Dia 10 de desembre se celebra el dia dels Drets Humans arreu del món. I, quan parlam de drets humans, em sembla que la majoria de persones tenim tendència a fer anar enfora el nostre pensament. Ens vénen al cap les imatges de la misèria, de la fam, de la guerra, de la manca de llibertat, situacions que ens transporten a paratges ben allunyats del nostre.
A mi em va passar l’altre dia, mentre llegia un article sobre aquest tema al diari. Però ben prest vaig haver de tornar a la realitat més immediata: em va venir al cap el comentari que una persona havia deixat a l’entrada d’aquest bloc Tots els éssers, un text literari que vaig escriure com a pròleg a un recull de poemes de diversos autors de la nostra illa publicat per d’Amnistia Internacional, la lectura del qual us recoman. El comentari deia: “La meva filla rep mirades com a ganivets, paraules com a bales i gestos com a bufetades. La meva filla és de Ciutadella i qui li envia tanta intolerància, també”.
Em sembla que no es pot expressar més en només dues frases. Una al·lota que vesteix a la seva manera i que, per això, és “rara”; uns altres que estimen a la seva manera i que, per això, s’han de sentir tractats de “malalts” (fins i tot per qualque càrrec polític destacat de la nostra illa!); uns altres que duen els cabells massa llargs o massa arracades pel rostre i que, per això, són sospitosos d’una ideologia “perillosa”. I esteim rallant, no ho oblidem, dels nostres joves i de la nostra illa.
La realitat és que, constament, reben agressions -no només verbals- i provocacions de tot tipus. Les festes de poble d’aquest darrer estiu en són un exemple clar. Però, aquests fets no surten als mitjans de comunicació i, per tant, no existeixen per a la majoria. Paraules com llibertat, dignitat i respecte són engolides per la diferència. Perquè la diferència fa por. I tots sabem de què tenim por: del que no coneixem.
Potser si fóssim capaços de deixar de banda els prejudicis, veuríem que, davall d’una àmplia gamma d’aparences externes, s’hi amaguen éssers humans que són tots iguals. Éssers humans que es preocupen, respiren, estimen, ploren i riuen de la mateixa manera, tant si duen els cabells crespats i de color blau, com allisats amb una planxa; tant si el seu color és el negre com si és el rosa; tant si se senten atrets per persones del seu sexe com per persones del contrari o pels dos a la vegada. Qui no és capaç d’entendre això converteix l’altre, des de la seva diferència, automàticament, en un ésser inferior. I, d’aquí a la violència, només hi ha una passa molt petita.
Sempre que em demanen que expressi un desig, deman que les persones ens respectem. El respecte m’ha agradat sempre molt més que la tolerància perquè, aquesta, em sembla que parteix d’una concepció de superioritat per part de qui l’exerceix. En canvi, el respecte només s’entén des de la igualtat de tots plegats: “Tots els éssers neixen lliures i iguals en dignitat i en drets” (Declaració Universal dels Drets Humans. Article 1). Això, exactament, és el que hem de defensar i no cal anar massa enfora per fer-ho.
Hi ha novel•les que enlluernen per la seva complexitat estructural o per la gran quantitat de personatges que es despleguen per les seves pàgines. N’hi ha d’altres, tanmateix, que d’una manera –aparentment- senzilla van captivant el lector a poc a poc, gairebé sense que aquest s’adoni del que li està passant. En arribar a la darrera pàgina, però, aquest lector tancarà el llibre i sabrà del cert que, difícilment, oblidarà mai la història que acaba de llegir. Això és el que passa amb La néta del senyor Linh, de l’escriptor francès Phillippe Claudel.