pobre d’esperit. La meva vida podria servir per a fer-ne una novel·la barata. Avui, després d’haver passat tres mesos estalviant pensava que em divertiria amb els companys, però així que m’he vist amb aquest vestit ja m’ha vingut vergonya. I ja he sortit, ja, amb els companys, és clar. Però ells anaven amb les seves promeses i al cap d’una estona de ser al Tibidabo m’han desaparegut sense que me n’adonés. He caminat molt, he passat temps assegut en el banc del parc sota del funicular… encara no és veritat. La veritat costa de dir. Al Tibidabo hi he anat perquè un amic, que treballa en un restaurant, m’havia dit que anés a veure’l. Els pastissos que ens hem menjat, me’ls ha donat ell. I quan m’he assegut en el banc del parc, pensava que la vida és ensopida, i mirava la nit i tota l’estesa de llums fins que m’he cansat.