Avui capvespre, he parlat de “El plaer de la lectura” a l’Escola d’Adults de Maó. Ha estat, 
també, no cal dir-ho, tot un plaer. I he parlat de la lectura des de quatre punts de vista diferents però que, al meu parer, estan totalment connectats entre ells: com a lectora/escriptora i com a mare/ professora. Anem a veure.
Un escriptor és, abans de tot, un lector. Jaume Cabré ha dit: “Sóc novel•lista perquè visc. Però també sóc escriptor perquè sóc lector”. Qui escriu ha tastat abans el plaer de les paraules a partir de la lectura d’altres autors. I, segurament, la seva aspiració més profunda serà imaginar-se un lector tancant la seva novel•la amb aquella sensació de plenitud que ell, ella, ha sentit des que té memòria, tancant els llibres, les novel•les, que avui formen ja part de la seva vida. Aquelles en les quals s’ha endinsat fins al punt de caminar al costat dels personatges, de participar de les seves reflexions o de patir a la seva pell les seves desventures. Novel•les que, per dir-ho de qualque manera, són una mena de pou, ampli i lluminós, que et va arrossegant cap endins. L’escriptor aconsegueix, i no és fàcil, dur-te dins la novel•la. Al cor de la novel•la. I, això és, em sembla, el que les fa diferents. Diferents d’aquelles per les quals hem pogut transitar a nivell de superfície, de passada ràpida i veloç damunt unes paraules que hem assaborit poc perquè només tenien la finalitat de satisfer la curiositat més immediata. Senyoria, La mort i la primavera, El cor és un caçador solitari, La Divina Comèdia, La muntanya màgica, Les Benignes… I tants altres títols, alguns d’ells comentats en aquest bloc.
L’escriptura i la lectura formen un cercle: lectora i escriptora per arribar a uns lectors. De fet, aquesta connexió final amb els altres és l’objectiu darrer dels textos literaris. El fet literari només pot tancar-se quan trobam algú que es fa seu i dóna vida a allò creat. Com deia Sartre, “l’objecte literari és una estranya baldufa que només existeix en moviment. Per fer-la sorgir, cal un acte concret que s’anomena la lectura”. I afegia que, en darrer terme, sempre, “l’escriptor apel•la a la llibertat del lector perquè col•labori a la producció de la seva obra”.
Així, el text és, en definitiva, qui parla al lector i qui l’obliga a “crear” el que l’autor “revela”. La “creació” que podem fer en llegir una novel•la és un acte personal en el qual intervenen ressorts, ocults moltes vegades, i canviants, que fan que un mateix text pugui ser ben diferent segons qui el té entre les seves mans. I aquesta és, em sembla, la grandesa de la literatura. De fet, no sé qui va dir que, en darrer terme, qui acaba un poema o una novel•la és el lector.
Com a professora, he dit moltes vegades que, allò que més m’agrada és mostrar a “llegir” als meus alumnes; “llegir” evidentment en el sentit de fer-los entrar dins els textos perquè s’hi reconeguin, perquè aprenguin de les experiències dels altres, perquè reflexionin. Els llibres que més m’agraden és més fàcil que els acabin, també, agradant a ells. La passió s’encomana. És així de fàcil. O de complicat. Has de vèncer reticències per demostrar-los que l’esforç val la pena. Que el que es pot sentir i aprendre a través de les pàgines d’un llibre no té preu. Quantes vides no hem viscut de la mà de personatges de ficció? A quantes èpoques remotes no ens hem pogut traslladar a través de les pàgines d’un llibre? Això sí que són privilegis!
Com a mare, he llegit, cada vespre, contes als fills i els he acompanyat en les seves primeres lectures. Però també, i ho consider importantíssim, els he acompanyat en les lectures que ja fan sols, fent-los preguntes sobre els llibres que llegeixen, explicant-los coses dels que llegesc jo… Encomanar-los el plaer. D’això es tracta. I sé que, moltes vegades, no és fàcil. Però, si la llavor està sembrada i no es deixa morir, un dia o altra creix amb força. Qui renuncia a “viure” les pàgines d’un llibre és perquè no sap què es perd: un plaer, ni més ni manco. Feliç Sant Jordi!
Simó, El meu germà Pol, Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2007, la història de la relació, difícil i bella, entre en Pol, un síndrome de Down de vint-i-nou anys, i na Mercè, la seva germana de dotze. Una relació que ve totalment condicionada per la figura d’uns pares que no han sabut encaixar la discapacitat d’en Pol. Ell, un militar autoritari que, pel fet de referir-se al seu fill com a “mongòlic”, “subnormal” o “anormal”, està convençut que té més assumida que ningú la situació del jove. Ella, una dona frívola i superficial, que es dedica a donar classes en un centre de bellesa només per fugir de casa i no haver d’enfrontar-se als problemes. Una frase de Mercè, la filla, els defineix perfectament: “El meu pare té dificultats per ficar-se en la pell dels altres. La meva mare això no sap ni què és, i si li ho preguntaves, diria, déu meu, en la pell suada d’un altre, quin fàstic.”
gran vitalitat. En aquest sentit, i aprofitant la diada, m’agradaria recomanar, a tots els amants del gènere, el Diccionari del Teatre de les Illes Balears, una obra ambiciosa que, com diu Joan Mas al pròleg, “vol reunir la major quantitat d’informació possible sobre les representacions dramàtiques escenificades a les Illes Balears i sobre els temes que d’una manera o altra s’hi relacionen”. Així, hi podrem trobar informació sobre textos literaris, però també sobre actors i actrius, espais escènics, companyies, decoradors, empresaris, etc. Una obra imprescindible pel seu rigor i pel fet de donar una visió exhaustiva de l’activitat teatral a les Illes.