Després de la mort de Franco, de cop i volta, i per art de l’anomenada “Transició”, vam assistir a la transformació de la majoria de feixistes que havien campat durant els darrers 40 anys de dictadura franquista en un model d’honorables democràtes conservadors. A la vista dels resultats de l’operació, es podria pensar que es va dur a terme un procés de reciclatge perfecte. Tanmateix, amb el pas dels anys, hom va descobrint, dia a dia, i amb autèntica preocupació, que de reciclatge, res de res: es va limitar, en la majoria de casos, a una pura i simple “operació camuflatge”.

Efectivament, per poc que rasquem la superfície d’aquests grans defensors de la Constitució i de la democracia, hi descobrim que el que eren i pensaven fa quaranta anys encara és allí, intacte, per a vergonya i indignació de les persones que sempre han rebutjat les dictadures com a forma de govern. El darrer exemple ha estat el del “Diccionario Biográfico Español”, obra redactada pels membres de  la “Real Academia de la Historia”, gràcies a 6,4 milions d’euros d’ajuts públics.

Segons es diu a aquesta magna obra, Franco va ser un general “valeroso y católico”, que participà en un cop d’estat contra un govern caòtic amb l’única finalitat de restaurar una monarquia sense partits polítics (!). Enlloc diuen que va ser un dictador ni surt una miserable línia sobre la repressió franquista que, durant els primers anys de dictadura, va assassinar milers de persones que havien comès l’únic crim de pensar diferent d’ell. De tot aquest drama humà, res. És més: tenen la barra de qualificar la dictadura com un règim autoritari però, en cap cas, totalitari.

Sembla que, lentament i sense cap vergonya, els feixistes comencen a treure el nas entre el camuflatge. De fet, ja fa temps que aquell especial zel que posaven, al principi de la democràcia, per passar inadvertits ja no els sembla necessari. I si han de defensar aquest “Diccionario” infame a les pàgines del diari, cap problema. I alerta: cada silenci nostre, de la societat civil, dels polítics, els dóna ales per anar a cara descoberta, i ben alta, per tot arreu. Quin oi. I quina por.

• El pensament ordenat/Opinió
• 16 comentaris

El juny és el sisè mes de l’any. En llatí, el seu nom era “iunius”, en honor de la deessa Juno. Una deessa encarregada de les dones i de vetlar per la felicitat i la prosperitat domèstiques.  D’altra banda, també era la defensora de l’Estat Romà al qual avisà quan era a punt de ser envaït pels Gals. Finalment, s’associa Juno, dins el món de la màgia, amb l’espelma blanca que serveix per fer créixer la sensibilitat, la creativitat i la intuïció.

Aquest mes de juny -obra o no de Juno-  és especialment amable amb mi. A casa, tots hem agraït que, de sobte, els mòbils hagin deixat de sonar i que haguem recuperat una certa pau domèstica. El retorn a les aules se’m fa una mena d’oasi enmig d’una vida de ritme impossible. D’altra banda, em prepar, amb il·lusió, per defensar la meva illa de totes les amenaces que planen a l’horitzó. Sé que són moltes les persones que confien en la meva feina a les institucions. Des de l’oposició, amb dignitat i coratge. Finalment, he recuperat la meva vena creativa amb tota la seva força. Tenc projectes i ganes. Molts de projectes i moltes ganes.

Ja ho veis. Un mes de juny de canvis. De molts de canvis. Des de la serenor i la tranquil·litat de la feina feta. Des de la certesa que el rigor,  la responsabilitat i l’alegria continuaran essent les meves companyes de viatge.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris

Els ciutadans ja s’han pronunciat. Les eleccions del 22 de març han renovat la representació política a les nostres institucions tant municipals com autonòmiques, Consell i Parlament. Als partits ens pertoca ara, també, fer balanç. I així ho ha fet molt recentment el màxim òrgan entre assemblees del PSM, el Consell de Direcció Política. Un balanç que els candidats al Consell i al Parlament hem volgut fer també públic a través d’un article d’opinió signat. Ho volem fer així perquè entenem que la democràcia real és molt més que les convocatòries electorals, i la reflexió pública és un d’aquests components vitals de la democràcia.

1.    I precisament el primer element que volem posar de manifest és una debilitat i una amenaça democràtica. Més d’un 40% de menorquins amb dret a vot no ha exercit aquest dret. Les raons que expliquen aquesta dada són segurament moltes i diverses, i haurien de ser objecte d’anàlisi i reflexió per al conjunt de la societat –perquè la política és patrimoni de tots-, però la conseqüència és ineludible: és la decisió i la voluntat d’un 60% la que determinarà el futur del 100%. El repte democràtic que hem d’assumir tots és clar: fer de la política una tasca pròpia i prestigiosa. I nosaltres ens comprometen a fer el possible per afrontar aquest repte.

2.    El sistema electoral és el que és i no el volem utilitzar d’excusa per justificar el que hagués estat possible però que no hem aconseguit. Però també creim que és la nostra obligació de dir que l’actual llei que posa una franja del 5% dels vots per obtenir representació institucional retalla la pluralitat existent a la nostra societat. PSOE i PP haurien de repensar, en l’actual context d’ “indignació democràtica”, la seva posició i assumir les propostes de canvis legislatius en el sentit esmentat.

3.    Respecte dels resultats obtinguts pel PSM-Més per Menorca, valoram que de forma general han estat molt positius. Han suposat un creixement del vot respecte de les eleccions del 2007 al conjunt de municipis, al Consell i al Parlament. Un creixement que entenem com una consolidació i extensió del menorquinisme polític que defensa el PSM, i que es manifesta amb prou fortaleses per a continuar creixent. Així i tot, també són evidents algunes debilitats que el partit assumeix com a reptes urgents i de futur: apostar per augmentar el suport als municipis del llevant menorquí, Maó, Sant Lluís i Es Castell. Aquest repte enllaça de forma inevitable amb l’oportunitat del PSM de créixer, tant socialment com políticament.

4.    L’eix vertebrador del discurs polític del PSM és el menorquinisme polític. Un menorquinisme que no renuncia a res d’allò que el fonamenta en els seus estatuts però que fa un esforç d’obertura, de proximitat i de credibilitat. Aquest esforç es diu Més per Menorca. I és un esforç que creiem que hem de continuar desenvolupant i consolidant. Alguns no es diran nacionalistes però creuen i reclamen la capacitat i la voluntat de decidir dels menorquins per  construir un país lligat a la seva balearitat (com a comunitat d’interessos) i a la seva catalanitat (com a nació cultural). Alguns no es diran ecologistes però saben que el paisatge és el nostre patrimoni vital, cultural i econòmic més irrenunciable. I alguns no es voldran dir d’esquerres però assumeixen els valors de llibertat, justícia i solidaritat que ha inspirat l’esquerra humanista i democràtica.

5.    El menorquinisme del benestar, el paisatge i la sobirania vol ser l’opció política que dóna la veu a Menorca enfront del joc bipartidista, d’esquerres o de dretes, que ha fet de les renúncies d’allò que necessita Menorca la seva constant més identificativa. Una veu necessària al Consell, la nostra institució de referència política, però també, i amb força, als parlaments de la Comunitat Autònoma i de l’Estat. Avui, de forma més clara que mai perquè els nombres així ho avalen, el PSM-Més per Menorca, a través de la federació autonòmica on està integrada, pot obtenir un diputat al Congrés. Amb el suport obtingut al conjunt de Balears el PSM serà a Madrid.

6.    Finalment, volem donar les gràcies a totes les persones que, d’una manera o altra, ens han donat suport. La nostra feina d’oposició serà rigorosa i constructiva. Aquesta és la nostra responsabilitat i podeu estar ben segurs que no la defugirem.

Maite Salord
Nel Martí

• El pensament ordenat/Opinió
• 4 comentaris