Maite Salord

Escriptora

Jordi Teixidor, El retaule del flautista

A Jordi Teixidor, In Memoriam.

SOUL DE LES CALAMITATS PÚBLIQUES

Si cau a la nostra vila
una gran calamitat,
uns pocs se’n beneficien
mentre molts han d’encaixar.
Tu i jo preguntaríem
com es pot solucionar,
i ells calculen de seguida
quants diners poden guanyar.
Si a la vila vénen rates
tal com és el cas ací,
quan se t’han ficat a casa
vol dir que no pots dormir.
Però uns quants en canvi canten:
“Com deia el meu padrí,
si et fan nosa les mates,
compra ratera i verí.”
La pesta la vila delma
i causa gran mortaldat:
sense ni fer la maleta
fugiran de la ciutat.
Tu i jo, la mare i l’avi,
estarem contaminats
i ens vendran escapularis
això sí, garantitzats.
Quan la fam ens amenaça
i ens grinyolen els budells,
per a tots no vol dir gana:
tu badalles, no pas ells.
A mi em fan figa les cames,
a tu ja et cauen les dents
però s’inflen les butxaques
dels qui venen aliments.
Per als qui han de portar les armes
la guerra vol dir morir,
per als qui les han fabricades
la guerra vol dir profit.
“La guerra ja dura massa”
repetim tu i jo ensems,
i els que en treuen cullerada,
com més dura més contents.

Decàleg

Les persones que formam part de les candidatures del PSM més per Menorca volem fer feina perquè la nostra illa sigui tal com ens agrada.

Ens agrada:

1.    La Menorca que duu a terme una gestió eficaç i transparent, fomentant els espais de consulta i participació ciutadana i que no accepta cap forma de corrupció .

2.    La Menorca que vol decidir el seu propi destí sense imposicions, consolidant els Consells Insulars com a veritables òrgans d’autogovern i enfortint els municipis per poder decidir sobre qüestions vitals per a tots.

3.    La Menorca que reclama un finançament just per tal de poder millorar els serveis bàsics als ciutadans (sanitat, educació, benestar social, etc).

4.    La Menorca ben connectada  i comunicada al món amb unes infraestructures adaptades al territori i que segueix treballant per reduir els preus dels vols entre illes i amb la Península.

5.    La Menorca que cuida el seu capital humà amb una bona formació i que decideix el seu model econòmic diversificat, sostenible, equilibrat i just, per tal que generi llocs de feina i  en el qual tengui un paper important l’empresari emprenedor capaç d’innovar.

6.    La Menorca que impulsa una política turística lligada al medi ambient, al territori  i al patrimoni cultural per tal de completar la temporada turística més enllà del  mesos d’estiu i amb especial atenció al maig, setembre i octubre.

7.    La Menorca que  Consolida  el Pla Territorial Insular i  el Pla Insular de Costes com a eines imprescindibles per dur a terme un ús sostenible i ordenat  del territori, el qual dóna valor diferencial a la nostra illa, ja que l’economia, la qualitat de vida  i l’ecologia van de la mà.

8.    La Menorca que es regeix per la justícia social  i que aplica polítiques actives de salut i benestar, reduint llistes d’espera i augmentant el nombre de metges i d’altres professionals, millorant els desplaçaments, entre d’altres.

9.    La Menorca orgullosa de la seva llengua perquè esdevingui, a tots els nivells, la llengua de referència, i que  fomenta la cultura recolzant les manifestacions dels artistes menorquins.

10.    La Menorca acollidora i integradora formada per moltes persones i de procedència molt distinta, però  on tots i totes ens sentim menorquins.

Certeses

Quan era petit, acostumava a acompanyar la seva mare a fer la visita diària a l’església del Sant Cristo, aquesta església petita i acollidora que semblava com si no es volgués fer témer enmig del casc antic de Ciutadella. Dins la quietud que s’hi respirava, s’asseien en un dels darrers bancs i restaven en silenci durant uns minuts. Encara que no hi feien gaire temps, al fillet li semblava una eternitat. S’avorria perquè no sabia què havia de fer en aquell lloc. Un dia, que no podia aturar-se de borinar, la seva mare, amb una mirada recriminadora i comprensiva alhora, li va dir que s’estigués en quietud. Ell li va contestar que s’avorria. Llavors, la dona es va aixecar de cop i se’l va endur fins al carrer.

Mentre travessaven Ses Voltes, va explicar al seu fill que intentàs fer el que feia ella, que aprofitàs aquells moments de silenci que la petita capella els oferia per pensar. Ella pensava en la seva vida, en la seva família, en els seus fills. Expressava, en silenci, els desigs més íntims. Això, li va dir al fill, l’ajudava a posar en ordre les seves idees. El seu esperit. El fillet es va mirar la  mare amb els ulls esglaiats. No va acabar d’entendre el que volien dir aquelles paraules, però, des de la seva ingenuïtat infantil, li va semblar que eren unes paraules importants. Unes paraules que mai no oblidaria.

Un home fet va entrar tímidament a l’església del Sant Cristo. Feia anys que no travessava aquella porta de llenya fosca. Es va asseure en un dels darrers bancs. Al seu costat no hi havia ningú. Ella havia mort tot just feia uns dies i, tot just feia unes hores, descansava al cementiri. Quan van col•locar el bagul a terra i van demanar al seu fill si la volia veure abans d’enterrar-la, la seva rotunda afirmació el va sorprendre. La cara pàl•lida de la seva mare darrere el vidre del taüt era, pensava en aquells moment, l’únic que quedava d’ella i, també això, desapareixeria en poc temps. L’evident fragilitat de la vida era, en aquells moments, inacceptable. Com si l’home descobrís en aquells instants que la mort existia, que era real. I, de fet, així era.

La quietud del cementeri en aquella hora del migdia era esfereïdora. El silenci, presidit només pel rostre de la seva mare, serè i lívid, es feia insuportable. La morta, tanmateix, havia recuperat aquella expressió bella i orgullosa de la joventut. S’havia convertit en l’essència d´ella mateixa. L’única manera, potser, de dir al seu fill que la seva absència s’havia de convertir en un record tranquil i serè. Tal i com estava ella en aquells moments. I observant aquell rostre estimat, l’home va recordar, de cop, les paraules que un dia, quan era encara una dona jove, li va dir tot sortint de la visita diària al Sant Cristo. Llavors va saber que ell també necessitaria quietud i silenci per pensar. En la seva vida, en la família, en els seus fills. En, potser, una de les poques certeses que tenia en aquell moment i que, també, abans, havia tingut la seva mare: la certesa de la mort. I de la vida que continua, malgrat tot. De la primavera que esclata per proclamar que res no desapareix per sempre.

I l’home va somriure lleument mentre pensava qui li compraria el gelat de vainilla de Cas Mèrvol de cada capvespre, en aquella seva darrera visita a un temps que l’embolcallava suaument. Càlidament, com una primavera.

« Anterior - Següent »