Prest farà cinc anys que em vaig llançar de ple a la política municipal. Han estat quatre anys a l’oposició 
i un al govern. Record, perfectament, el dia que vaig dir a Nel Martí que, si el PSM em necessitava per “omplir” una llista, només m’ho havia de demanar. L’any 1999, em va agafar la paraula. No tenia, llavors, cap intenció de dedicar-me a la política activa. Vaig repetir, el 2003, encara amb la simple intenció de col·laborar amb el partit. El 2005, però, una altra vegada de la mà de Nel Martí, em va arribar l’oportunitat de ser regidora de l’ajuntament de Ciutadella. La decisió no va ser fàcil. Van pesar, i molt, a més de les paraules d’en Nel, les que m’havia dit una històrica del partit, na Maria Juan, la nit electoral del 2003: no valen les lamentacions, només la implicació i la valentia. La resta de la història ja la sabeu.
No us descobriré res si us dic que la política municipal és la més dura de totes. He fet prou entrades al respecte. La proximitat amb la gent fa que exigències, queixes i crítiques, no sempre prou justes, t’arribin de forma directa. Tanmateix, és, també, la més agraïda i, no només pels gestos amables i encoratjadors que pots rebre, de tant en tant, sinó, i sobretot, pel fet de saber que aquells projectes amb què batalles cada dia poden millorar la vida del teu municipi. Del teu espai vital i del de les persones que estimes.
Si, a Ciutadella, fóssim capaços de reconduir el clima de confrontació política que vivim, segurament, tot seria molt més fàcil. D’aquí vénen la major part de les meves queixes. Aquest és el meu balanç més negatiu. Polèmiques i enfrontaments, discussions eternes i estèrils. I, amb tot això, hi tenim molt a dir, no només els polítics, sinó també els ciutadans i els mitjans de comunicació. Avui dematí, m’ho deia un senyor: l’única política municipal que fa avançar els pobles és aquella feta en positiu i mirant cap endavant. Feta amb arguments i no amb la crítica fàcil o l’insult, he afegit jo. Des del respecte. Sembla senzill. M’estim massa Ciutadella per donar-ho per impossible.
PS. Sé que hi ha visitants que no podeu veure bé el bloc. És un problema del navegador. El millor, Firefox.
Supòs que ja sabeu a què em referesc. Es tracta d’un fenomen cíclic que, més o manco, es produeix cada trenta dies i que encara hauré de patir, segons diuen les previsions, durant uns quants anys més.