Feia mesos que li prometia una còpia d’aquesta foto i, ara, quan la tenia a punt de posar dins un marc per regalar-se-la, he sabut que he fet tard. Na Margarita Bagur, la “señorita Vázquez” -així la coneixíem-  ens ha deixat. Em sap greu perquè l’apreciava sincerament. Acostumava a telefonar-me molts dissabtes capvespres  per parlar-me de Macarella, dels esforços que havia fet tota la vida, i que encara feia, per mantenir el seu entorn verge. També, d’aquells anys remots en què era la meva mestra al col·legi Compañía de María, a la Contramurada. Llavors, la seva veu canviava el to més combatiu pel més enyorívol. Sempre tenia paraules i gestos amables cap a la meva persona. Enyoraré aixecar el telèfon i escoltar la seva veu suau: Maite, som na Margarita Bagur, que et molest? No, mai no em molestava, però em sembla que no em creia perquè, sempre, abans de penjar, es disculpava pels minuts que, segons ella, m’havia robat. Avui, a canvi de totes les seves paraules, voldria dedicar-li aquests versos de Rosa Leveroni:

Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi

vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí;

vull el silenci dolç del vol de la gavina

dibuixant el contorn d’una cala ben fina.

Descansi en pau.

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari

La ministra Salgado desmenteix Almunia, el qual s’havia atrevit a comparar la crisi econòmica de Grècia i Espanya. EEUU desmenteix Leire Pajín en negar que Obama tengui previst assistir a a la cimera entre aquest país i la Unió Europea. Zapatero desmenteix, davant la Unió Europea, la reforma de les pensions que havia anunciat poques hores abans. Fa uns mesos,  ja va rectificar en fer arribar, a un nombre més alt d’aturats,  420€ d’ajut. També va desacreditar la ministra de Cultura en modificar la llei de descàrregues d’internet. Canvia la seva política antinuclear en permetre que les centrals estiguin actives més de quaranta anys. Rectifica el titular de Foment sobre la instal·lació de l’escàner corporal als aeroports… Una llista incompleta i, sobretot, patètica, a la qual hi podríem afegir tots els enganys als quals ja ens té acostumats el president del govern espanyol: des de crisi?… quina crisi? al tema del finançament.

Amb actuacions com aquestes, l’únic que s’aconsegueix es perdre la credibilitat per moments. Perquè la vàlua d’un polític depèn de la paraula donada, de la seva determinació, de la serietat en les formes, de la responsabilitat. En darrer terme, de la confiança que projecta sobre els altres. I, per desgràcia, el que veim cada dia va en sentit contrari. Canvis de parer, com si les decisions polítiques fossin un penell; en el millor dels casos, mitges veritats que acaben esclatant a la cara; la covardia de no assumir els errors i disfressar-los de la peluda per anar passant i a veure si no es nota gaire, etc, etc. Un panorama decebedor que, com he dit sempre, només serveix per alimentar el populisme més perillós.

Avui sabem que el PP, a nivell estatal, està 3,8 punts per davant del PSOE, en intenció de vot.  Una dada que, a la vista de la imatge que dóna el govern, no trob exagerada. S’explica, sobretot, perquè el partit que fa oposició resulta, també, prou penòs, amb espies i patinades de la incomparable Esperanza Aguirre incloses. Tot plegat,  sembla que n’hi ha molts que han perdut, però ben perdut, el nord. I els costarà trobar-lo. N’estic convençuda.

• El pensament ordenat/Opinió
• 10 comentaris

Des de fa anys, puc percebre, al meu voltant, un cert moviment humà que es desviu per plantejar-me -amb més o manco bona intenció- la vida en termes d’exclusió. És un fenomen interessant que, pel que veig,  no només afecta la meva persona. Potser ha arribat el moment de parlar-ne.

Com molts ja sabeu, el primer text literari que vaig publicar duu data de 1997. Tenia trenta-dos anys, dues filles petites i, a més de professora, era cap d’estudis del meu institut. El 1999, quan em van premiar un conte, molta gent va pensar: mira na Maite, sembla que va de debò, en això de l’escriptura. Vet aquí, però, que aquell mateix any, vaig anunciar que esperava el tercer fill. En aquest moment, vaig haver de sentir, per primera vegada, que, a la vida, no es pot fer tot: ara sí, que has deixat d’escriure, era la frase que més escoltava llavors. Però, mira per on, el 2002 publicava una novel·la i el 2004 una altra. Els comptes no sortien.

Però la cosa no acabà aquí. El setembre de 2005, després de deixar el càrrec de cap d’estudis, vaig prendre possessió com a regidora, a l’oposició, de l’ajuntament de Ciutadella. I tornem-hi: ara sí que és segur, però segur, que has deixat d’escriure! Un any després quedava finalista del Sant Jordi. Des que som regidora de cultura, no cal que expliqui que són majoria els que estan convençuts que no escric ni tres paraules seguides. Temps al temps.

És evident, per tant, que la gent té tendència a plantejar-te la vida en termes d’exclusió: o ets mare o escriptora o política. Les tres coses, a la vegada, impossible. Ja veis, però, que no és cert. No amagaré, tanmateix, que no és fàcil. Has de tenir unes quantes coses al teu favor: capacitat de feina i d’organització, el suport incondicional dels que t’envolten i, sobretot, sobretot, moltes ganes de no haver de renunciar a res del que t’agrada. A tenir família nombrosa, a escriure i a dedicar-te a la política.  I, encara, a fer cuinons, a llegir, a sembrar floretes vàries, a passejar, a anar de canyes, al teatre, a tenir un bloc i un facebook…

Em sap greu, però és possible encaixar-ho tot. Amb qualque contractura a la zona de les cervicals i qualque moment en què ho enviaries tot a filar, també és cert. Res, però, que en dos dies, no s’espassi.

• El pensament ordenat/Opinió
• 9 comentaris