En els temps inefables en què la Teologia

va florir amb un escreix de saba i d’energia,

es conta que cert dia un dels doctors més grans

–després d’haver forçat el cor dels ignorants;

d’haver-los remogut en els seus caus sutjosos,

d’haver-se encimbellat vers els cels gloriosos

pels camins singulars d’ell mateix no sabuts,

on sols Esperits purs potser van ser rebuts,–

com un que s’ha enfilat massa endalt, pres del pànic

exclamà, transportat per un orgull satànic:

“Jesús, petit Jesús!, si que t’he empès endalt!

però si hagués volgut atacar-te en defalt

de l’arnès, ta vergonya fóra tant com ta glòria,

series sols un fetus, parida derisòria!”.

Encontinent va perdre tot l’ús de la raó.

La resplendor del sol es velà amb un crespó;

el caos va assolar aquella intel·ligència,

temple altre temps vivent, fet d’ordre i d’opulència,

on entre murs el fast havia resplendit.

S’hi va, doncs, instal·lar el silenci i la nit,

com al fons d’un celler de clau extraviada.

Vagà des d’aleshores com gos sense teulada,

i, quan anava sol no veient res, furtiu,

camps enllà, indiferent a l’hivern i a l’estiu,

brut, inútil i lleig com una cosa usada,

era solaç, riota, de tota mainada.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 2 comentaris

Sempre m’havia pensat, il·lusa de mi, que una inauguració era l’acte, més o manco solemne, que es feia quan una obra important s’havia acabat. Però es veu que la cosa deu haver canviat perquè, ara, amb el format d’inauguració es fan coses tan estranyes com veure vaixells que amarren o presentar obres en ple procés de construcció. Supòs, i només és una intuïció, que dia 29 de març (data a partir de la qual els polítics ja no poden fer actes institucionals perquè no puguin semblar de campanya electoral), la confusió s’haurà acabat.

Dia 2 de juliol de 2010 -data gens sospitosa- ja vaig fer una entrada en la qual deia el següent: “Sé que el que diré avui és políticament incorrecte, però ho he de dir.  Aquí va: no suport les inauguracions “oficials” d’obres públiques, especialment, tota la parafernàlia de discursos i desfilada de polítics, de com més i variades administracions públiques, millor. Ho puc dir amb una certa tranquil·litat perquè el 50% de la comissió de disciplina del meu partit i company de lluites municipals és qui m’ha acabat de convèncer: les inauguracions, com les primeres pedres, no deixen de ser tics franquistes, no es cansa de repetir. Per tant, no crec que el PSM m’expulsi del partit per això.”

Bé, si fa prop d’un any renegava de les inauguracions, avui no tenc paraules per definir la sensació que em produeix veure -ni que sigui en fotografia- segons quins actes capaços de concentrar un nombre impossible de polítics per metre quadrat. Val a dir, tanmateix, que com ja vaig afegir dia 2 de juliol passat, crec que és important que els ciutadans puguin conèixer les obres acabades (que hem pagat entre tots i que, per tant, són seves) i, per això, som molt partidària de les jornades de portes obertes, sense discursos, sense menjar i sense regals.

Avui capvespre, després d’anar a comprovar que tot era a punt per a la jornada de portes obertes de l’espai cultural del Canal Salat, que es durà a terme demà, a partir de les 11,30 i fins a les 13,30h, he quedat observant l’immens clot que hi va aparèixer i he pensat: mira, segur que si l’omplís d’aigua, en un instant, en tindria un que, en to solemne diria allò de “queda inaugurado este pantano”! Esper no haver donat idees.

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris

Fa uns dies, van arribar a casa dos Boc’n Roll, embolcalls amb una cara de tèxtil i una altra de plàstic ecològic i que es tanca molt bé perquè s’adapta a totes les formes: panets, galetes, fruita…

El primer que el va treure va ser el fill de 10 anys. Me’l vaig mirar i em va agradar. Vaig pensar que seria pràctic i que l’empraríem. Val a dir que, dels berenars del meu fill, n’hi ha per escriure una novel·la: com que som una família conscienciada, posàvem el panet dins un “tàper” de plàstic i, aquest, dins un talec de roba. No cal que digui que les pèrdues de “tàpers” i talecs, junts o separats, són incomptables.

Llavors, va parèixer la mitjana, quinze anys, edat impossible, i vaig pensar que, amb ella, faríem la prova de foc del Boc’n Roll. Idò bé, va arribar ben contenta amb el nou embolcall per al berenar i, des de llavors, l’empra cada dia. Per tant, si a ella li agrada, estic convençuda que el Boc’n Roll deu ser tot un èxit! Per cert, la major, fa batxillerat, va protestar perquè a ella no n’hi havia tocat.

Se n’han repartit més 12.000, pagats per “Ecoenves” i “Ecovidrio”, obligats a destinar a sensibilització una part de la taxa de reciclatge. Per tant, em sembla molt bé que no tot es dediqui a publicitat i que, amb aquests petits obsequis, fomentin la pràctica de reutilització entre els petits i joves. I, per cert, a Ciutadella ja hi ha qui els diu Coc’n Roll.

• El pensament ordenat/Opinió
• 17 comentaris