Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'Llibres i autors'

El show de Kinsey, de Jesús Díez

Aquest dissabte, es va lliurar, al teatre Principal de Maó, la XXXIII edició del Premi Born de teatre, el guanyador de la qual va ser l’escriptor Carles Batlle. Era la cloenda a un cap de el-show-de-kinsey.jpg setmana llarg que ha girat al voltant del món teatral i que començava, dijous, amb la presentació oficial, al Cercle Artístic de Ciutadella, d’un nou grup de lectura de textos dramàtics. I, justament, la primera obra que s’hi va comentar -lectura que van poder compartir amb l’autor- va ser la guanyadora del Premi Born de l’any passat, El show de Kinsey, de Jesús Díez, publicada, com a novetat d’enguany, en les quatre llengües de l’estat, en català, per l’editorial “Arola”.

El show de Kinsey és un vodevil transcendit que, d’una forma àgil i divertida, posa en evidència totes les contradiccions de la nostra societat a través d’un matrimoni, Fernando i Carolina, que representa tota la hipocresia i la doble moral dels fills del Maig del 68. Els dos, professionals de l’autoajuda, viuen en un xalet als afores de la ciutat  -que, segons l’autor, “podria ser obra d’un arquitecte de moda”, surten en un programa de televisió a parlar de sexe i, sobretot, viuen instal·lats en la impostura més absoluta. Les opinions de Fernando sobre la masturbació, la infidelitat o l’homosexualitat deixaran en evidència tota la seva hipocresia i, de retop, la hipocresia que ens arriba, des dels diferents mitjans de comunicació, a través d’uns personatges que pontifiquen, dia sí dia també, sobre el bé i el mal. Mariluz, la mare morta de Carolina, que, segons l’autor, l’ideal seria que fos un holograma, es passeja per l’obra com una mena de consciència de tots plegats i es converteix en un personatge que, al meu parer, dóna moltíssim de joc.

D’altra banda, com ja va destacar el jurat que li atorgà el premi, en El Show de Kinsey  assistim a una barreja molt interessant de llenguatge teatral i audiovisual. La vida quotidiana del matrimoni té  el seu reflex invers a la pantalla de televisió en què, de tant en tant, es converteix la vitrina de la sala i que ens mostra imatges del programa televisiu en què participen els protagonistes. La ironia que desprèn aquest joc de realitats i aparences és, sens dubte, un dels aspectes més destacables de l’obra.

Així, sens dubte, la millor notícia que podríem rebre de cara al Premi Born del 2009 seria que El show de Kinsey puja als escenaris i, sobretot, que puja a l’escenari del Teatre Principal de Maó perquè tots en puguem gaudir. Seria una forma d’adonar-nos, una vegada més, del que representa per a Menorca tenir el Premi Born de teatre. Un luxe que no sé si els menorquins -com sí fan fora de l’illa- som capaços de valorar de la forma que es mereix. Any a any, premi a premi, obra a obra.

Al parc Steglitz, a Berlín, Franz Kafka observava l’anar i venir de la gent, “parelles kafkailaninaquesenvaanardeviatge350.JPG prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, matrimonis amb els fills acabats de néixer, matrimonis amb els somnis acabats de gastar…”. La vida, que sortia a passejar amb l’arribada de l’estiu. De sobte, els plors desconsolats d’Elsi,  d’una filleta que havia perdut la seva nina, van corprendre l’escriptor i l’endinsaren en una aventura literària desconeguda fins llavors.

A partir d’aquesta anècdota ben real viscuda per l’escriptor Franz Kafka, un altre escriptor, Jordi Sierra i Fabra, basteix un text que ens parla de la infantesa, de la innocència, de la generositat. Perquè Kafka va consolar la criatura del parc explicant-li que la seva nina no s’havia perdut, que se n’havia anat, senzillament, de viatge. I, des de llavors, es va convertir en el carter de nines. En el carter-escriptor que, cada nit, s’asseia en el seu escriptori per donar forma a la carta que, des dels llocs més remots de la terra, la nina escrivia a la filleta que plorava la seva absència per tal de consolar-la.

Aquestes cartes de Kafka, ben reals, no s’han trobat mai, tot i tenir constància de la seva existència. Tanmateix, amb Kafka i la nina que se’n va anar de viatge tenim ara l’oportunitat de saber, de la mà de Jordi Sierra, qui era aquella filleta que, a través del poder màgic de les paraules, va substituir les llàgrimes per somriures. De saber de la tendresa que inspirà l’escriptor malalt a escriure, segurament, les pàgines més sentides i més difícils de la seva vida. Aquelles pàgines que saberen crear un món de fantasia en el qual els dos, l’Elsi i el Franz Kafka, van trobar el consol que la realitat els negava.

Un any després d’aquest encontre al parc, l’escriptor moria en un sanatori prop de Viena, als quaranta-un anys d’edat. La fileta, qui sap què devia fer amb les cartes que durant unes setmanes eixugaren la seva pena i ompliren de vida el carter de nines. Avui, gràcies a l’atreviment d’un altre escriptor, que s’inventa les cartes i dóna un final imaginari als fets,  podem reviure la història: “el que va passar és tan bonic en si mateix que la resta tant se val”. Ben cert.

Tractat de geografia, d’Isidor Cònsul

Reconec que vaig començar a llegir Tractat de geografia (Premi Marian Vayreda 2008) amb un punt de curiositat afegida atractat-de-geografia.jpg la que acostuma a ser normal en obrir qualsevol llibre. Tot i que coneixia alguns contes seus, per a mi, Isidor Cònsul és, sobretot, l’editor de Proa. Tanmateix, a mesura que anava passant les pàgines d’aquest dietari, la precisió, la calidesa i la bellesa de la seva prosa em van captivar. Quan el vaig obrir per primera vegada, amb una novel·la per acabar damunt la tauleta de nit, només tenia la intenció de fullejar-lo, de llegir les primeres frases, potser el primer paràgraf, però ja no el vaig poder deixar. Durant uns quants vespres, vaig recórrer la geografia de l’autor, els seus paisatges més íntims i personals, amb el goig de la descoberta, en un viatge a través de l’espai i del temps, passat pel sedàs de la memòria.

Així, aquest dietari consta de dues parts diferenciades. La primera, “Petita Terra”, és un seguit de capítols que poden llegir-se, perfectament, com a narracions en les quals l’autor recupera una part de la seva infantesa i adolescència. La figura de l’avi i de la mare; els seus primers anys a Bellpuig, amb el rerefons de la postguerra sempre present; les seves estimades muntanyes; la descoberta de l’amor. Del conjunt, com a menorquina, vull fer menció especial al capítol “Memòria d’Antoni Deig”, un bisbe que, en el seu pas per l’illa, també va deixar empremta pel “seu tarannà dialogant i el seu testimoni constant d’una insubornable fidelitat al país”.

La segona part de Tractat de geografia, “Cor meu, el món”, se centra en una sèrie de viatges que han portat l’autor a països com Rússia, Grècia, Amèrica… L’atenta i subtil mirada de viatger es combina amb la seva vasta cultura literària que ens porta de Montserrat Roig als clàssics, de Góngora a Petrarca. Si a “Petita terra” visitàvem aquells espais poblats de persones i experiències que, a poc a poc, van anar donant forma a l’autor, en aquesta darrera, és l’autor que dóna forma a uns espais a partir de la seva experiència personal.

De la petita terra al món, és un plaer llegir aquest dietari d’Isidor Cònsul. La riquesa -literària i personal- de les pàgines de Tractat de geografia és indiscutible. Hi ha molta vida, en aquestes pàgines: l’amor a la seva terra i, sobretot, l’amor als seus, a la seva “tribu” i l’amor a la literatura. Poca cosa més, em sembla, s’hi podria afegir.

« Anterior - Següent »