Avui, dia 27 de gener, es commemora el Dia Internacional en memòria de les víctimes de l’Holocaust, en record de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, l’any 1945. L’objectiu és recuperar la memòria històrica del genocidi contra el poble jueu, el poble gitano, homosexuals i malalts mentals i la persecució i assassinat de republicans d’aquest país. Des d’aquest espai, volem retre el nostre homenatge als que van perdre la vida -encara que no li deixassin- en els camps de concentració nazi, reproduint un petit fragment de l’obra KL Reich. Els catalans als camps d’externini de Hitler, de Joaquim Amat-Piniella.

“Si els condemnats al gas eren nou-vinguts desconeixedors dels misteris del camp, els feien despullar en una antesala rodejada de penja-robes i, en el moment d’entrar a la cambra, fins els donaven trossets de sabó i unes tovalloles. Aquestes expedicions, que no depenien del comandament del camp sinó de la Gestapo directament, eren fornades de famílies senceres, homes, dones i criatures, procedents dels països més diversos. Un cop tancada la porta de la cambra, aquells malaurats, nus i en completa promiscuïtat, esperaven en va que ragés l’aigua. De les peres, en comptes d’aigua, sortia gas que aviat saturava l’aire. L’agonia era esgarrifosa: embogits per la desesperació, molts s’estavellaven el cap contra les parets; altres es llançaven damunt dels seus companys i amb les ungles i les dents es prenien una revenja absurda; alguns es ficaven els dits fins al fons de la gorja com si així poguessin obrir pas a l’aire pur que no existia… A poc a poc anaven caient, els uns damunt dels altres, fins que entre tots no formaven sinó un pilot de cadàvers verdosos.

Mentrestant, amb els ulls lluents i els músculs tensos, especialistes en gasos, oficials de la SS i agents de la Gestapo contemplaven l’espectacle des de l’altra banda, a través del vidre del finestró.

Quan es tractava d’exterminar els malalts del camp, els refinaments del sabó i de la tovallola eren innecessaris. Els escollits sortien de la infermeria nus de pèl a pèl i eren menats al suplici com els moltons a l’escorxador, a bastonades.”

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 13 comentaris

Publicada el 1955, Lolita és el relat en primera persona del protagonista masculí de l’obra, Humbert Humbert, un professor europeu que arriba a Amèrica per cobrar una herència i que l’atzar el portarà a allotjar-se a casa de la senyora Haze, la filla de la qual, de dotze anys, impactarà de forma colpidora sobre l’home. El matrimoni amb la senyora Haze oferirà a Humbert la possibilitat de restar al costat de l’adolescent i s’iniciarà, així, el viatge angoixant d’HH i Lolita.  Aquesta, conscient del poder que exerceix sobre l’home, es convertirà en una “temptació fatal” per al professor. Seran unes relacions en què amor i odi, desig i repulsió s’aniran alternant en l’adolescent, provocant la desesperació d’Humbert.

Nabòkov va haver de defensar la seva obra de les acusacions, entre altres, d’immoralitat. Res més adient que la descripció de pornografia que el mateix autor ens dóna a “A propòsit de Lolita” per descobrir, justament, tot el que no és la novel·la: “L’obscenitat s’ha d’apariar amb la banalitat i tota mena de fruïció estètica ha de ser substituïda de soca-rel per la simple estimulació sexual(…). Així, a les novel·les pornogràfiques, l’acció s’ha de limitar a una copulació de clixés. L’estil, l’estructura, la imatgeria no han de distreure mai el lector de la seva tèbia concupiscènia.” I és que a Lolita trobarem, per contra, plaer, bellesa, tendresa, detalls, ingenuïtat, seducció, sofriment.

La protagonista, Lolita, pertany a un gènere de nenes precoçment seductores, la naturalesa veritable de les quals “no és humana sinó ninfal (és a dir, demoníaca)”. Precocitat, ardor, despreocupament, vulgaritat, però, també, tendresa i ingenuïtat són alguns dels adjectius que la poden definir. Així, la nimfa desplegarà el seu poder de seducció al llarg de tota la novel·la, deixant només un espai, entre el patètic i el desesperat, per a Humbert.

La lectura d’aquestes pàgines és un autèntic plaer, potser agre-dolç, però, al capdavall, un relat que magnetitza el lector i el fa participar de la “perversitat” dels personatges, en entrar a formar part de tots els seus jocs amorosos i, en un sentit més ampli, de tota la vida que els envolta.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 7 comentaris

Tal dia com avui, un 19 de gener de 1809, naixia a Boston l’escriptor Edgar Allan Poe.  Vet aquí el petit homenatge que aquest bloc li vol retre, tot servint-me d’un mots -com sempre, perfectes- de Carles Riba:

“Aquesta delicada i rara presència d’Edgar Allan Poe s’oblidarà, si voleu, moltes vegades: però tantes vegades la vostra sensibilitat us durà per tal camí descurosament, i l’encontrareu allí de bell nou. Aquest és el fat dels autors que han desvelat tot d’una un gran secret: el secret dura, i puny, i abriva a la recerca (…).

“Entraren per una mar de tenebres, per si res hi havia d’explorador.” La més característica -almenys la més famosa- part de l’obra d’Edgar Allan Poe pot explicar-se per aquesta cita, tan cara a aquest singular analista de les sensacions marginals -illes estranyament fèrtils enmig d’una eixorca mar de tenebres.

I, no obstant, digui’s el que es vulgui ell no és, en si, tenebrós. Ho és el viatge: però ell porta una viva llum. Ell, en un mot, és un clàssic. Classicisme no vol dir precisament una restricció de temes, sinó una particular relació entre l’obra i l’artista (…).

Vet aquí el procediment habitual d’Edgar Poe, aquella rigorosa lògica dins la fantasia que l’allibera de caure mai en l’estravagància, això és, en l'”errar fora” del camí; aquella sensació de seguretat, més, de serenitat que en endinsar-se pels freus obacs, o per les dilatades marors de de l'”excepció dins l’ordre moral”, l’acompanya com una intuïció incombatible de camí cert. (…)

Dominador i no dominat de la inspiració, insubornablement lògic, serè, plàsic, sobri i estructurat en el joc dels seus recursos: aquest fill de romàntics té per ventura algun dret d’ésser sospitat de ben clàssic, en rigor.

(Publicat a “La Veu de Catalunya”, 19-VII-1918)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 9 comentaris