Deixar Lisboa, després de quatre dies de desconnexió. De recuperar la conversa relaxada i trivial. La placidesa de les passejades per carrers estrets i empinats. Les rialles còmplices que el dia a dia, massa intens, ofega. Música de fados i aromes deliciosos de bacalhau o pastéis de nata. L’aigua i les altures. Pessoa i els conquistadors. Ponts i elevadors. Sense horaris. Sense obligacions. Observar la realitat i la història a traves de les finestretes d’un tramvia groc i vell. Façanes enrajolades i acolorides. Façanes decrèpites. Pluja i sol. Castells i torres. Records de terratrèmols i incendis. Un aire decadent i autèntic que enamora. Un viatge pendent de feia anys i que, tanmateix, no m’ha decebut gens. Ben al contrari. Obrigada.
Arxiu de la categoria 'El pensament ordenat/Opinió'
La veritat és que el tema de la realitat i l’aparença sempre m’ha apassionat. De fet, no és un tema nou, en aquest blog: fa anys, el 2011, vaig escriure una entrada –Imatge- en què ja en parlava, arran de la lectura d’un article sobre el porter del Barça de llavors, Víctor Valdés, en què es deia que era el contrari de la imatge que projectava, actitud, afegien, que adopten molts esportistes d’elit per protegir-se, per blindar-se de les opinions exteriors, en especial de les crítiques.
Avui hi torn perquè, en poc temps, unes quantes persones acabades de conèixer m’han dit el mateix: no em pensava que fossis així, tan propera; d’enfora, sembles una persona distant. Per pensar-hi. Què fa que una persona propera sembli distant? Puc ser distant i propera a la vegada? Què marca la distància? Una mirada? Un gest? Un to de veu determinat? En aquest sentit, record que, quan vaig quedar sense veu, en recuperar-la, la logopeda va quedar sorpresa dels meus aguts i em va insinuar que adoptava un to més greu -més masculí- per protegir-me dels perills del món en què em movia (la política, per entendre’ns). I, com en el cas de Valdés, potser aquesta és la clau de tot. La protecció. L’autoprotecció.
En el fons, tots ens coneixem les debilitats i no ens agrada que ens facin mal. El 2011, vaig concloure: La imatge que projectam. Vét aquí la qüestió. És una dona forta que, quan ningú no la veu, plora. És un home orgullós que amaga una gran timidesa. Una filleta dura que se sap diferent i té por. La imatge que projectam. Pura façana, moltes vegades. Una cuirassa protectora, inconscient, que no hauria d’impedir, tanmateix, que arribàssim al fons de la persona, amb totes les seves debilitats i fortaleses. I fer-ho possible és cosa de tots, de l’observat i de l’observador. Es tracta, només, de donar-nos una oportunitat.
El 2009, vaig escriure una entrada en aquest blog titulada Bach(s) en què, a més d’explicar la meva predilecció pel músic alemany, confessava que havia començat a prendre flors de Bach -del metge i homeòpata- per intentar relaxar-me. En aquells moments, era regidora de cultura a l’Ajuntament de Ciutadella.
Ara, uns quants anys després, les flors de Bach han tornat a entrar a casa però -en contra del que seria previsible- no per relaxar la presidenta del Consell (ho duc prou bé!) sinó la parella de moixos de la família, que es veu que són ben complicats. Molts ja coneixeu la història de la desaparició d’en Calcetes durant nou mesos i de la nova incorporació que vam fer durant la seva absència -que donàvem per definitiva- en forma d’una moixeta petita i poruga. I, evidentment, la convivència no és tan fàcil com voldríem, tot i la idíl·lica fotografia que il·lustra aquesta entrada.
Na Mixi té por d’en Calcetes perquè no pot oblidar els atacs del principi de compartir casa. I en Calcetes, que sempre ha estat un moix dolentot (dit amb tot l’amor possible), ho sap i juga a fer-li males passades. La conclusió de tot plegat és que tenc un moix esvalotat i una moixa estressada i la solució podria passar pel senyor Bach. Veurem.
En el meu cas, però, tenc clar que no hi ha millor remei per desconnectar del món que escoltar el Concert per a dos violins en re menor de Johann Sebastian, el meu preferit i, si no m’equivoc, el preferit, també, de la meva admirada Carson McCullers. És el que faig mentre escric aquesta entrada. Largo ma no tanto… Sona el telèfon. Torn a la dura realitat.