La diferència, diuen els entesos, entre el Barça i el Madrid és que, mentre el primer té un equip de futbolistes, el segon és una suma d’individualitats, algunes brillants, és cert, però individualitats, al cap i a la fi. I, com tothom sap, la victòria final sempre sol ser dels grups cohesionats.

En aquest sentit, és fonamental la funció del primer entrenador. Mai no he escoltat a ningú que digui que la culpa que un equip no funcioni sigui del segon entrenador o, ni tan sols, dels jugadors. Si qui du la batuta de l’equip és intel·ligent i té una mínima capacitat de lideratge, el que farà és recolzar-se en el seu segon, que sap – i ha de fer sentir- imprescindible, i en els seus jugadors, als quals ha de convèncer que són els millors del món.

Tanmateix, el consens, a l’hora de prendre decisions, serà indispensable perquè mai, cap grup o empresa seriosa, deixa en mans d’una sola persona la gestió dels temes fonamentals. És més, tothom sap que, a partir del diàleg i de la discussió d’idees, és quan s’arriba a solucions realment òptimes.  La comunicació entre tots els membres de l’equip és, doncs, fonamental.

No faré, ara, d’aprenent d’Aramís Fuster i m’aventuraré a dir si el Barça guanyarà cap títol aquesta temporada. Tanmateix, posaria la mà al foc que així serà. Fins i tot en aquests moments, quan tenim el Madrid a dos punts, estic tranquil·la. Per què? Perquè, sempre, la solidesa d’un equip ben dirigit inspira confiança. L’espectacularitat de les individualitats que van per lliure, dels grans fitxatges estrella, en canvi, es fon a la primera dificultat. C’est la vie! Què hi farem.

• El pensament ordenat/Opinió
• 9 comentaris

He sobreviscut a un altre plenari interminable, gèlid i desmoralitzador, però m’he aixecat amb un solemne mal de cap, que encara m’acompanya. I, així les coses, que em mir el diari i un altre disgust: la figura de cera de Marichalar -un cop divorciat de la infanta Elena de Borbón (amb cucurrucucú o sense)- ha estat retirada del museu de cera de Madrid. Es pot ser més cruel, m’he demanat, compungida?

Pel que he llegit, quan es va separar de la infanta, ja el van “separar” del grup reial, tot i que, llavors, la cosa va quedar més dissimulada: el van traslladar uns metres més enllà, a una plaça de toros, al costat de toreros i cantaoras, de cera, evidentment. Ara, però, ja l’arraconen per sempre, vés a saber on, i jo, dona empàtica com som, per mal de cap que tengui,  no puc evitar posar-me a la seva pell. Ha de ser humiliant veure, a la primera pàgina dels diaris, com traslladen la teva imatge, en un carretó, cap al soterrani més tenebrós.

De sobte, però, m’ha assaltat un pensament inconfessable: els vint-i-un regidors de l’ajuntament de Ciutadella convertits en figures de cera, perfectament col·locats en el Saló Gòtic. Quina imatge! S’haurien acabat els eterns debats estèrils, els peus gelats, la xerrameca contínua de les pilis i milis de torn, incapaces de callar quan un altre parla; els excessos verbals i la demagògia barata. En silenci, el rellotge aniria avançant fins arribar a les dotze.  A efectes pràctics, ningú no notaria el canvi. Llavors, el porter trauria el carretó i ens desaria en qualsevol enfony fins al mes que ve.

Així, l’endemà, com a mínim, els regidors de carn i ossos podríem anar a fer feina amb el cap més clar. Perquè, com ja haureu notat, els plens de l’ajuntament de Ciutadella produeixen efectes secundaris. Greus. Esper que, també, passatgers.

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris

Fa exactament 100 anys, el 10 de febrer de 1910, segurament, en un dia encara més fred i ventós que el d’avui, naufragava, a la costa nord de Ciutadella, el vaixell Général Chanzy, de la Compagnie Générale Transatlántique, un vapor de gran tonatge que feia la ruta Marsella-Alger. En el naufragi, hi van morir 156 persones, tot el passatge excepte Marcel Baudez, un jove de 23 anys que es va veure, de sobte, convertit en l’estrella mediàtica del moment. De la seva mà, i acompanyat pel record tràgic de les víctimes, Ciutadella, Menorca, se situava en el mapa del món a través del ressò que la premsa internacional va donar a la tragèdia.

La commoció que el fet provocà en la societat menorquina és ben viva, encara avui, cent anys després. La memòria ha pervingut, de pares a fills, d’avis a néts, fixant, per sempre, la data del 10 de febrer de 1910 en la història de l’illa. Una història que, com totes aquelles que ens han sacsejat, ha trobat, també, encaix dins la literatura. El drama ben visible, els interrogants que encara avui planen damunt el naufragi i, sens dubte, la figura, gairebé mítica, de l’únic supervivent han fet que l’interès i la curiositat que suscità la tragèdia encara sigui present a l’actualitat.

Com va dir el poeta, tenim el deure del record i tenim, sobretot, el deure de transmetre la nostra història a les generacions més joves. És per això que us convid a visitar l’exposició que, sobre el naufragi del Général Chanzy, avui, s’inaugura a la Sala del Roser de Ciutadella. Una exposició en la qual es podran veure fotografies i textos de l’època i, sobretot,  un nombre considerable d’objectes que moltes persones, de forma entusiasta i desinteressada, han volgut aportar per contribuir a fer-la  més gran. Les restes -materials i humanes- del naufragi del Général Chanzy, des d’avui, cent anys després, i fins dia 10 d’abril, trobaran recer dins la sala del Roser de Ciutadella.

• El pensament ordenat/Opinió
• 7 comentaris