Si hi ha dues activitats quotidianes a les quals som addicta aquestes són, sens dubte, beure cafè  i llegir el diari després de dinar. Pel que fa a la primera, no en vull ni rallar: bec molt més cafè del que estic disposada a admetre en públic, no sigui cas que em salti un metge i em renyi. De la premsa sí, però, que en rallaré, avui.  De la premsa i, sobretot, del diari “Avui”. Ja em perdonareu la redundància.

Per raons prou comprensibles, llegesc la premsa insular més com una obligació que com un plaer. De vegades, ho confés, entre capades, rialles o renecs, en veure com ens comuniquen segons quines “informacions”. El plaer m’arriba -m’arribava- quan obria les pàgines de l'”Avui” i llegia els articles d’Eva Piquer, Sebastià Alzamora, Vicenç Villatoro, Ada Castells, Carles Capdevila o Xavier Pla, només per citar-ne uns quants. O les notícies, redactades en la meva llengua, i que es referien a la realitat que em sent més propera.

Des d’ahir, però, ja no puc llegir l'”Avui”. Per motius econòmics, ha deixat de distribuir-se fora de Catalunya. Després de dinar, he anat a internet i l’he llegit a través de la pantalla. Però no és el mateix. Vull la meva butaca i el paper entre les mans. Quin diari he de comprar, ara? Aquell tan progre, en castellà, amb col·laboradors que s’esgargamellen per l’autodeterminació del Sàhara i que abominen de tot el que fa olor de català? O aquell altre, escrit en català, però sense cap sentit de país? Un panorama desolador.

Només esper, com tants altres lectors illencs i valencians, que es trobi una solució i que els problemes econòmics es puguin resoldre d’una altra manera. Tots, estic convençuda, hi sortiríem guanyant. Mentrestant, però, m’hauré de refugiar en el cafè. Fins que el cos aguanti.

• El pensament ordenat/Opinió
• 17 comentaris

La participació en el programa de ràdio “Entremúsiques” que, a la COPE, condueix Antoni Salvador, m’ha servit per fer un repàs, en clau musical, de la meva vida, des de la infantesa fins al present. Un itinerari, variat i complex,  en el qual es barregen records, sentiments, enyors i somriures. Des de les ranxeres de Jorge Negrete que el meu pare cantava, als tangos de Gardel de la meva mare. Les músiques amb què em vaig criar.

Ser la petita de cinc germans m’ha permès viure molts de moments musicals: des de la música dels 60 (Sírex, Duo Dinámico, Adamo, Beatles…), a la Nova Cançó (M. del Mar Bonet, Sisa, Lluís Llach…), passant per la dels 70 (Chicago, Pink Floyd…). I, després, sobretot, hi ha la música de la meva joventut, la música dels 80, “la movida” (Radio Futura, Secretos, Alaska, Ilegales…), Bruce Springsteen, Peter Gabriel… Ara, escolt, normalment, Bach, Schubert, Mozart, òpera… i la música de les meves filles, des de Marilyn Manson i Metallica a El Canto del Loco i Lady Ga-ga.

Quan em van demanar pel musical de la meva vida, vaig somriure i vaig respirar profundament: Grease, sens dubte! Sé que que qualcú riurà i em dirà que podria haver mirat de quedar millor. Segurament, però no hauria dit la veritat. Encara ara, quan el fan per la tele, no me’l perd, davant la cara d’estupefacció de les meves filles, que no poden avenir-se que em sàpiga totes les cançons.  Aquesta és, però, la meva vida en clau de sol. Només m’hi quedaria afegir que també em sé totes les cançons de Mary Poppins, Dumbo, Hèrcules, Mulan… que em mirava amb elles quan eren petites.

En fi. Quaranta-cinc minuts m’han permès tornar a escoltar, de qualque manera, totes aquestes músiques que han viscut dins LPs, cintes, CDs, MP4… Prop de quaranta-cinc anys de vida a ritmes diferents, antagònics, fins i tot. Tot un plaer, recordar-los. Gràcies per l’oportunitat.

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris

Som de lletres i, a més, com em va deixar anar una regidora d’hisenda prou coneguda a Ciutadella, exhibesc un baix, baixíssim nivell, a l’hora de parlar de pressuposts. No m’hauria d’estranyar:  al costat d’una  economista (ella diu que ho és), poca cosa hi pot fer una humil filòloga. Tanmateix, no em don per vençuda i, com que a casa,  en els temes econòmics, me’n surt prou bé, m’atreviré a donar-vos, avui, una lliçó pràctica del tema, basada en el principi que em regeix la butxaca i que consisteix en allò tan nostrat i tan assenyat de “no estirar més es braç que sa màniga”.  Amb tot, i com que la part de lletres em pesa -no ho puc evitar-, ho faré tipus historieta didàctica -la part de professora també es resisteix a abandonar-me, em sap greu-. Aquí va.

Hi havia una vegada una família que era molt, molt feliç, convençuts com estaven que els doblers donen la felicitat. Pare i mare tenien uns ingressos alts i, a més, van heretar una sèrie de propietats ben valuoses. Per si tot això era poc, els negocis familiars van tenir uns guanys molt superiors als habituals. I, esclar, van començar a gastar i gastar sense mesura: dinars, viatges, joies, cotxes de luxe, obres d’art de preus astronòmics, inversions immobiliàries més que dubtoses… Mentrestant, però, no només van oblidar-se d’amortitzar la hipoteca de la casa, sinó que encara van demanar al banc més crèdits per fer front a nous capricis entre els quals no hi entrava, ves per on, pagar les classes de música dels fills o adobar les goteres i esquerdes que tenien dalt del terrat. I va arribar la crisi i, amb la crisi, haver de fer front a tots els crèdits i, amb el pare a l’atur, a la davallada brutal d’ingressos. Al final, la família es troba, ara, sense un euro a la caixa, amb els bancs reclamant els interessos que havien demorat pagar quan tenien doblers i amb un munt d’andròmines sense cap utilitat que ningú no els vol, ni pot, comprar. Pobra família! Qualque economista amb sentit comú els hauria hagut d’explicar que, quan s’ingressa molt, s’aprofita per pagar deutes i no per endeutar-se més i, sobretot, si és per gastar en coses innecessàries, supèrflues i inútils. No van tenir aquesta sort, però, i ara ho paguen.

Fins aquí la lliçó pràctica. Qualsevol semblança amb l’ajuntament de Ciutadella és, òbviament, pura casualitat.

• El pensament ordenat/Opinió
• 16 comentaris