A l’estiu, quan escric, el moix s’acomoda a l’ampit de la finestra que hi ha al costat de l’ordinador. Ara que comença a fer més fred, es col·loca damunt el  mòdem i, quan no dorm, es dedica a mirar-me fixament. Quan el veig, no puc evitar pensar en aquells versos de Baudelaire: Vine, gat bell, al meu cor amorós; / les teves urpades mesura, / deixa’m nedar en els teus ulls torbadors, / mescla de ferro i d’àgata dura.

No sé si mai el meu moix esdevindrà matèria literària. Ben mirat, em sembla que ja ho és. Ara mateix, escric d’ell. Per què? Segurament, perquè, avui, hi veig  coses que m’agraden. És agraït: jo li don menjar i me l’estim i ell em fa companyia mentre escric, una feina solitària i difícil. De tant en tant, a més, acosta el cap al meu braç cercant una carícia. Tanmateix, és també independent i decidit: sap què vol i no té por als canvis. Tria les companyies i el lloc de la casa on vol estar, sense  fer gaire renou. I té una mirada verda, clara i transparent.

M’agraden les persones que són agraïdes, independents,  decidides i que no tenen por als canvis. M’agraden les persones agraïdes, perquè sempre és més fàcil cercar defectes i errors i criticar i criticar sense descans abans que valorar les coses positives que poden oferir-nos els altres. M’agraden les persones sinceres, sobretot, amb elles mateixes, encara que la mentida pot ser, de vegades, el camí més fàcil. M’agraden les persones que prenen decisions, sovint difícils, tot i el risc d’equivocar-se. I m’agraden les persones que miren a la cara. I torn a  mirar els ulls verds del moix quan, com va dir el poeta, “és en mi mateix que jo miro”.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris

No fa gaire que acaba de ploure. Una cortina d’aigua atepeïda i grisa que semblava que no havia de tenir fi. No és d’aquest temps, però, que vull rallar. Avui, el dia tindrà una hora més i això m’ha fet pensar en un  desig que de vegades exprés en veu alta: que el temps s’aturi, durant un dia, però que jo pugui continuar com sempre, i així tenir l’oportunitat d’ enllestir el munt de feina que, de vegades, se m’acumula damunt la taula. Seria la mateixa sensació d’aquell príncep de conte que arriba a un poble encantat on tothom dorm excepte ell.

Confés que, quan tenc aquest pensament, acostum a estar desbordada, cosa, d’altra banda, que no em passa molt sovint. Em consider una persona organitzada i que sap establir prioritats. A més, com que no suport tenir temes pendents damunt la taula, intent tancar-los sense dilacions. Tanmateix, hi ha setmanes en què sembla que tot es conjura per complicar-te la vida. I, com que el temps no s’atura, després de la crisi, cal imposar el sentit comú:  començar pel més important i continuar amb les coses més senzilles per tal de poder anar tatxant de la llista, cosa que apuja molt la moral.

Avui, però, m’han regalat una hora i estic contenta. Em direu que, fa uns mesos, me la van robar, però no m’importa. Sempre he pensat que el temps és, sobretot, una percepció. Supòs que és per això que m’agrada  tant pensar en com interpretam les busques dels rellotges dins la nostra ment.  Com li va dir l’amic Joachim a Hans Castorp, a La muntanya màgica de Thomas Mann, “tres setmanes certament no són res per a nosaltres d’aquí dalt, però per a tu que véns de visita i només has de restar-hi aquestes tres setmanes, per a tu sí que és un munt de temps”.   La meva hora regalada és, també, avui, un munt de temps.

• El pensament ordenat/Opinió
• 5 comentaris

Estic francament preocupada: som una autèntica desconeguda. Ja m’ho va dir dilluns passat un periodista exactament amb aquestes paraules: si ara sortíssim al carrer i demanàssim qui és na Maite Salord, ningú sabria qui ets (us sona aquest discurs?).  Bé, casualitat o no, resulta que sembla que hi ha molt d’interès per part d’alguns d’intentar fer arribar el missatge que no em coneixen ni a casa (cosa que, en sentit figurat, i per allò que no hi som tant com voldria, no deixa de ser mig cert).

Jo, amb aquella alta dosi d’ingenuïtat que em caracteritza, li vaig dir al periodista que trobava que exagerava una mica: som coneguda per família (pares, germans, nebots, consort, etc); vint anys de professora (molts dels quals he tingut càrrecs directius), amb una mitjana de més de cent alumnes per curs, fa que molta gent jove sàpiga qui som; i, a més, he escrit quatre llibrets que han llegit uns quants lectors i tenc un bloc que rep prou visites. Tot això, sense comptar els cinc anys de regidora a l’ajuntament. Però sembla que no és prou.

Conscient que tenc molta gent preocupada per la meva  -pobríssima- projecció pública, m’he decidit a actuar per posar-hi remei. Com que no crec que, després d’en Mas i en Montilla, a  “La Noria” em vulguin, el més sensat és postular-me per sortir a cavall a la processó de Sant Antoni. Ja sé que no és comparable a haver estat Caixer Senyor per Sant Joan (aquí el candidat del PP té avantatge) però, com a mínim, podré posar una activitat eqüestre al meu pobre currículum (que no expedient!).

A més, si, com és previsible, el cavall se’m desboca, llavors ja tindré el problema solucionat del tot: les imatges de l’amazona-regidora-professora-escriptora entrant, al galop, al Born, després d’haver causat un ensurt de mort al públic reunit a la plaça de la Catedral, donaran, com a mínim, la volta al món. I, d’aquí, a Hollywood!

• El pensament ordenat/Opinió
• 38 comentaris