Maite Salord

Escriptora

La mirada de l’artista

Durant tot el mes de desembre, hi ha exposades al “Si véns, cafè” una sèrie de fotografies l’autora de les quals és na Sisca Sastre, una jove fotògrafa ciutadellenca que acostuma a anar sempre amb la càmera dins la bossa. Són unes imatges de la platja d’Arrieta, a l’illa de Lanzarote. Unes imatges d’una bellesa dura, que se’t clava a la pell. No debades, fixen el moment, dramàtic, de l’arribada d’una pastera, carregada d’immigrants de totes les edats, a una terra desconeguda i, segurament, hostil, malgrat les seves il·lusions.

Tanmateix, tot i la duresa, són unes fotografies que destil·len respecte perquè, qui les ha fetes, va ser capaç de copsar els sentiments d’aquelles persones anònimes que arribaven amb el cansament i la incertesa marcats en el rostre. La mirada de l’artista selecciona la realitat per recrear-la. No és una tria feta a l’atzar: en cada imatge, en cada fotografia, hi ha una part de la seva ànima. Des del rostre somrient i a la vegada trist d’un fillet que fa el signe de la victòria amb els dits bruts de salobre al munt de roba tirat damunt l’arena. Un munt de roba del qual destaca una sabata. Una sabata que em va recordar l’obra de teatre Patera, guanyadora de la XXVIII edició del Premi Born.

Aquesta obra explicava, d’una forma senzilla, el drama que s’amaga darrere de la immigració. Els dos protagonistes, Juan i Mustapha, l’un del món llatinoamericà, l’altre del món àrab, van permetre al jove autor colombià Juan Pablo Vallejo mostrar als espectadors la complexitat emocional d’un acte com és abandonar la pròpia terra i en el qual es barregen el dolor, la il•lusió, la mort, la valentia, la solidaritat, el negoci o l’enyor. Record, sobretot, gràcies a la direcció de Pitus Fernández, la feina de tots els actors i una escenografia més que eficaç de la qual destacaria una imatge: una llarga tira de sabates sense parell arrenglerades damunt l’escenari. Unes sabates com les que ha fotografiat na Sisca Sastre.

En unes dates marcades per l’excés de llums, de menjar, de compres i de bons propòsits, està bé passar pel “Si véns” per no oblidar que també existeix aquesta altra cara de la realitat: fosca, afamada, despullada i incerta.

 

 

El millor regal de nadal

Dijous passat, tota feliç (és un dir!), vaig entrar a l’ajuntament de Ciutadella per signar el nou reglament de la policia local. Res no em feia pensar que aquell dia rebria el que, sens dubte, serà el millor regal que em faran aquest nadal. Com en puc estar tan segura, si només som dia 16 de desembre, us demanareu? Tranquils. Ara us ho explic i ho entendreu perfectament.

Dins l’entrada de les cases consistorials hi havia una quinzena de capses precioses, d’un metre d’alçada, de colors brillants i festius. Quan vaig demanar, i això?, va resultar que eren uns lots de nadal enviats per una empresa constructora. La veritat és que no vaig saber com reaccionar. Prest, però, la crua realitat es va acabar imposant: n’hi ha per a tots els grups polítics excepte per al PSM, em van dir en un to de veu un poc llastimós. D’entrada, he de reconèixer que no m’ho vaig acabar de creure. És una broma, vaig pensar. Tanmateix, davant les evidències, em vaig haver de rendir: hi havia capses precioses per a tots el partits excepte per al meu!

I llavors sí que vaig saber, perfectament, com reaccionar: em va sortir una riallada espontània, aquesta sí de felicitat absoluta. Sense voler, aquells senyors constructors m’acabaven de fer el millor regal de nadal: res, res en absolut. Quina meravella. Fantàstic. M’encanta no ser mereixedora -juntament amb els altres tres regidors del partit- de cap lot de nadal d’aquests senyors. A més, per acabar d’arrodonir la meva alegria, aquell dia havia rebut a casa un formatge de Menorca ben polit -i esper que ben bo!- de part del PSM. Què més puc demanar?

Jaume Cabré

cabre_1.jpgHi ha autors dels quals em resulta impossible recomanar només un títol. Si fa unes setmanes em passava amb Mercè Rodoreda, avui és amb Jaume Cabré, un dels escriptors més sòlids dins la narrativa catalana actual. Reconec que no m’agrada que em demanin que recomani una –només, una- novel•la perquè me’n vénen al cap tantes, tantíssimes, que qued bloquejada per uns instants. Ara, si em demanen el nom d’un escriptor, llavors no tenc cap problema: Jaume Cabré és la meva resposta.

Quan vaig acabar de llegir Senyoria, ja fa molts anys, tot just havia començat a publicar qualque text de creació, però record que vaig pensar: com m’agradaria poder arribar a escriure una novel•la així. És una història amb diferents fils narratius que, de forma intel•ligent, es van entrellaçant fins a completar un tapís perfecte en el marc d’una Barcelona que viu els darrers dies del segle XVIII: un regent civil de la Reial Audiència de Barcelona, amant de les estrelles, que amaga un secret terrible; una cantant famosa que apareix assassinada durant la nit; un inculpat que és innocent; un home amb remordiments de consciència que, en principi, no té cap relació amb la història; intrigues i enveges en la classe alta borbònica barcelonina… Una novel•la que no us podeu perdre.

La darrera novel•la de Jaume Cabré – i la meva segona recomanació d’avui- és Les veus del Pamano, una senyora novel•la. I no perquè tengui 700 pàgines! En aquest cas, Cabré ens situa al pirineu pallarès per explicar-nos una història de Guerra Civil espanyola que fuig del blanc o negre per endinsar-se dins les misèries humanes de tots plegats. Dels falangistes als maquis, de les heroïcitats a les covardies, passant per la por, la destrucció, la crueltat, Cabré teixeix històries que es van enllaçant les unes amb les altres de forma magistral, des del present cap al passat, en una estructura literària complexa, intel•ligent, que atrapa el lector de la primera a més enllà de la darrera pàgina.
I, encara, si m’ho permeteu, una darrera proposta: El sentit de la ficció, un assaig en què Jaume Cabré reflexiona sobre el procés de creació, sobre totes aquelles qüestions que, moltes vegades, desperten la curiositat dels lectors i que es poden resumir en una pregunta: com es cuina una novel•la? En aquest text hi podreu trobar moltes pistes.
Després de tot el que us he explicat avui sobre Jaume Cabré, supòs que ja no us queda cap dubte de la fascinació que sent per ell com a escriptor. És per això que estic convençuda que no podeu deixar perdre l’oportunitat de d’anar-lo a escoltar, avui, dia 14 de desembre, a les 20,00h, al Cercle Artístic. És un luxe per a Menorca i per a tots els que ens agrada la literatura.

« Anterior - Següent »