He devorat el darrer llibre de la trilogia Millenium, d’Stieg Larsson, La reina al palau dels corrents d’aire, amb la mateixa passió que els dos primers, Els homes que no estimaven les dones i La noia 
que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Tanmateix, he de dir que no totes les pàgines d’aquests tres llibres m’han interessat per igual. És ben cert que, quan parles de novel·les d’entre cinc-centes i vuit-centes cinquanta pàgines, el més normal és que hi hagi fragments més captivadors que d’altres. Ara bé, després de donar-hi unes quantes voltes, he arribat a la conclusió que el que realment m’ha apassionat de Millenium té un nom: Lisbeth Salander.
La Salander és, sense cap mena de dubte, l’autèntica protagonista de la trilogia. Una dona jove, especial, amb una història familiar i personal que esgarrifa, però que, per desgràcia, se’t fa absolutament creïble. Una autèntica supervivent de la violència, de la hipocresia, de la injustícia, del dolor. Una rebel, orgullosa i amb un peculiar sentit de la justícia i de la moral, a la qual acabes perdonant tots els excessos. Una hacker infal·lible, superdotada, menuda, capaç de planejar, i executar, les venjances més terribles.
L’únic que he trobat a faltar a Millenium, en referència a la Salander, és un encontre, cara a cara, amb la seva germana bessona, només esmentada a les pàgines dels llibres. Si no hagués mort, hauria dedicat Larsson un quart volum a desenvolupar la història? No ho sé. Sigui com sigui, però, al seu costat, la resta de personatges queden, al meu parer, en un segon pla. Així, és ella qui dóna ritme a la història. Ella qui m’ha mantingut enganxada a la història. Sens dubte, un personatge literari que sobrepassa els dos milers de pàgines de Millenium.
en les darreres pàgines de l’obra, d’una “ucronia”. D’una novel•la que podem inscriure dins aquest subgènere de la ciència-ficció en el sentit que és “una novel•la històrica alternativa”. Així, la trama arranca en un punt del passat en què els fets no van ocórrer com ho varen fer realment. En aquest cas, el rei Pere II d’Aragó no només no mor a la Batalla de Muret de 1213 sinó que, a més, derrota Simó de Monfort i constitueix la Confederació de Pirènia, que arribarà a estar formada per Aragó, Balears, Catalunya, Navarra, Occitània i València.
força de la imaginació fabuladora, a cura de Joan F. López Casasnovas. L’acte, però, va ser molt més que una simple presentació. Sebastià Serra, president de l’IEB, Joan Lluís Torres, conseller de cultura del CIM, Josefina Salord, autora del pròleg de la novel·la, i Joan F. López, autor dels textos del retrat biogràfic de l’escriptor, sumats a les tres-centes persones que omplien la sala, van retre un homenatge, senzill i emotiu, diria que, fins i tot, no previst, a un escriptor que, sens dubte, ha estat un referent literari, dins i fora de Menorca.
es mereix que llegint -la majoria rellegint- la novel·la Moro de rei, la qual, arran de la commemoració del 450è aniversari de l’assalt turc de Ciutadella, l’autor ha tingut la generositat de permetre que es reeditàs, a més de ser l’autor de la coberta. Es tracta d’una novel·la d’aventures, a l’estil de les de Salgari, segons el mateix Faner, que explica la història d’en Valent, un al·lot menorquí que és fet presoner pels germans Barba-rossa.