Una novel·la són paraules, deia Mercè Rodoreda al pròleg a Mirall Trencat. I les paraules que donen forma a L’estranya, de l’escriptor hongarès Sándor Marai, són paraules amb força, suggerents, que saben dibuixar a la perfecció tant l’atmosfera del món que envolta el personatge principal com, sobretot, el desconcert que habita a dins seu. El desconcert que es manifesta en qüestionar, fins al fons mateix de l’existència, la seva vida rutinària, programada i previsible, en un camí de difícil retorn.

El protagonista, un professor universitari, Viktor Askenasi, que volta els cinquanta anys, coneix, de forma casual, una jove ballarina. Aquest fet el durà a abandonar feina i família per començar a recórrer rutes en l’espai però, sobretot, en la seva ment, que el portaran a enfrontar-se a la hipocresia de la societat burgesa, incapaç d’entendre i acceptar el seu comportament, i a les fragilitats més absolutes de l’ésser humà. Un ésser humà a la recerca, sempre, d’una plenitud que, potser, no existeix. O que, com a mínim, no existeix dins els horitzons que ens limiten.

Així, si hagués de destacar dos aspectes d’aquesta novel·la, sens dubte, un seria la qualitat de la seva prosa, la força descriptiva de la qual, amb uns adjectius emprats amb mestria, atrapa el lector més enllà del fil argumental, dels fets que se’ns expliquen. L’altra, la reflexió que el lector, en arribar a la darrera pàgina i tancar el llibre, es veu obligat a fer. Una reflexió sobre la vida. I, si he començat aquest escrit citant el pròleg de Mercè Rodoreda a Mirall Trencat, acabaré amb La mort i la primavera: el personatge del pres és, en aquesta novel·la de l’escriptora catalana, culpable del que sap. Culpable de conèixer l’autèntic sentit de l’existència humana. Potser, idèntica condemna a la de Viktor Askenasi: la de saber-se un estrany en el món.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

Fa uns anys, em van regalar un llibret petit que em va semblar molt bell. La portada i la contraportada eren fragments de dues pintures de Claude Monet, un pintor que em fascina. I, a l’interior, esclar, encara havia de trobar-hi el millor: unes il·lustracions molt polides de Michael McCurdy i, sobretot, el text de Jean Giono: L’home que plantava arbres. Es tractava de l’edició feta a Palma de Mallorca, el 1998, per J.J. de Olañeta. Ara, fa pocs mesos, l’ha editat “Viena Edicions”, traduït per Isabel-Clara Simó, la qual cosa demostra que és un llibre que, malgrat els anys (es va publicar per primera vegada, si no m’equivoc, el 1954) manté tot el seu interès. Perquè és, com l’han qualificat els seus editors, una petita “perla” literària.

El llibre és aparentment senzill: explica la història d’un home, Elzéard Bouffier, un pastor que dedica la seva vida a plantar arbres. Llegiu el principi: “Per tal que un personatge manifesti les seves qualitats més excepcionals, cal tenir la sort de poder observar la seva actuació al llarg de molts anys. Si aquesta actuació està desproveïda de tot egoisme, si obeeix a una generositat sense parangó, si és ben cert que no la nodreix un afany de recompensa i que, a més, ha deixat una empremta patent sobre la terra, llavors no hi té cabuda l’error”.

Així doncs, si llegiu aquesta seixantena de pàgines, descobrireu el significat de paraules com generositat, silenci, esperança, natura. Vida i felicitat. Com diu un personatge, referint-se al protagonista: “Ha descobert una forma meravellosa de ser feliç!”.  Si és així, si plantant arbres i convertint un erm en un bosc esplendorós, s’assoleix la felicitat, això deu voler dir que qui els arranca, qui els tala, és, en el fons, un infeliç, un pobre desgraciat incapaç d’entendre l’autèntic significat de la natura: la força, la immortalitat, la bellesa, la fecunditat. La Vida.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris

Fa una setmana, coincidint amb Sant Jordi, es presentava el conte Dolços Somnis, de Júlia Català Benejam, guanyador del darrer premi “Contarella” que atorga l’ajuntament de Ciutadella. És -com tots els de la col·lecció, i ja en són nou- un llibret polit, editat amb molta cura -es nota la mà de Miquel Cardona-, i amb unes il·lustracions fetes pels fillets i filletes de l’escola municipal de dibuix, guiats per Tòfol Pons, que són el complement perfecte del text. La coordinació de na Dita Truyol acaba d’arrodonir la peça.

Ja veis que són moltes les persones que intervenen en el “contarella”. Ara bé, l’eix central és, sens dubte, el text. I, aquest any, no deixa de ser un motiu d’alegria que la guanyadora sigui una jove escriptora de Ciutadella, na Júlia Català Benejam, que, tot i els seus setze anys, ja ha vist reconegudes les seves creacions amb premis com el Francesc de Borja Moll o el Fundació Mainel de contes. I és un motiu d’alegria no només per la seva joventut, que augura un llarg camí en el món de les lletres, sinó, i sobretot, per la qualitat del text premiat.

Dolços somnis explica la història de na Gibet, una filleta a la recerca de l’ofici perfecte. Per això, inicia un “viatge a l’interior dels somnis” que la farà equilibrista de circ o, fins i tot, caixera fadrina. Al final, descobrirà que hi ha una forma -no m’atreviria a dir que fàcil, però si indefugible- de viure totes les vides possibles, de fer realitat tots els somnis: l’escriptura. No podia ser d’altra manera en una jove escriptora que afirma que la literatura ” m’ompl i m’acompanya per tot allà on vaig”.

Sens dubte, aquest conte és una delícia per a fillets i no tan fillets: un tema atractiu, ben escrit, amb imaginació i, també, amb un puntet de gosadia -aquella caixera fadrina!-. I, sobretot, amb tota la tendresa: “de gros, jo vull ser com tu”, diu el pare a Na Gibet. Na Júlia, també ho vol ser. Ja ho és: una magnífica escriptora que lluitarà per fer realitat els seus somnis.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 1 comentari