“M’adono que escriure, per a mi, sempre ha estat transcriure, transliterar, traduir. Fins i tot 
quan ho baso en la invenció, que és una pura transposició acrobàtica d’experiències”, diu Màrius Serra en aquest llibre. Un llibre on no hi ha acrobàcies -ni tan sols literàries- i sí molta vida autèntica, abocada a mans plenes. Perquè, al voltant de Llullu -en Lluís, el fill de l’autor, nascut el 2000 amb una greu encefalopatia-, s’hi concentra tot l’amor, tot el dolor, tota la joia.
Quiet recull, sense seguir un ordre cronològic, escenes concretes de la vida d’en Llullu que el seu pare ens fa arribar amb una naturalitat que corprèn. Entre el mig somiure i l’emoció més profunda, Màrius Serra ens parla de “Paraules”, de “Vergonya”, de “Ràbia” o de “Triomf”. Uns capítols, breus però intensos, a partir dels quals podem resseguir els set primers anys de vida del fillet. D’un fillet que, com diu el seu pare, “no progressa adequadament” però que té el do, al meu parer, de fer progressar d’una forma excel·lent les persones que l’envolten: “Tots els que ens hi mirem (en Llullu) una mica a fons envellim d’una forma diferent”.
Avui dematí, mentre deia adéu al meu fill -nascut, també, el 2000- i l’he vist partir, carrer amunt, cap a l’escola, m’han vingut al cap en Màrius i en Llullu, assegut a la seva cadira de rodes. Els he vist esperant l’autobús, entre els cotxes mal aparcats que omplen la vorera del seu carrer. I he somrigut lleument. I m’he emocionat. Perquè Quiet és, sens dubte, un llibre colpidor, escrit -ja ho sabíem- per un gran escriptor. Escrit, sobretot, per una gran persona. Si Llullu és un mirall per als que l’envolten, Quiet serà un mirall per als lectors. I val la pena emmirallar-nos-hi.
Un xic de seny.