Més val riure quan, a les 6,50 s’encén la ràdio i et deixondeixes de cop en sentir el locutor que diu que el president del Govern Balear es planteja governar en minoria perquè els escàndols de corrupció fan el goven inestable. I es desfà dels partits que integren el Bloc, que són els únics que no tenen imputats? I ho fa per arribar a acords puntuals amb les ànimes caritatives del PP, que mai no han trepitjat un jutjat?

Més val riure després d’emparar un ruixat de retrets, acusacions i queixes -via mail, telèfon o qualsevol altre mitjà existent-  que no tenen res a veure amb tu i de les quals, per tant, no et sents, en absolut, responsable i, el que és pitjor, poques coses pots fer per redreçar els temes que et plantegen.

Més val riure quan veus que, pel féisbuc, tens un nombre considerable d’amistats que es dediquen a cultivar horts virtuals – esper que siguin legals!- en els quals sembren patates i alimenten gallines, quan tu tens un munt de coses a fer i no dones a l’abast.

Més val riure quan arribes a casa amb un mal de cap espantós i dius a la família que a les vuit ja dormiràs i l’única resposta que obtens és: apaga els mòbils, però! Ni una mínima mostra de preocupació, ni una trista mirada caritativa.

En fi, més val riure sempre. Perquè, diuen, allibera tensions, mals, elimina l’estrés, l’ansietat, el colesterol, la depressió, ajuda a aprimar-se, a dormir… I no necessita recepta mèdica i és gratis. I, sobretot, perquè l’alternativa -horrible- és posar-se a plorar. No sé qui va dir que, la persona que és capaç de riure’s d’ella mateixa, és la més afortunada del món: sempre tindrà motiu de diversió! Jo en don fe. Encara que no em faci cap gràcia.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris

Ma mare, gran amant de les flors i les lletres, em va regalar un llibret -deu fer un munt d’anys- que, avui capvespre, remenant llibres entre els prestatges de l’altell, ha anat a caure a les meves mans. Es diu Llegendes i mites de les flors, de Rita Schnitzzer, il·lustrat per Marisa Bendala i editat per “Ediciones Elfos”. Quan l’he obert, he vist, amb sorpresa, que la versió catalana és d’Antoni Moll Camps. És, en conjunt, una petita joia de dibuixos i paraules.

Com diu la mateixa autora: “El petit llibret que té el lector en les seves mans, tot espigolant llegendes i mites de diverses cultures, referits a les plantes, intenta d’aclarir el misteriós perquè dels amors, els odis, les gelosies, les venjances o les temences que tixen l’argument d’aquestes bellísimes històries”. Així, es parla del Narcís (vanitat i egoisme), de la Camèlia (penediment), de la Mandràgora (horror), o de la Violeta (modèstia i lleialtat). Aquí teniu el text que he seleccionat:

CARD (Intolerància)

Durant el regnat de Malcolm I d’Escòcia, en el segle X, els normands s’anaven apropant als campaments escocesos a l’ampara de la fosca nocturna, per tal d’atacar-los per sorpresa i obtenir-ne una fàcil victòria. Però un dels intrusos, de sobte, calcigà un card i, incapaç de contenir-se, llançà un crit estrident de dolor. Desvetllats els escocesos i refets del sobresalt, empunyaren les armes i aconseguiren de vèncer els adversaris. D’aquell dia ençà, el card va ser adoptat a Escòcia com emblema nacional.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 5 comentaris

Fa temps que no faig cap entrada sobre llibres. La darrera va ser la de dia 24 de setembre, dedicada a Víctor Català. I no és que no llegesqui. Ja sabeu que això és impossible. El que passa és que tenc un moment lector molt dispers. M’explic: tenc un munt de llibres començats -cosa que no m’agrada gens- i vaig llegint en funció de les circumstàncies.

Així, després de ser jurat dels premis Pollença i, per tant, només llegir originals, vaig agafar Lluvia roja, de Cees Nooteboom, un escriptor holandès, etern candidat al Nobel de literatura, que passa els estius a Sant Lluís. He llegit la meitat d’aquest conjunt de textos que parlen de Menorca, de viatges, de la vida. El vaig haver de deixar, però, per rellegir Moro de rei, de Pau Faner, la lectura que, avui capvespre, hem de comentar a “Plaça de Lletres”. Però, després, vaig anar a la presentació del seu nou llibre, El Cant de l’alosa, i no vaig poder resisitir la temptació de començar-lo. Mentre el llegia, un antic alumne em va comentar que anava a classe amb un al·lot que havia escrit un llibre i, per les indicacions que em va donar, vaig veure que era Albert Casals, l’autor de El món sobre rodes, i vaig recordar que la meva filla l’havia comprat i, lògicament, en vaig haver de llegir un quants capítols fins que, arran dels Premis Born de teatre, em van convidar a una lectura de la darrera obra guanyadora, Oblidar Barcelona, de Carles Batlle, i, esclar, el vaig haver de llegir, també. Però és que, entremig de tot aquest desgavell lector, la meva germana em va regalar El Baró, la traducció que Vicenç Albertí i Vidal va fer de l’obra de Moratín, i que ara ha publicat l’IME a la col·lecció “Capcer”  i també vaig començar a fullejar-lo…

En fi. Avui, encara no he acabat Moro de rei (però ho faré!). I, el que és pitjor de tot, quin llibre agaf avui vespre de tots aquests que fan equilibris damunt la tauleta de nit? Perquè, a més dels començats, n’hi ha encara sense obrir: Històries de Menorca, de Lothar Pabst, La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer, La dona en la indústria menorquina, de Montse Marquès…

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 28 comentaris