Crispar, irritar, excitar en l’ànim d’algú un viu sentiment d’indignació, d’enuig, d’antagonisme. 
Segons les darreres enquestes, la gran vencedora a les properes eleccions serà l’abstenció. Una abstenció que creix i que és l’evidència més clara de la desafecció ciutadana cap a la política. La causa principal? Tornem a les enquestes: el clima de crispació a les institucions. Per damunt, fins i tot, de la corrupció.
Em sembla evident que, davall la crispació política, s’hi amaga una pura qüestió electoralista. Ras i curt: aconseguir, encenent els ànims de la parròquia, més vots que el rival. Així, vivim entre desqualificacions, atacs personals, insults, ús d’un registre lingüístic que frega la vulgaritat, etc, etc. Una tàctica que, quan fuig de les mans, se’ns gira, a tots, en contra. Perquè la gent, que l’únic que vol es que es resolguin els seus problemes, es cansa d’estèrils picabaralles de pati d’escola.
Aquesta situació es dóna a nivell estatal i a nivell local. Ningú no se’n salva. És més fàcil destruir les propostes dels altres que presentar propostes constructives. És més fàcil anar a demanar el vot des de l’atac que exhibint el full de la feina feta. És més fàcil recórrer al “i tu més” que defensar-te amb arguments. Tot plegat, una llàstima perquè, com deia ahir vespre Carme Riera, tot citant Albert Camus, hauríem de ser capaços de lluitar pel que ens uneix i no tant pel que ens separa.
Això, però, implica una actitud responsable per part de tots els partits polítics. Una actitud que, malauradament, a dia d’avui, veig molt, molt enfora. I, mentrestant, anam cavant la nostra pròpia tomba i donam ales al populisme i minam la feble democràcia en què vivim. L’abstenció és la punta de l’iceberg d’un problema molt greu que sembla que ningú no vol veure, encantats i orgullosos del darrer titular ofert als mitjans de comunicació. Encantats de la darrera contribució a augmentar el nivell de crispació de la vida política.
puc evitar demanar-me si val la pena l’esforç. Les renúncies. Cada dia em descobresc un nou cabell blanc i una dona, molt compungida, em va dir que, en un any, havia tornat vella.