Aprofitant l’avinentesa del centenari de la novel•leta de Ruiz i Pablo, Del cor de la terrra (1910), l’ajuntament de Ciutadella i el COFUC, han publicat una nova edició del text, a cura de Josefina Salord, i amb unes magnífiques il•lustracions de Sergi Bernhard.

En veure el resultat de la publicació, i tenint en compte la temàtica santjoanera del text de Ruiz i Pablo i la proximitat de les Festes, des de l’ajuntament de Ciutadella, es va creure oportú passar del llibre a l’exposició. Així, fins a finals de juny, a la sala d’exposicions d'”El Roser”, es poden veure exposades les il·lustracions, juntament amb el pròleg, complementades amb material bibliogràfic sobre Ruiz i Pablo.

Com diu Fina Salord, “ens ha arribat el moment de poder gaudir d’un text amb una forta autonomia, tant pel que fa al lloc que ocupa dins la trajectòria del seu autor com a l’ambientació rural i a la temàtica tràgica d’un enfrontament fins a la mort. Les festes de sant Joan, amb tot el seu fons tel•lúric, són l’àmbit en què emergeix la rivalitat entre els cavallers, muntats en cavalls tan mals de domar com la mateixa passió amorosa que desafia la pau de la natura. En efecte, Àngel Ruiz i Pablo pretenia, amb Del cor de la terra, imprimir un nou rumb a la seva producció i guanyar un nom dins la literatura catalana de començaments del Nou-cents. Amb quaranta-cinc anys, es debatia encara entre l’escriptor en castellà de les obres de formació i dels més recents Episodios ribereños (1906), d’una banda,  i, de l’altra, el que, des de l’inici de les relacions amb els escriptors mallorquins el 1892 i la publicació de l’obra costumista Per fer gana (1895), maldava per configurar-se com a escriptor en català en el marc del que ell mateix va anomenar regionalisme, ideològic i estètic, dins les noves coordenades culturals del tombant de segle.”

Així, tant el llibre com l’exposició, esper que us animin a rellegir aquesta novel•leta de Ruiz i Pablo d’un valor literari inqüestionable. Text i imatges que ens han de traslladar, de ple, al cor de les nostres tradicions més vives.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 5 comentaris

Des que els diaris insulars menorquins han saltat a la xarxa, hem descobert, en un d’ells, un nou especimen de la nostra fauna autòctona: el gall de la “internete”. Aquest exemplar -que diria que no es troba en perill d’extinció- té un cant més tost esquerdat, tot i que se li ha de reconèixer el mèrit de la constància.

El gall “internete” es caracteritza per omplir de comentaris certes notícies, amb una passió entendridora. No se l’ha de confondre amb altres comentaristes de noms variats però d’una unitat d’estil -incisiu, però correcte- que no costa gaire de descobrir. Els exemplars del nostre gall, en canvi, els reconeixereu fàcilment perquè sempre tenen l’insult o la mentida al bec. Amb tot, aquesta no és la més destacada de les seves característiques: sens dubte, és  la seva covardia. Perquè són galls covards, galls que mai no donen la cara, un híbrid de gall i gallina digne d’estudi.

Amb tot, no crec que se’ls hagi de picar la cresta en forma de censura. Som partidària de deixar-los desganyitar-se tant com vulguin. Al cap i a la fi, només es fiquen amb els polítics i encara els hem d’agrair que entretenguin el personal. De totes maneres, estic quasi segura que tot el que fan és per simple gelosia: com és possible que es paguin estudis sobre el conill de camp i no sobre ells, exemplars de fina estampa? Conills… Galls… Ui, ui, ui: ves per on, no serà tot una pura qüestió de sexe mal resolt?

• El pensament ordenat/Opinió
• 17 comentaris

Diumenge, en una entrevista prou interessant, l’ex-ministre Jordi Sevilla deia:

“Hi ha una tendència a adular el que mana, però això, en lloc d’ajudar-lo, el tanca en una bombolla d’irrealitat. (…) L’impuls de treure del mig els que discrepen de tu per quedar-te només amb els que et donen la raó és una temptació contra la qual tota persona que mani ha d’estar avisada, tant si és un govern, com un banc o el director d’un diari.”

Efectivament, envoltar-se d’aduladors és la pitjor malaltia que pot contreure un polític. Així, s’enganya a ell mateix i enganya la gent que l’envolta, en aquest cas, els ciutadans. Fins que arriba un moment que  la bombolla d’irrealitat esclata i, llavors, la cosa ja no té remei. Perquè un polític que perd la seva credibilitat, poca cosa li queda.

En aquests moments, són molts els ciutadans que se senten estafats per un president de govern que, fins fa poc, parlava de “brots verds” i afirmava, sense cap vergonya, que la cris (sí, aquella crisi que va negar durant mesos) havia tocat fons. Però resulta que no és ver i ara s’han de congelar pensions i davallar els sous del funcionaris. I no em dol que em davallin el sou: em dol l’engany; em dol la improvisació; em dol la incoherència. Supòs que quan Solbes va plegar del govern, qualque cosa ens hauríem hagut d’ensumar. Feia nosa. Devia dir coses que al senyor president no li agradava escoltar. El temps, però, situa les persones al seu lloc, diuen. I, avui, tenim un president contra les cordes.

Els aduladors acostumen a ser mediocres ben acomodats. Admir la valentia dels que saben fer crítiques constructives i, sobretot, admir les persones que les saben encaixar esportivament. Malauradament, n’hi ha molts que s’estimen més viure als “mons de yuppie” o presentar-se com a màrtirs injustament perseguits. En tots dos casos, l’única solució és davallar de les altures i tocar de peus a terra. I més val un aterratge a temps que caure en picat. Que li demanin al senyor ZP.

• El pensament ordenat/Opinió
• 8 comentaris