MÉS PUR QUE TOT
Més pur que tot, el buit que vas deixar
i la teva presència en les coses.
Ara et tenim, impalpable, en la fresca
simplicitat del gest,
al centre del silenci,
i, per amor, en l’amor que revela
l’oasi inesperat.
No et distanciïs;
el teu estar completa el nostre viure,
li dóna plenitud, sentit i força
i en fa l’espai en què tot ho podem
imaginar perfecte.
Miquel Martí i Pol, Llibre d’absències
(Fotografia d’Antoni Cladera)
Dia 1 d’abril (dia d’enganar a Menorca) i, arran d’uns comentaris apareguts en aquest bloc en què es deien una sèrie de mentides sobre persones properes, vaig publicar una entrada, en clau irònica, 
que es deia “Instruccions d’ús”, en la qual, entre altres, amenaçava de moderar els comentaris. O sigui, de fer-los passar censura prèvia, perquè quedi més clar. Evidentment, no ho he fet ni ho pens fer. Ben al contrari.
Aquests dies, el bloc ha complert dos anys. Dos anys en què han augmentat el nombre de visitants però, sobretot, sobretot, el nombre de comentaris: del milenar del primer any hem passat a 2000 de nous durant el segon. O sigui, els comentaris d’aquest bloc han augmentat un 100% en 365 dies. Poca broma. Aquest fet reforça la idea -no és nova- que un dels mèrits més destacats d’aquest espai no és tant l’entrada que fa una servidora sinó les intervencions dels visitants. Uns comentaris ben variats, cadascun amb el seu estil: dels esperadíssims (i divertits, argumentats…) de Matilde de la Mole, a textos literaris, de producció pròpia o aliena; d’aquells que aporten dades noves als temes tractats, a d’altres que són purs divertimentos, etc, etc.
S’ha de dir, tanmateix, que, pel fet de ser regidora a l’equip de govern de l’ajuntament de Ciutadella, aquest any, han aparegut al bloc comentaris que m’interroguen directament sobre temes municipals. N’hi ha de tots tipus: des de les preguntes benintencionades a les més malèvoles, passant per qualque amenaça directa. Amb tot, he de dir, amb satisfacció, que d’aquests dos darrers exemples, n’hi ha poquíssims i que, en qualsevol cas, sempre han tingut una resposta per part meva, millor o pitjor, en funció del moment i de l’estat d’ànim.
Així les coses, només em resta felicitar-nos, a tots plegats, per aquest segon aniversari que ha arribat carregat de comentaris. A la plaça, de cada vegada som més. De cada vegada, tenim més ganes d’intercanviar idees. De conversar, moltes vegades, des de posicionaments diferents. Debats encesos, tranquils, divertits i, perquè no, qualcun de ben agre. Anam fent anys i som molts. Saber-vos a prop és, em podeu ben creure, una satisfacció immensa. Una tranquil·litat immensa. Per molts d’anys!
10 de desembre. Fa 61 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. 10 de desembre. Fa 22 dies que Aminou Haidar fa vaga de fam perquè la deixin tornar al seu país. Va ser expulsada del 
Marroc després d’un viatge als Estats Units on, a finals d’octubre, va ser guardonada amb el “Premi Coratge Civil 2009”, de la Fundació Train, per la seva defensa dels drets humans al Sàhara. Esperpèntic, tot plegat.
Mentrestant, aquesta dona, fràgil d’aparença i dura com una roca, es consum al vestíbul de l’aeroport de Lanzarote, davant la incompetència de les autoritats espanyoles i la solidaritat de milions de persones. Persones que, com els grans ardents de l’arena del desert, formam un tot per acollir-la entre els nostres braços. Una gran matriu càlida, que voldríem, també, segura. Protectora. I, tanmateix, encara no som suficients. On és la diplomàcia espanyola? On és el president del govern? On és el rei?
10 de desembre. Dia dels Drets Humans. Una dona és a punt de morir per defensar els drets humans: el dret a l’autodeterminació, a la llibertat, al respecte… Qui es farà responsable de la seva mort? La dignitat dels pobles: un miratge en el desert.