Avui, dia 21 de març, va ser proclamat per la UNESCO “Dia Mundial de la Poesia”, coincidint amb el “Dia contra la discriminació racial” (un 21 de març de 1960, la policia va disparar contra una manifestació pacífica a Sudàfrica en protesta per l’aparheid i provocà una autèntica matança). No és casualitat que les dues celebracions es facin el mateix dia. Al contrari: es tracta de deixar clara la connexió entre poesia i dignitat; entre poesia i pau; entre poesia i respecte; entre poesia i amor. Entre poesia i vida.

La “Institució de les Lletres Catalanes” i la UNESCOcat han celebrat aquest dia amb la publicació d’un opuscle, distribuït a través de la premsa, amb un poema inèdit de Josep Piera que duu per títol “La poesia” i que ha estat traduït a 24 llengües. D’aquesta manera es fa difusió, també, de dues commemoracions més de l’any 2008: l'”Any Internacional de les Llengües” i l'”Any Europeu del Diàleg Intercultural”. Es tracta de fer evident “la pluralitat cultural de l’univers”, en paraules de Koichiro Matsuura, director general de la UNESCO.

Així, idò, a través d’aquest modest espai, em sum a aquests actes reproduint el poema de Piera i animant-vos a contribuir a la celebració agafant un llibre de poesia i endinsant-vos en els seus versos. Poesia, reflexió, pau, vida… En els versos, hi és tot. Josep Palau i Fabre va dir: “La poesia és experimentació immediata i desordenada de la vida sobre el paper: alquímia, doncs, en oposició a la química, que és filosofia i exposició ordenada i sistemàtica de l’univers”. Llegim que ens en diu Piera:

La poesia

No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n’hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis…

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d’on venim, on anem, i qui som.

Josep Piera

Cal que cerquem la vida a través de la paraula feta poesia. Aquesta és la meva recomanació literària d’avui: Josep Palau i Fabre, Josep Piera, Rosa Leveroni, Miquel Martí i Pol, Ponç Pons, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Joan Margarit… i tots els que vosaltres hi vulgueu afegir.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 4 comentaris

Hi ha lectures que et fan viure i sentir la vida dels altres com si fos la pròpia. La vida d’uns personatges que, a través de les pàgines del llibre, pots olorar, veure i tocar amb una facilitat que sembla impossible. Aquest seria el cas de les quatre narracions que formen Los girasoles ciegos, d’Alberto Méndez, un escriptor que va veure publicada aquesta primera obra als seixanta-tres anys i que, just un any després, moria sense poder assaborir el seu èxit.

Les quatre històries que formen aquest llibre poden llegir-se de forma independent, tot i que, a mesura que la lectura avança, i a través d’uns personatges que transiten d’una a altra de forma molt subtil, el lector anirà dibuixant un escenari colpidor, dur i intens, que no és altre que el del final de la guerra civil espanyola. La por, el dolor, la injustícia, l’amor, la mort, la tendresa i, sobretot, la dignitat enmig de la desfeta més absoluta, arriben directament al lector a través d’un llenguatge literari eficaç que, de forma aparentment senzilla, el va embolcallant.

Totes les històries d’aquest llibre tenen en comú la derrota. Els seus personatges són perdedors: un capità del bàndol nacional que es lliura a l’exèrcit republicà quan ja sap que aquest ha perdut la guerra; un poeta adolescent que fuig del país amb la seva companya embarassada i al qual coneixerem a través de les pàgines del seu diari, unes de les més belles d’aquest llibre; un pres que allarga la seva vida durant uns dies a base de mentides, fins que la veritat s’imposa; i la història d’un home que viu amagat a casa, dins un armari, amb la complicitat dolorosa de la seva dona i del seu fill de set anys.

Los girasoles ciegos parla, com he dit, d’éssers derrotats. I, tanmateix, al final, els protagonistes són capaços d’imposar-se a les circumstàncies. En darrer terme, i sense que per això deixi de ser una decisió dramàtica i dolorosa, acabaran decidint la seva vida. O la seva mort. La dignitat enmig de la derrota. Potser, al cap i a la fi, la voluntat de no deixar-se vèncer. La dignitat enmig del silenci. Potser, al cap i a la fi, la voluntat de no deixar que cap d’ells caigui en l’oblit.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 10 comentaris

Sens dubte, Els Nikolaidis (Proa 2006) marca un punt d’inflexió importantíssim dins la trajectòria literària de Josep M. Quintana. Amb aquesta novel•la, que narra la història d’una família d’origen grec instal•lada a Maó en el segle XVIII, l’escriptor va aconseguir de connectar amb un nombre importantíssim de lectors, no només a Menorca sinó també arreu dels territoris de parla catalana. Una projecció que encara ha de ser més important si tenim en compte que prest sortirà la traducció castellana.
Dins aquest context, no és estrany que la nova novel•la de Quintana, Les revolucions perdudes (Proa, 2008) hagi estat rebuda amb expectació, curiositat i il•lusió per part dels seus lectors, entre els quals, evidentment, em compt. I he de dir que, tot i que el precedent era ambiciós i reeixit, aquesta nova novel•la ofereix un punt de vista narratiu potent: una primera persona que, a mode de confessió, escriu una llarga carta a la seva filla en la qual intenta explicar, i explicar-se, el seu itinerari vital. Una vida que ve marcada per dos moments històrics de gran transcendència: els primers mesos de la guerra civil a Menorca (que ell intenta reconstruir) i la revolta del maig del 68 a París (que va viure en primera persona). I és en la unió d’aquests dos moments –prou coneguts i estudiats, però sempre interessants- que rau, al meu parer, un dels encerts de la novel•la.
Un altre aspecte que també m’agradaria destacar és, des del punt de vista de construcció del text, la inclusió de diversos testimonis els quals, des de bàndols diferents, ofereixen una multiplicitat de visions del cop d’estat franquista i la posterior guerra civil espanyola que, lluny de tancar el tema, permetran al lector mantenir un diàleg, no sempre fàcil, amb la història recent del país.
Així, valguin aquestes poques línies per confirmar que Les revolucions perdudes és una novel•la ben escrita i amb una estructura sòlida que permet que l’edifici construït amb materials històrics i personals (hi ha molt de Josep M. en aquests llibre!) mantengui l’atenció i l’interès del lector fins a la darrera pàgina. Una novel•la que confirma el bon moment de la literatura catalana que es fa a Menorca.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris