Aquest dissabte, es va lliurar, al teatre Principal de Maó, la XXXIII edició del Premi Born de teatre, el guanyador de la qual va ser l’escriptor Carles Batlle. Era la cloenda a un cap de 
setmana llarg que ha girat al voltant del món teatral i que començava, dijous, amb la presentació oficial, al Cercle Artístic de Ciutadella, d’un nou grup de lectura de textos dramàtics. I, justament, la primera obra que s’hi va comentar -lectura que van poder compartir amb l’autor- va ser la guanyadora del Premi Born de l’any passat, El show de Kinsey, de Jesús Díez, publicada, com a novetat d’enguany, en les quatre llengües de l’estat, en català, per l’editorial “Arola”.
El show de Kinsey és un vodevil transcendit que, d’una forma àgil i divertida, posa en evidència totes les contradiccions de la nostra societat a través d’un matrimoni, Fernando i Carolina, que representa tota la hipocresia i la doble moral dels fills del Maig del 68. Els dos, professionals de l’autoajuda, viuen en un xalet als afores de la ciutat -que, segons l’autor, “podria ser obra d’un arquitecte de moda”, surten en un programa de televisió a parlar de sexe i, sobretot, viuen instal·lats en la impostura més absoluta. Les opinions de Fernando sobre la masturbació, la infidelitat o l’homosexualitat deixaran en evidència tota la seva hipocresia i, de retop, la hipocresia que ens arriba, des dels diferents mitjans de comunicació, a través d’uns personatges que pontifiquen, dia sí dia també, sobre el bé i el mal. Mariluz, la mare morta de Carolina, que, segons l’autor, l’ideal seria que fos un holograma, es passeja per l’obra com una mena de consciència de tots plegats i es converteix en un personatge que, al meu parer, dóna moltíssim de joc.
D’altra banda, com ja va destacar el jurat que li atorgà el premi, en El Show de Kinsey assistim a una barreja molt interessant de llenguatge teatral i audiovisual. La vida quotidiana del matrimoni té el seu reflex invers a la pantalla de televisió en què, de tant en tant, es converteix la vitrina de la sala i que ens mostra imatges del programa televisiu en què participen els protagonistes. La ironia que desprèn aquest joc de realitats i aparences és, sens dubte, un dels aspectes més destacables de l’obra.
Així, sens dubte, la millor notícia que podríem rebre de cara al Premi Born del 2009 seria que El show de Kinsey puja als escenaris i, sobretot, que puja a l’escenari del Teatre Principal de Maó perquè tots en puguem gaudir. Seria una forma d’adonar-nos, una vegada més, del que representa per a Menorca tenir el Premi Born de teatre. Un luxe que no sé si els menorquins -com sí fan fora de l’illa- som capaços de valorar de la forma que es mereix. Any a any, premi a premi, obra a obra.
prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, matrimonis amb els fills acabats de néixer, matrimonis amb els somnis acabats de gastar…”. La vida, que sortia a passejar amb l’arribada de l’estiu. De sobte, els plors desconsolats d’Elsi, d’una filleta que havia perdut la seva nina, van corprendre l’escriptor i l’endinsaren en una aventura literària desconeguda fins llavors.
la que acostuma a ser normal en obrir qualsevol llibre. Tot i que coneixia alguns contes seus, per a mi, Isidor Cònsul és, sobretot, l’editor de Proa. Tanmateix, a mesura que anava passant les pàgines d’aquest dietari, la precisió, la calidesa i la bellesa de la seva prosa em van captivar. Quan el vaig obrir per primera vegada, amb una novel·la per acabar damunt la tauleta de nit, només tenia la intenció de fullejar-lo, de llegir les primeres frases, potser el primer paràgraf, però ja no el vaig poder deixar. Durant uns quants vespres, vaig recórrer la geografia de l’autor, els seus paisatges més íntims i personals, amb el goig de la descoberta, en un viatge a través de l’espai i del temps, passat pel sedàs de la memòria.