Caterina Albert i Paradís és, sens dubte, un dels noms més importants -i no sempre més 
reconegut- de la literatura catalana. Quan li van premiar La Infanticida als Jocs Florals, hi va haver un gran escàndol en saber-se que l’autora d’aquell text, dur i intens, era una dona. Des d’aquell moment, va decidir amagar-se sota el pseudònim “Víctor Català”, a la vegada que projectava d’ella mateixa la imatge d’una dona casolana, retreta, escriptora amateur. Una imatge absolutament allunyada del que era ella realment: una autèntica professional, de sòlida cultura, viatgera i curiosa. Exactament, la imatge que ens proporciona la seva obra, d’una rigorositat i una modernitat (entesa com a valentia) inqüestionable.
Aficionada a l’escultura i la pintura, va destacar, tanmateix, com a escriptora. A més dels Drames rurals (1902), la seva novel·la Solitud (1905), una fita dins la narrativa modernista de tombant de segle, explica el recorregut vital d’un personatge, en aquest cas concret, d’una dona, en lluita constant per trobar el seu lloc dins una societat interessada, hipòcrita i insolidària, per tal d’assolir una existència pròpia i autònoma. Com a poeta, va publicar dos reculls El cant dels mesos (1901), poesia vitalista, i Llibre blanc (1905), d’influències decadentistes i simbolistes. Avui, tanmateix, m’agradaria destacar la faceta teatral de Víctor Català.
Dissabte, 26 de setembre, al teatre de Calós, tindrem la sort de poder veure representats dos monòlegs de l’autora, La infanticida i Germana Pau. Són obres intenses, dures, d’aquelles que no deixen l’espectador indiferent. Les protagonistes es veuran abocades a situacions límit que ens permetran, i ens obligaran, a una anàlisi psicològica i moral dels fets que no sempre és fàcil. Cada paraula, colpeix; cada imatge, et sacceja. I amb dues actrius com Emma Vilarasau i Àngels Gonyalons a l’escenari, els textos de Caterina Albert assoliran, sense cap dubte, tota la intensitat i l’emoció que reclamen. Dues obres, dues actrius que són un luxe i que, de cap manera, no podem deixar-nos perdre.
formes artístiques, ofereix a l’espectador -sempre amb el rerefons indefugible de l’illa- diferents visions d’allò que podríem anomenar l’experiència de la Vida.