Maite Salord

Escriptora

La foto del dia

Podria haver posat la foto dels tres personatges sinistres, caputxes al cap, que avui han anunciat un -altre- alto el foc d’ETA. No m’inspiren confiança. Al contrari. Em fan por. Voldria poder-me’ls creure. Si fos així, ells serien la imatge del dia. Mentrestant, haurem d’esperar que, d’una vegada, anunciïn el final de la lluita armada i deixin de matar per sempre.

Podria haver posat la foto de les mostres de dolor pel tiroteig d’Arizona: sis persones assassinades i una congressista demòcrata entre la vida i la mort. Em fa mal veure on pot arribar la crispació política. No només a la llunyana Amèrica. La premsa local publica una entrevista ben interessant a una dona que és néta de Francesc d’Albranca i filla de l’apotecari Martí i Bella, dues persones de pes dins la cultura menorquina, i els comentaristes anònims li tiren pedres perquè és, també, la mare d’una política de pes dins Menorca. Vomitiu. Llàstima que qui té la sensibilitat d’oferir-nos aquestes pàgines no la tengui per impedir els insults.

Podria haver posat la foto de Xavi o d’Iniesta. Però ha guanyat la Pilota d’Or Messi. També m’hauria agradat posar la de Guardiola, per ha guanyat Mourinho. Un bon entrenador. Un personatge que no m’agrada.  He optat, per tant, per posar la cara amable del dia. Ja tindrem temps de parlar de totes aquestes coses més serioses: l’odi, la mort, la covardia, el victimisme…

Quin pèpit!

Avui migdia, entre croqueta i croqueta, la filla gran deixa anar que els seus amics consideren que els Reis li han duit “un pèpit de mòbil”. Un pèpit de què?, no ha pogut reprimir la mare filòloga i, per què no dir-ho, amant dels pèpits en sentit estricte. S’hi ha afegit, llavors, la mitjana, amb cara de “i tu no saps açò?”:  a les coses bones, tothom els diu “un pèpit de”. O sigui que, entre els més joves, es deuen poder sentir expressions com: m’he comprat un pèpit de cotxe, m’han regalat un pèpit de portàtil, etc, etc. Sincerament, no ho sabia. Deixar de ser professora, té aquestes coses.

Segons l’Alcolver Moll, un pèpit és, a Ciutadella, “fruit tendre de l’ametller”. I, en sentit figurat, “clatellada” i, també,  “cosa, persona o animal de grans dimensions”. Sembla evident, per tant, que s’ha agafat aquest darrer sentit,  entenent, però, que les “grans dimensions” no ho són en sentit estricte sinó que es refereixen a la qualitat de la cosa en qüestió. Qualitat que, d’altra banda, avui en dia, i en certs aparells,  acostuma a ser inversament proporcional a la seva dimensió (telèfons, ordinadors…).

En una època en què resulta esfereïdor sentir, entre la gent més jove, expressions com “da igual” (no la suport i, a força d’insistir he aconseguit que els meus fills no la diguin!); “tenir que”, “hi ha que”, “pollo”, “se nom”, etc, etc, no deixa de ser interessant que la seva creativitat hagi servit per fer una reinterpretació del sentit figurat d’una paraula nostrada com és “pèpit”. Davant tanta interferència lingüística -especialment perillosa si ja afecta la morfosintaxi-, és polit sentir rallar els més joves de pèpits.

Així les coses, ja que hi som, aprofitaré per desitjar-vos que els Reis us hagin duit uns bons pèpits de regals i que, evidentment, durant el 2011, no ens peguin gaires pèpits. Jo, de moment, em quedaré amb els reals. Un autèntic plaer, sens dubte.

La nit de Reis, Dolors Monserdà

LA NIT DE REIS

Dins d’un piset xic i pobre

que hi ha a peu pla d’un terrat,

treballa una pobra dona,

treballa sense parar.

Si algun cop minven ses forces,

no desmaia, no, que sap

que al mirar a sa filleta,

les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen

que hermosa ha estat sens igual:

avui d’aquella hermosura

sols per record li han quedat,

unes trenes ondejades,

negres, sedoses, brillants,

que, a l’estendre’s damunt d’ella

a besar ses plantes van.

La nit de Reis n’és vinguda,

i sembla que amb més afany,

treballa la pobra mare,

tot mirant-se el seu infant.

-Mareta, li diu la nina,

fiqueu-me al llit, que és prou tard,

i tinc por vindran los Reis

i encara no hi hauré anat.

-Qui sap si vindran, filleta!

lo nostre pis, és tan alt!

-Prou, com que baixen del cel,

ja els hi ve bé de passar!

i a fe mare que els espero

amb gran desig aquest any.

Vull que em portin una nina

com aquella que hi ha a baix!

-Les nines, són per les nenes

que ja res falta els hi fa;

tu fill meu, que estàs descalça

los hi tens que demanar

que et portin sabates noves.

-Ai, mare, no em feu plorar!

ja n’estic aconhortada

de caminar a peu descalç,

de portar robeta vella,

de morir-me treballant;

però que em dugan la nina

que jo sempre he demanat!

Des de l’any que van portar-la

a la nena que està a baix,

jo hi he pensat cada dia,

jo de nit l’he somniat.

Ai, mare, i que n’és d’hermosa!

i que bonica que va!

Té una careta tan fina,

que sembla de setí blanc,

té una boqueta petita,

que fins dentetes hi ha!

Obre els ulls quan està dreta,

i, per dormir, els té tancats,

té uns cabellets com de seda

i els té rossos i rissats,

porta lo vestit amb róssec

i amb serrells i farbalans,

i fins mitges i polaques,

i fins sombrero, i fins guants!

Jo en vull una com aquella,

que tot l’any l’he demanat!

puix si demà quan me llevi,

la nina no haig de trobar,

com que de nit la somnio,

la toco i la duc a braç,

pregaré a Déu que al dormir-me

mai me torni a despertar!

Un gran crit llancí la mare,

del fons del cor arrencat,

i agafant a sa filleta

i estrenyent-la amb fort abraç:

-Vés-te’n al llit, amor meva

li digué amb febrós afany,

vés, mes a Déu no demanis

que no et vulla despertar,

que la nina que tu esperes,

com la desitges tindràs.

Quan tot just lo dia apunta,

ja la nena s’ha llevat;

plora i riu i salta i brinca,

i el que li passa no sap.

Li han portada aquella nina

que ella tant ha demanat:

li han portada i té la cara

que sembla de setí blanc,

té una boqueta petita

que fins dentetes hi ha!

porta vestidet amb róssec

i amb serrells i farbalans,

i fins mitges i polaques,

i fins sombrero; i fins guants!

Res li manca, res li manca

de quant ella ha demanat;

sols li falten a la mare,

les trenes negres, brillants,

que fins a terra arribaven,

que hermosejaven son cap,

que entre mig de sa pobresa

les havia tant guardat!

DOLORS MONSERDÀ (1845-1919)

« Anterior - Següent »