Balance
Segons el meu diccionari de símbols de capçalera, el de Chevalier i Gheerbrant, el meu és el setè signe del zodiac -Balança-, signe d’equilibri entre els plans còsmic i psíquic. Lligat als conceptes de legalitat i justícia, socials i interiors, indica l’equilibri entre el bé i el mal: per un cantó, tendeix cap a Scorpio (món del desig) i, de l’altre, cap a Virgo (sublimació). Representa l’equitat universal i l’esperit de la justícia, així com l’harmonia social i personal.
Així, en entrar en aquesta constel·lació del zodíac, el sol es troba en el punt mitjà de l’any astronòmic, entre el crepuscle d’una tardor exterior i l’aurora d’una primavera interior. En aquest punt central en què s’anivellen el motor i el fre, l’impuls i la retenció, l’espontaneïtat i la reflexió, l’abandonament i el temor.
No sé si res de tot açò que acab d’escriure explica que no m’agradin gens, d’una banda, les persones negatives, aquelles que sempre ho veuen tot negre, que res no els està bé, que només veuen fracassos a l’horitzó, que desconfien de tot i de tothom; i, de l’altra, els superficials, lleugers, inconscients, que sempre troben que s’exageren els problemes, que no hi ha per tant, que no cal preocupar-se perquè, al cap i a la fi, tot s’acaba solucionant, d’una manera o altra.
No sabria dir quins dels dos m’incomoden més. El que sé ben cert és que, amb qualsevol de les dues actituds davant la vida, no es fa camí. Cal ser realista, tocar de peus a terra, ser conscient de les dificultats, fer autocrítica i, tanmateix, i a la vegada, no perdre mai la il·lusió, l’empenta i el coratge per assolir els objectius. Fugir tant de la crítica corrosiva com de les rialles buides. Cal ser crític i cal riure. La vida és feta de matisos. I jo la vull en aquest punt central en què s’anivellen el motor i el fre, l’impuls i la retenció, l’espontaneïtat i la reflexió, l’abandonament i el temor. No hi ha res més engrescador que intentar fer real l’impossible. Ja ho va dir Shakespeare; estam fets de la mateixa matèria que els somnis.
