Les persones que seguiu aquest blog us haureu adonat que, el darrer mig any, ha estat pràcticament inactiu. Els motius són diversos. La presidència del Consell Insular de Menorca és evident que em resta molt de temps, però no seria just atribuir-ho només a aquest fet. Segurament, un dels factors més decisius ha estat l’aparició de noves xarxes socials -Facebook, Twitter, Instagram-, xarxes en les quals som ben present i activa (@maitesalord).

Així les coses, si sumam a la manca de temps el fet que aquestes noves xarxes permeten més immediatesa i missatges més breus, trobarem perquè els articles més llargs i elaborats d’aquest blog han minvat tant. Sense oblidar un aspecte que no és menor: jo mateixa gestion els meus perfils, per bé (tot és autoria meva, i que em perdonin els community managers!) i per mal (quan vaig de bòlit, tothom ho nota).

Confessaré que, en algun moment, m’he plantejat tancar el blog però la veritat és que no puc. Enguany, farà 10 anys que el vaig obrir i me’l sent molt “meu”. Per què? Perquè, rellegint les entrades d’aquests anys, hi veig la meva vida. O, per dir-ho d’una altra manera, aquest blog és el meu dietari. Cada paraula que hi he escrit i cada silenci que hi ha diuen molt -tot- de mi. Així de senzill.

Tanmateix, resulta evident que els continguts del blog han d’evolucionar: les frases lapidàries i iròniques sobre l’actualitat, van a Twitter; els textos més lleugers, a Facebook; la meva tria de la realitat, a Instagram. Què hi queda, idò, per al blog? Reflexions, articles,  crítiques de llibres o cròniques dels plens. D’altra banda, a més dels continguts, la forma del blog s’ha d’adequar, també, als nous temps. Per açò hi trobareu els enllaços als meus perfils de Twitter i Instagram, així com l’opció de compartir les entrades del blog a les xarxes socials de manera més fàcil.

Any nou, blog renovat. La teoria, com podeu veure, la tenc ben clara. Ara, podré amb tot? Ho intentaré. Per començar, he actualitzat l’apartat “Qui som” i, a poc a poc, aniré posant al dia les cròniques dels plens del Consell. Ressenyes de llibres i articles, serà el més complicat, no ens hem d’enganar. Només el temps dirà si aquesta entrada serà un dels milions de bons propòsits de cap d’any que es queden en ben poca cosa o si -com jo voldria- servirà per celebrar els 10 anys d’aquest blog com les persones que m’heu acompanyat durant tot aquest temps us mereixeu.

Bon i profitós 2017!

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris

L’estiu passat es va tancar de manera dolorosa. La mort del germà. Es rompia el fil amb què els pares van unir els fills amb tant d’amor i constància. Tanmateix, ja ho vaig escriure llavors: la vida flueix i, per sort, t’agafa de la mà i no et permet que la ignoris. Som més forts del que ens pensam. Dreceres per no perdre’ns mai. Lliçons que ens fan un poc més savis, un poc més humans. Les paraules i els gestos tornen suaus perquè res no és prou important per alterar-los. Tot es mira des de la perspectiva de l’abisme i tot, de cop, es fa petit, més insignificant en la seva grandesa.

Avui, set mesos després, puc reiterar que em mir la vida de manera diferent. He après la lliçó. Potser per l’edat, aquests cinquanta; potser perquè va ser una mort sobtada. No ho sé. Només sé que tenc més clar que mai que la vida s’ha d’enfrontar amb la força guanyada d’allò que és realment important.

Però llegesc que els meus adversaris polítics em presenten com una exaltada que em deix endur per la passió. Parlen de l’estat d’exaltació que exhibesc als plens del Consell. I, en llegir-ho, no puc fer res més que somriure. Un somriure serè, tranquil, perquè les coses insubstancials m’afecten poc. I em ve al cap que exaltar també vol dir elevar en dignitat i poder una persona. I que la  passió és creure fermament en el que es fa.

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris

Fiscalia Anticorrupció de Balears torna a ser a Ciutadella per investigar el “Cas Nerer” i m’ha semblat un bon moment per recordar el que vaig escriure, dia 22 de juliol de 2008, sobre la feina que va fer la comissió d’investigació i, sobretot, l’actitud dels regidors del PP durant les seves llargues sessions. Supòs que avui ja no deuen riure tant. Aquí ho teniu:

“Així les coses, dijous vam tancar, amb la votació de les conclusions finals, la comissió informativa especial sobre la permuta del Palau Salura Morell per un solar del B8, coneguda com la “Comissió Nerer”, de la qual la premsa insular (Menorca i UH) se n’ha fet un ampli ressò. La valoració que els diferents partits polítics -PP (Men i UH), PSOE (Men i UH), PSM (Men UH) i UPCM – han fet dels resultats de la comissió d’investigació és prou coneguda i, per tant, no és la meva intenció fer ara una altra valoració política de tot plegat. Tanmateix, estic convençuda que si mai em decidesc a escriure la novel·la de les aventures i desventures d’una regidora del PSM a l’ajuntament de Ciutadella, hauré de dedicar un capítol sencer a aquesta comissió. De moment, però, i a l’espera que el temps, que els anys, em permetin posar-hi una mirada irònica, les sensacions que em produeixen les reunions a les quals he assistit van, ara per ara, de la perplexitat a la indignació; de la decepció a la vergonya aliena. Pel fons del tema tractat, és clar, però també per les formes mostrades per certs regidors i regidores que hi han participat.

Així, formar part de la “Comissió Nerer” ha estat una experiència personal intensa i dura. Tot el que ja coneixia -perquè ho havia tastat en altres reunions i plens- s’ha multiplicat, aquí, fins a l’infinit: silencis clamorosos, prepotència, xuleria, burles, menyspreus, falta de puntualitat, sarcasmes, duresa gratuïta, obstruccionisme… Han estat 12 reunions que han durat unes tres hores cadascuna. Minuts de tensió que només l’arribada d’un compareixent -i no sempre- podia trencar. Una tensió que t’acompanyava a casa, mentre et menjaves el dinar reescalfat amb el temps just per, a les cinc, ser a la porta de l’escola a cercar el fill. Una tensió que es ben col·locava entre les cervicals per acabar produint un mal de cap horrorós que podia durar dies. I, tanmateix, tornaria a començar si fos necessari. Demà mateix. Perquè estic convençuda que s’ha fet, malgrat tot, una bona feina. Una feina seriosa, rigorosa i ben documentada. La feina que els ciutadans d’aquest poble es mereixien per part dels seus representants polítics.

Qui hagi llegit les conclusions veurà que el que dic és cert. Que, per part del president de la comissió i dels partits de l’oposició, s’ha treballat, fins al límit de les nostres possibilitats, per intentar esbrinar per quin motiu l’ajuntament de Ciutadella va pagar quasi un milió d’euros més per un immoble que hauria pogut comprar, pocs mesos abans, a un preu més raonable. Ara, però, la feina dels polítics s’ha acabat i toca parlar a la justícia. Per la meva part, i estic segura que per la majoria -sis regidors- dels que hem format part d’aquesta comissió, hem posat punt i final amb la sensació d’haver complert, i més, amb l’objectiu que ens havíem proposat.

Finalment, i mentre uns altres -cinc regidors- es dediquen a fer-se els ofesos perquè mai no s’haurien imaginat que fóssim capaços d’arribar fins on ho hem fet, només em resta descansar les cervicals i deixar passar el temps. Potser, un dia, seré capaç de veure la pel·lícula de totes les hores de “comissió Nerer” amb uns ulls més amables, més riallers, més irònics. Avui, només puc esperar que la justícia vulgui continuar la feina feta per arribar al fons de la qüestió i situar, a cadascú, al lloc que li correspon. Llavors, potser, podré començar a recordar aquest capítol de la meva vida -política- amb un somriure als llavis.”

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris