Visitar Amsterdam m’ha permès revisitar un llibre que vaig llegir fa un munt d’anys: el diari d’Anna Frank. Un dia plujós i fred d’agost, després d’una espera de més d’una hora, vaig tenir l’oportunitat d’entrar a la casa que, entre el 12 de juny de 1942 i l’1 d’agost de 1944, va amagar, juntament amb altres jueus que fugien dels nazis, la família Frank. Tenia curiositat per saber com era aquell espai, però, sobretot, volia que els meus fills sabessin o recordassin qui era aquella filleta que morí als setze anys en un camp de concentració. Una vida i una mort que és el reflex d’una de les èpoques més fosques de la història de la humanitat: la de l’horror i la barbàrie nazi.

Durant el viatge, el llibre va ser motiu de conversa. Comentàrem les condicions de vida a “la casa del darrere”, l’angoixa, la por i el sofriment de qui es veu obligat a amagar-se per salvar la vida. Del diari, vaig destacar la humanitat de les cartes que Anna dirigia a la seva amiga fictícia, Kitty. La proximitat amb què era capaç de fer arribar els sentiments que habitaven dins aquell espai reduït: amor, baralles, gelosies, temors. Quan la filla gran em va dir que el volia llegir, em vaig alegrar. Tanmateix, en posar un peu a Ciutadella, i després de parlar-ne amb els seus amics, va tornar a casa decebuda: m’han dit que és fals, va exclamar. No li vaig dir res, però em va preocupar.

Avui, he passat una bona part d’aquest diumenge capvespre cercant el que es diu a internet sobre el tema: estic desolada. El que em temia s’ha confirmat. El diari d’Anna Frank és posat com a màxim exponent de la “indústria de la llàstima que gira al voltant del mite de l’Holocaust”. Negar la història. Negar la barbàrie. Un missatge que cala. Per desgràcia. Perquè no es tracta, només, de negar l’autenticitat d’aquestes pàgines. Si només fos això, no em preocuparia. No sé si el diari el va escriure realment Anna Frank. No crec que sigui el més important. El que és important, i ben real, és que milions de jueus, republicans espanyols, homosexuals i gitanos van ser perseguits i assassinats en camps de concentració. Hitler va existir i va dur a terme una autèntica política d’extermini. Una veritat innegable, filla meua.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 24 comentaris

És època de figues, una fruita exquisida que, a més, és d’una gran riquesa lèxica. Així, el mestre Moll, al seu diccionari, parla d’una varietat de figues impressionant: coll de beata, llàgrima de viuda, coll de dama, carlina, catalana, calderona, llimonenca, paratjal, pecadora, pit de reina, rogeta, d’ull de perdiu, verdal, xereca, etc, etc.

A més de la varietat que presenta el fruit, en sentit figurat, també és d’una gran riquesa expressiva.  Així, deim “figa flor” a una persona fluixa i delicada. O “fer figa” quan una cosa o persona no dóna el resultat esperat. També “pesam figues” quan feim becaines. En morir-nos,  “feim coll de figa”. I “donam figues per llanternes” quan volem enganyar, fer creure una cosa per una altra. Parlam d’un cosa impossible amb l’expressió “com ara plouen figues”. De la indecisió també en deim estar “mig figa i mig raïm”. O “agafam la figa pel capoll” quan entenem una cosa en un sentit diferent del que té.

A més, una figa és un excrement d’un animal de peu rodó (“boñiga”, en castellà). I, amb el nom d’aquest fruit, es pot anomenar, també, el sexe femení. Podeu, però, estar tranquils: en aquesta entrada d’avui, no he deixat anar cap figa. O sigui, no he dit res en doble sentit, ni he llançat cap indirecta. Tot i que, ara que hi pens bé, podria haver parlat d’aquelles telefonades inoportunes que t’enganxen pesant figues. O d’aquells que sempre agafen la figa pel capoll. O, encara, podria haver derivat l’escrit cap a temes de sexualitat… Menjau figues, però, que són boníssimes. Un autèntic plaer! Un altre dia ja rallarem de les figues de moro.

• El pensament ordenat/Opinió
• 20 comentaris

A dos dies de les eleccions municipals i autonòmiques, la maquinària dels partits polítics per escollir candidats funciona a tota marxa. Els grans titulars, però, són per a les primàries del PSM. Unes primàries dramàtiques que han estat qualificades de galeria de fotos dels candidats, batalla preocupant, esperpent, desencontre o embull immens i que, a més, van acompanyades d’atacs desesperats i greus acusacions. Tot plegat, diuen, pot provocar una fractura important dins el partit.

Com entendreu, m’agrada seguir la política nacional però les lluites internes al Partit Socialista de Madrid (PSM) no em treuen la son. M’interessen més les notícies que em són més properes. Avui, per exemple, he pogut llegir al diari UH que el PP de Ciutadella té dos candidats a l’alcaldia. O que el PSOE ja ha confirmat el nom de qui encapçalara la llista al Consell. A la vista d’aquestes notícies, he corregut a llegir-me, detingudament, el document que el meu PSM-EN em va enviar, aquesta setmana, com a la resta de militants del partit, sobre l’elecció de candidants.

Així, he confirmat que la llista municipal la proposa l’Agrupació de cada població i que el candidat/a ha de ser ratificat pel Consell de Direcció Política del partit. També descobresc que, si vull, reunesc les condicions per presentar candidatura a encapçalar les llistes de Consell i Parlament perquès estic afiliada des de fa més de quatre anys. Només necessitaria l’aval de cinc afiliats per intentar-ho. Per tant, la idea que he llegit a la primera pàgina del document es confirma del tot: iniciam un procés que parteix de la renovació, la cohesió i la transparència. Excel·lent.

Amb tot, he de confessar que tantes possibilitats de candidatura m’atabalen. Sobretot, si tenim en compte que, a les primàries familiars, el resultat ha estat aclaparador: ni Ajuntament ni Consell ni Parlament, cap a ca nostra! Això sí, han estat unes votacions en un clima relaxat d’estiu, al solet, un diumenge migdia, amb una canyeta i unes olives. Res a veure amb les que s’auguren per Madrid.

• El pensament ordenat/Opinió
• 7 comentaris