A punt de tancar-se l’Any Rodoreda, a l’entresòl de la Pedrera, s’exposen una trentena d’aquarel·les, aiguades i collages de l’escriptora. Potser per a molts serà una sorpresa descobrir aquesta faceta de Mercè Rodoreda. Per això, i perquè  tenc la sort de tenir a casa un catàleg, editat per la Generalitat de Catalunya, l’any 1991, en el qual es recullen algunes de les seves obres, no me n’he pogut estar de penjar-ne unes quantes.

Veureu que es tracta d’una pintura senzilla però que, com apunta, Mercè Ibarz, comissaria de l’exposició, és fruit de moltes hores de dedicació: “Ella ens va explicar que el més senzill és sempre el més difícil d’aconseguir, el més elaborat”.

Francesc Miralles ha dit d’aquestes pintures: “Aquí trobem la raó de la pintura, en Mercè Rodoreda: és un exercici de solitud centrat en l’anàlisi de la realitat humana; una pràctica existencial que força la contemplació de l’entorn, amb tot el que té de tràgic i de còmic. Aquestes pintures van ser cabdals per a la vida de la novel·lista catalana, puix que van retornar-la a l’anàlisi psicològica, de manera pausada, no empesa per la literatura, sinó pel propi sentiment interior. Crec que la pràctica pictòrica va servir-li per asserenar el seu esperit i per aprofundir, directament, en la condició humana. Pintant sense cap condicionament estètic, interioritzant els seus pensaments i experiències d’uns llargs anys de trasbals humà i social, Mercè Rodoreda va retrobar-se ella mateixa, i nosaltres, més tard, l’hem retorbada també.”

En uns moments en què, a l’exili, l’escriptura li era esquiva, la poesia i la pintura van ser, per a Mercè Rodoreda, les seves vies de comunicació. La seva alegria també: “Semblo boja d’alegria. Els tinc tots dos -quadres- damunt de la cuina i tot escrivint-te, de tant en tant, me’ls miro. Els he firmat i tot. I encara els repetiré en d’altres colors i en regalaré quan voldré fer alguna persona contenta. Un té el fons gris, l’altre el té vermell. Hi he fet aquelles figures sense braços, i només de mirar-los et ve com una mena d’alegria de boig”.

(Carta a Armand Obiols, París, 2 de juliol de 1953)

Esper que aquest petit tast de la pintura de Mercè Rodoreda sigui, tal i com ella volia, un regal  que us hagi fet contents. Literatura i pintura, dues formes diferents, potser no tan allunyades com podríem pensar, de copsar l’interior d’una dona feta de voluntat:

“Vençuda i tot, vull ésser jo mateixa,

abella furiosa de sa mel”.

Aquests versos són la porta d’entrada a la mostra de la Pedrera. Els versos finals d’aquesta petita mostra que acabau de visitar.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris

Amb L’informe de Brodeck, l’escriptor francès Phillippe Claudel -autor de La néta del senyor Linh– va guanyar el prestigiós Premi Goncourt de novel·la del 2007. Es tracta, però, d’una obra que segueix la línia narrativa de Les ànimes grises: una història situada en un poblet que mai no sabrem ben bé en quin país es troba; un assassinat, en aquest cas col·lectiu, que dóna una tènue intriga al text; un personatge, Brodeck, l’únic que no ha participat dels fets, que els investiga…

Narrada en primera persona, Brodeck ha de complir amb el penós deure de fer un informe sobre la mort De Anderer, “L’Altre”, el nom amb què la víctima era conegut al poble, la redacció del qual, tanmateix, és un pretext per endinsar-nos dins la vida de Brodeck i, de retop, del poble i del seu país. Perquè, tot i que mai no es precisen ni dates ni topònims, sabrem que el protagonista va estar tancat en un camp de concentració i intuirem fàcilment el drama del poble jueu a mans del nazisme. En el fons, l’alteritat, la visió de l’altre com un perill, serà l’eix vertebrador de la novel·la: “Aquell home era com un mirall, saps, no li calia dir ni una paraula. Tornava a cadascú la seva imatge. I els miralls, Brodeck, l’únic que poden fer és trencar-se”.

La magistral prosa de Claudel, unes frases que, sovint, s’han de rellegir per la seva profunditat, tot i que l’escriptura és, aparentment senzilla, queda perfectament resumida en aquestes paraules de Brodeck: “Sempre m’ha costat una mica parlar i dir el fons del meu pensament. M’estimo més escriure. Llavors em sembla que les paraules esdevenen més dòcils, que vénen a menjar de la meva mà com moixons, i en faig gairebé el que vull, mentre que quan intento unir-les en l’aire, s’escapen.”

Cal, idò, una lectura reposada per assaborir les paraules de L’informe de Brodeck. Unes paraules que, subtilment, aniran donant forma a un espai, a uns éssers, a uns sentiments. A una tragèdia, en definitiva, que ens enfrontarà a la cara més fosca de l’home: “Vaig pensar en allò que tots aquells homes que jo coneixia d’ençà de molts anys acabaven de fer. No eren monstres sinó pagesos, artesans, jornalers, guardaboscos, petits funcionaris. Homes com vosaltres i com jo, vaja.” L’horror instal·lat dins la normalitat més absoluta. Vet aquí la veritat més colpidora.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 2 comentaris

Amb aquest títol tan suggerent –Menorca, illa de literatura-, la Direcció General de Política Lingüística del Govern Balear ens convida, a través d’un CD ideat i coordinat per Josefina Salord i Gaspar Valero, a passejar per l’illa de la mà dels escriptors que s’hi han inspirat per escriure una seixantena de textos que abracen la novel•la, el vers i l’assaig, els quals, acompanyats d’imatges bellíssimes de diferents fotògrafs, aniran apareixent davant els nostres ulls, entre els sons d’una música de clars ressons mediterranis. Sens dubte, una proposta engrescadora i, formalment, molt acurada que és una passa més en el camí que es va iniciar, ja fa uns anys, amb un CD sobre textos de Miquel Costa i Llobera.
Certament, són molts els escriptors, illencs i forans, que han fixat la seva mirada en Menorca, en la Menorca d’abans i en la d’ara. Són molts els escriptors que no han pogut evitar transformar la seva fascinació en mots. A “Menorca, illa de literatura”, hi trobarem textos d’autors com Montserrat Abelló, August Bover, Miquel Martí i Pol, Josep M. Llompart o Antoni Vidal Ferrando, al costat dels menorquins des de Saïd ibn Hakam (en una versió esplèndida de Josep Piera) fins als escriptors més actuals, passant per figures cabdals com Joan Ramis i Ramis o Francesc de Borja Moll.
El passat i el present, la visió interna i l’externa, s’uneixen, doncs, en aquest petit cercle que, com si fos una illa, tanca un tast esplèndid del paisatge i la lletra de Menorca. De llevant a ponent, dues rutes literàries per Ciutadella i Maó i, entremig, la visita a uns indrets imprescindibles: el Barranc d’Algendar, el Cap de Cavalleria, Cala Molí, Cala Galdana… En darrer terme, una altra forma de copsar Menorca al vol a través de les paraules, justament el que m’he proposat de fer aquests darrers mesos en aquesta columna mensual: fer present l’illa enllà de la mar, en un viatge que voldria haver omplert de noves coneixences.

(Article publicat a la revista “Serra d’Or”)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 7 comentaris