02
gen.
2011
Escrit per Maite Salord
Salut, felicitat, nova novel·la, bons resultats electorals, manco mòbil, temps per fer panets amb sobrassada, viatjar, riure molt, agafar-me les coses amb filosofia, no rosegar-me les ungles, anar a caminar cada dia, trobar-me més sovint amb les amistats, llegir tots els llibres que tenc pendents, tornar a gaudir de “copa, lliga i champions” blaugrana, amor, conversar amb els fills, no estressar-me, aprendre a dir que no, un spa de tant en tant, acceptar que el meu fill ja no em vulgui donar la mà quan anam pel carrer, passar de la gent dolenta, deixar ben lligats un parell de temes importants per a Ciutadella, saber què diu exactament la “Llei Sinde” i poder opinar del tema sense dir disbarats, apuntar-me a sessions d’estiraments musculars, no saltar-me el sopar, ser un poc més dissimulada i controlar les carotes que pos quan una cosa no m’agrada, no donar importància a coses que no en tenen, caminar més a poc a poc, ser encara més cansada amb els meus fills, recordar festes i aniversaris de la família, cuidar-me una mica més, ser més agraïda, no donar tant de menjar al moix que després el veterinari em renya…
31
des.
2010
Escrit per Maite Salord
(IMATGE, JAUME BAGUR)
Alcem la mà si els murs són blancs! (Al fons,
La mar.) Obrim, de bat a bat, portals
I finestres caduques! A les calçs
D’antics casals marquem-hi solcs pregons.
La llum pertot: el Sol! La Mar! (Racons
Amb xarxes molles.) Coronem de sals
Les cabelleres toses! Ei, xavals,
Cremem matins amb immortals tions!
Cada noia a la boia; i, a l’eixut,
Els vells! Tots nus: fora estofes i embulls!
Oh canviants marines de tants d’ulls!
Hissem la vela en el fustam panxut,
Salvem esculls entre cants i traülls:
Servim el Tot en l’indòcil minut.
J. V. FOIX, SOL, I DE DOL
29
des.
2010
Escrit per Maite Salord
L’altre dia, mentre dinàvem, la filla mitjana ens va demanar, al seu pare i a mi, si havíem viscut el Franquisme. En resum, li vam respondre que, quan en Franco va morir, teníem 10 i 12 anys i que, per tant, la nostra experiència més directa la vam viure a través dels germans grans que estudiaven a Barcelona i que, de tant en tant, havien de córrer davant dels grisos. O a través d’històries familiars, només mig explicades, de parents represaliats a la postguerra.
Va insistir: volia exemples de primera mà i, esclar, li vaig treure el tema de la llengua. Quan va sentir que la llengua catalana estava prohibida i que, per exemple, no hi havia ensenyament de català ni en català, va al·lucinar. Les monges que durant tota la meva infantesa m’havien parlat en castellà eren de parla catalana. Fins i tot aquella que em va castigar perquè, un dia, li vaig dir que m’havien regalat un “vestido de debajo” (combinación, segons després em va il·lustrar ma mare).
L’endemà de fer-me la pregunta, llegia al diari la sentència del Tribunal Suprem que obliga la Generalitat a emprar el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament. La idea: el castellà és una llengua perseguida a Catalunya. Ja ho diuen: vas pel carrer, i només sents gent rallant en català; vas al cinema, i només pots veure pel·licules en català; entres en una botiga, i la dependenta t’atén en català; vas al jutjat i, si vols declarar en castellà, tot són inconvenients…
En fi. En Franco és mort però les llengües “perifèriques” continuen fent la mateixa nosa de sempre. El poder, però, no és tan destraler com abans: és pitjor. Ara, la repressió queda camuflada sota la santíssima Constitució. Que els deus -o els jutges- ens agafin confessats. Resistirem.
