L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, Premi Mallorca de Narrativa 2006, Premi de la Crítica Catalana al millor llibre de narrativa publicat el 2007 i Premi Salambó 2007, és una lectura que, per dir-ho amb les mateixes paraules que un personatge empra per definir una altra novel·la, provoca “plaer i confusió”. El plaer de saber-te dins un text literari poderós, imaginatiu i dens; la confusió que provoca enfrontar-te a temes tan complexos com el destí, el poder de la paraula o la mort i l’oblit. Perquè, si un mot ha servit per definir aquesta novel·la, aquest és ambició. Ambició literària en tots els sentits.

La novel·la, dividida en quatre parts, comença amb un personatge de quaranta anys que, al llarg del temps i en llocs ben diferents i allunyats, va trobant textos que parlen d’ell, de la seva vida, del que podria haver estat la seva vida. Són textos inquietants, que parlen de mort i de la vida, de la insatisfacció i del plaer, tots ells poblats per uns personatges -sempre els mateixos- inquietants. Fins que, a la segona part, arriba l’hora que el protagonista s’enfronti a la mà que els ha creat; a la mà que l’ha creat a ell, en un exercici de desdoblament literari i vital que donarà pas a una reflexió magistral sobre la creació literària. Sobre el poder de les paraules. Sobre el poder creador de la lectura.

Oblit i perdurabilitat. Al cap i a la fi, l’essència de la vida. I, potser, només restaran els éssers -alguns éssers- fets de paraules: “I reviscolaríem cada volta que algú ens llegira o ens recordara i parlara de nosaltres. Ens propagaríem en el pensament d’individus de distintes cultures i races i llocs, i en el pensament dels seus fills, i dels fills dels seus fills, i dels fills dels fills dels seus fills”. Cal, idò, obrir els llibres, cal obrir aquest llibre, i deixar-se endur pel plaer i la confusió que només els textos “escollits” – aquells que no poden caure mai en l’oblit- són capaços de provocar.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris

Llibre de les revelacions és una novel•la circular que comença i acaba amb un monòleg, amb el mateix monòleg del protagonista, n’Amador, interromput per les pàgines que ens expliquen la seva història. Una història plantejada, al meu parer, a través d’una estructura de “Bildungsroman” o de novel•la d’aprenentage. Perquè, sens dubte, llegint les pàgines d’aquesta novel•la assistim al desenvolupament físic, moral i psicològic del protagonista, des d’una infantesa tot just apuntada fins, sobretot, a la seva maduresa. En aquest sentit, la novel•la m’ha recordat molts aspectes d’aquelles novel•les catalanes escrites entre els anys 20 i 30 del segle passat i que una estudiosa com Carme Arnau va definir com a novel•les de “marginats”. Em referesc a les obres d’un Miquel Llor o d’un Sebastià Juan Arbó les quals presenten uns personatges contradictoris i conflictius, d’una banda, amb el grup social on viuen aïllats, on són incapaços d’integrar-se sense problemes, però, d’una altra, contradictoris i conflictius amb ells mateixos. Unes novel•les que, com aquesta que comentam, tenen sempre un final idèntic: el fracàs.

N’Amador, un jove que apareix definit amb dues paraules: la Bellesa i la Gràcia amb majúscules, cercarà l’autèntic sentit de la seva vida, en un itinerari, carregat de llums i ombres, que el farà transitar per l’amor, per la mort, per la incertesa dels seus orígens (un fet que l’arribarà a obsessionar), per la prostitució, per la poesia. Sens dubte, és en la creació dels personatges, especialment del protagonista, on s’evidencia l’ofici d’en Pere Joan. Són personatges construïts a partir del coneixement d’allò que Villalonga anomenava “els estats de l’ànima”. I, per tant, es tracta de retrats profunds, psicològicament impecables. Així, els personatges de Llibre de les revelacions són personatges capaços d’agafar de la mà els lectors perquè els acompanyem, perquè vivim al seu costat la recerca angoixant d’un pare desconegut; l’espera d’un fill que no havien anat a cercar, els amors prohibits entre un Amador adolescent i l’ “hermano” Martí…

Les relacions amoroses que el protagonista estableix al llarg de la novel·la seran, idò, determinants. En aquest sentit, val a dir que, si abans he relacionat aquesta novel•la amb les de Llor o Trabal, salvant totes les distàncies, també en aquest aspecte hi podem trobar certes similituds. Perquè les relacions amoroses són sempre impossibles. Àngels o dimonis, tots els personatges tenen una incapacitat absoluta per reeixir en l’amor. En el cas de la novel•la de Pere Antoni Martorell, hi hem d’afegir, a més, una complexitat més gran en el sentit que l’ambigüitat sexual és un aspecte fonamental en tota la novel•la. Una ambigüitat que es tradueix en un triangle amorós fallit Amador-Maria-Biel- que es tradueix, també, en una estructura novel•lístics complexa, els capítols de la qual duen tots els noms dels tres personatges. Així, les cinc parts de la novel•la estan formades per cinc capítols cadascuna (Amador-Maria- Amador-Biel-Amador) la qual cosa ja permet deduir les relacions intenses que s’establiran entre els tres personatges. Però, com ja he dit, és un triangle fallit perquè tots estimen qui no els correspon. La frustració de tots plegats és, idò, colpidora. A més, les altres relacions que Amador estableix al llarg de la novel•la no són mai reeixides: Rosa, “hermano Martí”, les seves clientes… Esteim davant una història intensa en la qual no hi possibilitat de salvació i que durà, per tant, el protagonista cap a l’autodestrucció.

Finalment, voldria destacar el fet que aquesta novel·la està construïda amb paraules (“una novel•la són paraules”, deia Rodoreda) carregades de força. Molt poètiques, m’atreviria a dir. Però només en el cas del protagonista, un jove ben especial, bohemi, vividor, que potser necessita, també, d’aquest llenguatge especial. Tanmateix, la novel•la presenta molts més registres. Podem trobar un registre més col•loquial en el personatge de Biel; o un registre entre Amador i Biel, a voltes més poètic, a voltes més col•loquial, en el diari que escriu na Maria.

Llibre de les revelacions és, així, una novel•la amb una estructura intel•ligent; amb un llenguatge eficaç que enganxa el lector des de la primera pàgina; amb uns personatges ambigus, contradictoris, inadaptats… capaços, però, d’obrir-nos els ulls a la Vida en majúscules. En definitiva, una novel•la de constrastos, excessiva, que no deixa indiferent.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

“Aquest és un discurs crític amb la monarquia, però plantejat sempre amb respecte.” I, efectivament, a través de les pàgines d’aquest assaig, l’autor, doctor en Dret i professor de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra, i promotor de la plataforma Sobirania i Progrés i del Centre D’Estudis Sobiranistes (a part d’escriptor), fa una reflexió, crítica i documentada, sobre la monarquia espanyola, amb un estil àgil que atrapa el lector des de la primera pàgina.

Dividit en set parts, el llibre repassa aspectes tan interessants, i determinants, com el fet que, des del principi de la Transició, va quedar clar que la qüestió de la monarquia, lligada a la de la unitat d’Espanya, era innegociable i, per tant, una figura que provenia de la Dictadura, va acabar essent acceptada per les forces de l’oposició d’esquerres sense cap resistència: “En una figura investida en el règim anterior perviuen els elements de baixa qualitat democràtica que impregnen la Constitució i l’Estat, aquells dispositius en els quals el sistema es manifesta més com a aparell de poder que com a espai de convivència entre ciutadans lliures”.

El paper jugat pel monarca durant el 23F; les difícils relacions amb el seu pare, Joan de Borbó, al llarg de la seva vida; les amistats perilloses que l’han envoltat; o la mort del seu germà Alfons en estranyes circumstàncies, són, entre d’altres, aspectes que el llibre tracta en profunditat. Tanmateix, potser el més interessant de tot plegat és comprovar com aquests fets han arribat a la ciutadania, augmentats o silenciats a conveniència, per tal de crear una determinada imatge de Joan Carles I. Una imatge que, amb el suport incondicional del certs mitjans de comunicació, és la que fins avui molt poca gent qüestionava.

I dic fins avui perquè, com no podia ser d’altra manera, Escac al rei també dedica un espai a analitzar els darrers fets crítics relacionats amb la monarquia espanyola: les condemnes -excessives- per injúries arran de certes portades humorístiques amb la reialesa de protagonista o, sobretot, la crema de fotografies del rei. En aquest sentit, López Bofill planteja dos aspectes que em semblen força interessants: “La seva preservació (del monarca) coincidint amb la irrupció de noves generacions en la vida política que no entenen les condicions d’aquesta legitimitat infranquejable comportarà una primera font de qüestionament”. No debades, la darrera part del llibre duu per títol “El crepuscle del rei”. Tanmateix, com diu l’autor, “abans Catalunya s’independitzarà que no pas Espanya es transformarà en una República plurinacional”.

Així doncs, pàgina a pàgina, Escac al rei és una lectura que, com molt bé va dir Sebastià Alzamora a l'”Avui”, “no és allò que se’n diu una lectura refrescant –més aviat un tendeix a escalfar-s’hi–, però sí que és saludable.” Saludable i interessant, sens dubte. Ja ho sabeu, idò.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 16 comentaris