Durant tot el mes de desembre, hi ha exposades al “Si véns, cafè” una sèrie de fotografies l’autora de les quals és na Sisca Sastre, una jove fotògrafa ciutadellenca que acostuma a anar sempre amb la càmera dins la bossa. Són unes imatges de la platja d’Arrieta, a l’illa de Lanzarote. Unes imatges d’una bellesa dura, que se’t clava a la pell. No debades, fixen el moment, dramàtic, de l’arribada d’una pastera, carregada d’immigrants de totes les edats, a una terra desconeguda i, segurament, hostil, malgrat les seves il·lusions.
Tanmateix, tot i la duresa, són unes fotografies que destil·len respecte perquè, qui les ha fetes, va ser capaç de copsar els sentiments d’aquelles persones anònimes que arribaven amb el cansament i la incertesa marcats en el rostre. La mirada de l’artista selecciona la realitat per recrear-la. No és una tria feta a l’atzar: en cada imatge, en cada fotografia, hi ha una part de la seva ànima. Des del rostre somrient i a la vegada trist d’un fillet que fa el signe de la victòria amb els dits bruts de salobre al munt de roba tirat damunt l’arena. Un munt de roba del qual destaca una sabata. Una sabata que em va recordar l’obra de teatre Patera, guanyadora de la XXVIII edició del Premi Born.
Aquesta obra explicava, d’una forma senzilla, el drama que s’amaga darrere de la immigració. Els dos protagonistes, Juan i Mustapha, l’un del món llatinoamericà, l’altre del món àrab, van permetre al jove autor colombià Juan Pablo Vallejo mostrar als espectadors la complexitat emocional d’un acte com és abandonar la pròpia terra i en el qual es barregen el dolor, la il•lusió, la mort, la valentia, la solidaritat, el negoci o l’enyor. Record, sobretot, gràcies a la direcció de Pitus Fernández, la feina de tots els actors i una escenografia més que eficaç de la qual destacaria una imatge: una llarga tira de sabates sense parell arrenglerades damunt l’escenari. Unes sabates com les que ha fotografiat na Sisca Sastre.
En unes dates marcades per l’excés de llums, de menjar, de compres i de bons propòsits, està bé passar pel “Si véns” per no oblidar que també existeix aquesta altra cara de la realitat: fosca, afamada, despullada i incerta.
Hi ha autors dels quals em resulta impossible recomanar només un títol. Si fa unes setmanes em passava amb Mercè Rodoreda, avui és amb Jaume Cabré, un dels escriptors més sòlids dins la narrativa catalana actual. Reconec que no m’agrada que em demanin que recomani una –només, una- novel•la perquè me’n vénen al cap tantes, tantíssimes, que qued bloquejada per uns instants. Ara, si em demanen el nom d’un escriptor, llavors no tenc cap problema: Jaume Cabré és la meva resposta.