10 de desembre. Fa 61 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. 10 de desembre. Fa 22 dies que Aminou Haidar fa vaga de fam perquè la deixin tornar al seu país. Va ser expulsada del Marroc després d’un viatge als Estats Units on, a finals d’octubre, va ser guardonada amb el “Premi Coratge Civil 2009”, de la Fundació Train, per la seva defensa dels drets humans al Sàhara. Esperpèntic, tot plegat.

Mentrestant, aquesta dona, fràgil d’aparença i dura com una roca, es consum al vestíbul de l’aeroport de Lanzarote, davant la incompetència de les autoritats espanyoles i la solidaritat de milions de persones. Persones que, com els grans ardents de l’arena del desert, formam un tot per acollir-la entre els nostres braços. Una gran matriu càlida, que voldríem, també, segura. Protectora. I, tanmateix, encara no som suficients. On és la diplomàcia espanyola? On és el president del govern? On és el rei?

10 de desembre. Dia dels Drets Humans. Una dona és a punt de morir per defensar els drets humans: el dret a l’autodeterminació, a la llibertat, al respecte… Qui es farà responsable de la seva mort? La dignitat dels pobles: un miratge en el desert.

• El pensament ordenat/Opinió
• 12 comentaris

Més val riure quan, a les 6,50 s’encén la ràdio i et deixondeixes de cop en sentir el locutor que diu que el president del Govern Balear es planteja governar en minoria perquè els escàndols de corrupció fan el goven inestable. I es desfà dels partits que integren el Bloc, que són els únics que no tenen imputats? I ho fa per arribar a acords puntuals amb les ànimes caritatives del PP, que mai no han trepitjat un jutjat?

Més val riure després d’emparar un ruixat de retrets, acusacions i queixes -via mail, telèfon o qualsevol altre mitjà existent-  que no tenen res a veure amb tu i de les quals, per tant, no et sents, en absolut, responsable i, el que és pitjor, poques coses pots fer per redreçar els temes que et plantegen.

Més val riure quan veus que, pel féisbuc, tens un nombre considerable d’amistats que es dediquen a cultivar horts virtuals – esper que siguin legals!- en els quals sembren patates i alimenten gallines, quan tu tens un munt de coses a fer i no dones a l’abast.

Més val riure quan arribes a casa amb un mal de cap espantós i dius a la família que a les vuit ja dormiràs i l’única resposta que obtens és: apaga els mòbils, però! Ni una mínima mostra de preocupació, ni una trista mirada caritativa.

En fi, més val riure sempre. Perquè, diuen, allibera tensions, mals, elimina l’estrés, l’ansietat, el colesterol, la depressió, ajuda a aprimar-se, a dormir… I no necessita recepta mèdica i és gratis. I, sobretot, perquè l’alternativa -horrible- és posar-se a plorar. No sé qui va dir que, la persona que és capaç de riure’s d’ella mateixa, és la més afortunada del món: sempre tindrà motiu de diversió! Jo en don fe. Encara que no em faci cap gràcia.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris

Els tertulians, a l’hora en punt, entren, un darrere l’altre, perfectament abillats per a l’ocasió, dins el plató. Les càmeres, els enfoquen; els llums, els il·luminen; el públic, els segueix amb la mirada. La presentadora agafa el micròfon i dóna el tret de sortida. Al principi, res destacable. Tothom segueix el guió establert. Comentari de temes menors que susciten poca controvèrsia. L’ambient és relaxat. El temps, però, va passant i cal fer una pausa per a la publicitat.

En el descans, anades i vingudes al lavabo, un mínim ressopó, un cafè o un glop d’aigua, comentari de les diverses opinions sobre els temes que s’han de tractar més tard… Res nou. Fins que es reprèn l’espectacle. Llavors, en un in crescendo lent però imparable, els tertulians entren en una espiral d’insults i insinuacions malèvoles que el presentador intenta controlar com pot: centrem-nos en el tema, moderem el llenguatge, respectem els torns de paraula… Tothom, però, sembla anar per lliure. Fins i tot, hi ha amenaces d’abandonar el plató (no seria la primera vegada que passa) i d’acabar davant d’un jutge.

A fora, la nit més tancada. Els carrers regalimen humitat. No hi ha una ànima. La presentadora ha deixat continuar l’espectacle fins a la matinada. Fins que els tertulians han acabat de discutir els temes que havien posat damunt la taula. El plató, llavors, queda buit. L’Ajuntament resta silenciós i buit després d’hores de buidor i espectacle. Fins al mes vinent.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris