Maite Salord

Escriptora

Crispació

Crispar, irritar, excitar en l’ànim d’algú un viu sentiment d’indignació, d’enuig, d’antagonisme. http://4.bp.blogspot.com/_4K0oRSvVBAY/Sv7kDLFfZCI/AAAAAAAADcI/emeQES_WTPg/s400/violencia+verbal+copy.jpgSegons les darreres enquestes, la gran vencedora a les properes eleccions serà l’abstenció. Una abstenció que creix i que és l’evidència més clara de la desafecció ciutadana cap a la política. La causa principal? Tornem a les enquestes: el clima de crispació a les institucions. Per damunt, fins i tot, de la corrupció.

Em sembla evident que, davall la crispació política, s’hi amaga una pura qüestió electoralista. Ras i curt: aconseguir, encenent els ànims de la parròquia, més vots que el rival. Així, vivim entre desqualificacions, atacs personals, insults, ús d’un registre lingüístic que frega la vulgaritat, etc, etc. Una tàctica que, quan  fuig de les mans, se’ns gira, a tots, en contra. Perquè la gent, que l’únic que vol es que es resolguin els seus problemes, es cansa d’estèrils picabaralles de pati d’escola.

Aquesta situació es dóna a nivell estatal i a nivell local. Ningú no se’n salva. És més fàcil destruir les propostes dels altres que presentar propostes constructives. És més fàcil anar a demanar el vot des de l’atac que exhibint el full de la feina feta. És més fàcil recórrer al “i tu més” que defensar-te amb arguments. Tot plegat, una llàstima perquè, com deia ahir vespre Carme Riera, tot citant Albert Camus, hauríem de ser capaços de lluitar pel que ens uneix i no tant pel que ens separa.

Això, però, implica una actitud responsable per part de tots els partits polítics. Una actitud que, malauradament, a dia d’avui, veig molt, molt enfora. I, mentrestant, anam cavant la nostra pròpia tomba i donam ales al populisme i minam la feble democràcia en què vivim. L’abstenció és la punta de l’iceberg d’un problema molt greu que sembla que ningú no vol veure, encantats i orgullosos del darrer titular ofert als mitjans de comunicació. Encantats de la darrera contribució a augmentar el nivell de crispació de la vida política.

Saturada

Estic saturada: no tenc ganes ni de llegir ni d’escriure. És greu. Esper que transitori. Tanmateix, no http://web.educastur.princast.es/proyectos/jimena/pj_franciscga/3eso/saturada.gifpuc evitar demanar-me si val la pena l’esforç. Les renúncies. Cada dia em descobresc un nou cabell blanc i una dona, molt compungida, em va dir que, en un any, havia tornat vella.

Estic saturada. He perdut el capvespre miserablement perquè no em puc concentrar. He plegat roba i he escoltat les converses dels meus fills. Segurament, el que més necessitava. El que més enyor. Temps per fer petites coses.

Estic saturada i me’n vaig a dormir, perquè dorm bé, tot i que m’aixequi cruixida. No em trec la cuirassa ni per ficar-me al llit. Mal fet. Potser, però, demà, canviarà el cicle i la gent haurà criat seny i paciència i amabilitat i es dissoldrà aquesta cosa feixuga que em té la ment saturada i les cervicals destrossades. Així sia…

Llibres

http://irenesalazar71.files.wordpress.com/2009/04/blanc-i-negre3.jpg

“La literatura es fa càrrec de molts sabers. Si, no sé pas per quin excés de socialisme o de barbàrie, totes les nostres disciplines haguessin de ser expulsades de l’ensenyament menys una, és la disciplina literària que s’hauria de salvar, perquè totes les ciències són presents en el monument literari. Tanmateix, en això veritablement enciclopèdica, la literatura fa girar els sabers, no en fixa, no en fetitxitza cap; els dóna un lloc indirecte, i aquest indirecte és preciós. La ciència és barroera, la vida és subtil, i és per corregir aquesta distància que la literatura ens importa. D’altra banda, el saber que mobilitza no és mai ni sencer ni final; la literatura no diu pas que sap alguna cosa, sinó que sap d’alguna cosa; o més ben dit, que en sap alguna cosa -que en sap un feix, sobre els homes.

Roland Barthes, Lliçó.

« Anterior - Següent »