Na Magdalena Hernández va ser la meva bibliotecària, una persona que record amb estima i afecte. Es va fer càrrec de la biblioteca pública de Ciutadella des del 1967 al 1989, quan es va traslladar a la Casa de Cultura. Era una dona menuda, amable, amb la vivesa a la mirada. Sempre impecable, amb alguna joia que s’adeia perfectament amb la roba que duia, lleugerament maquillada i perfumada. Si gir la mirada cap enrere per fer memòria de la meva relació amb els llibres, ella hi és. Discretament, però hi és. Ara em sap greu no haver-la anada a veure abans que morís i poder compartir amb ella els meus records i endur-me’n alguns dels seus.

És evident que el món de les biblioteques ha canviat molt en els darrers temps. Només cal fer un poc de memòria. La biblioteca municipal de Ciutadella, per exemple, va començar el seu camí el 1952, any en què la Direcció General d’Arxius i Biblioteques de l’Estat la va dotar amb un lot fundacional de 612 llibres. Tanmateix, no va entrar en funcionament fins al 1956, en un espai situat a la planta baixa de l’ajuntament. Després es va traslladar a una casa antiga del carrer del Mirador, que mantenia l’estructura d’habitatge. Record haver-hi anat alguna vegada amb la meva germana. Quan es va jubilar, na Magdalena va dir al diari que se li va donar tan poca publicitat que havia de sortir al portal a animar la gent a entrar-hi. El 1975 es va instal·lar en una sala del Col·legi Salesià, ben al costat de casa, moment en què em vaig convertir en assídua de la biblioteca.

Avui no dubta ningú que les biblioteques són una peça fonamental dins l’engranatge cultural de pobles i ciutats. Segurament podrien estar més ben dotades –tot és sempre millorable–, però els fons d’obres de què disposen per al préstec, les presentacions de llibres o les activitats de dinamització de la lectura per a infants i adults que fan atreuen un nombrós públic lector i esdevenen imprescindibles. En aquest sentit, i perquè m’afecta directament, deixau-me dir que els clubs de lectura que s’organitzen a les biblioteques d’arreu són un autèntic regal per als escriptors, un regal que no em cansaré d’agrair mai.

Entre tots els records que tenc de na Magdalena Hernández, em qued amb la recomanació que em va fer de Crónica de una muerte anunciada (1981) de García Márquez, perquè tu ets molt llegidora i t’agradarà, em va dir. Gràcies, Magdalena, i gràcies a les bibliotecàries i bibliotecaris que estimau la vostra feina i feis estimar els llibres.

(Article publicat al diari Menorca de dia 9 novembre de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

La setmana passada vaig fer uns dies per terres valencianes, convidada pel  projecte ‘Lletres compartides’ en què participen institucions de tots els territoris de parla catalana (l’Institut Menorquí d’Estudis i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el meu cas), que té l’objectiu de donar a conèixer escriptors de tot l’àmbit lingüístic català als lectors que encara no els han llegit i posar-los en relació amb el sector de la creació i la promoció literàries dels altres territoris. Es tracta d’un projecte pensat a llarg termini, amb la voluntat de  consolidar un espai literari comú entre els territoris que formen la nostra comunitat lingüística, una de les grans assignatures pendents que tenim des de sempre.

Així, he tingut la possibilitat de compartir El país de l’altra riba i El temps habitat amb instituts i clubs de lectura de Sagunt, Aldaia, Potries i Paiporta. Com sempre, aquest diàleg ha estat una experiència molt positiva, que vull agrair a tots els que hi han participat. M’agrada veure com els joves repensen les migracions a partir de la literatura o com la història d’una dona madura que s’ha de reconciliar amb la seva vida connecta amb la realitat dels lectors. En aquest cas, a més, han estat trobades especials. He visitat zones molt afectades per la gota freda de fa un any, he parlat amb lectors que van viure la tragèdia en pròpia carn. Les imatges de la planta baixa destrossada de la biblioteca de Paiporta són colpidores, l’emoció és encara ben viva.  

Abans d’anar al País Valencià vaig llegir Els morts de Mazón d’Esperança Camps, una lectura dura però que recoman pel seu ofici, empatia, honradesa i valentia. A la primera part, dona veu a alguns dels familiars de les 229 víctimes, testimonis dolorosos que tenen tots en comú la demanda de justícia. D’una justícia que ha de ser reparadora i que han trobat amb la jutgessa del cas. La segona part repassa l’actuació dels càrrecs polítics, amb Mazón al capdavant, una actuació que es pot resumir amb la frase demolidora “quan l’alarma va sonar, gairebé tots ja eren morts.”

A la llibreria La Moixeranga de Paiporta, arrasada per la barrancada i ja reconstruïda, vaig comprar el llibre Renàixer del fang, amb testimonis narratius de la tragèdia signats per Núria Cadenes, Martí Domínguez, Esperança Camps…, els beneficis del qual són per a les llibreries afectades. Perquè, com diu Joan Carles Girbés al pròleg, “puguem renàixer del fang més forts i units”. És el que tots desitjam.

(Article publicat al diari Menorca de dia 26 d’octubre de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Aquesta setmana han estat alliberats Santi Oliver i Lluís de Moner, els participants menorquins a la Flotilla Global Sumud, juntament amb Simón Vidal, valencià de pare menorquí, i esperem que prest també alliberin la mallorquina Reyes Rigo. En les seves declaracions a la premsa han denunciat maltractaments, amenaces i vexacions per part d’Israel. En aquest sentit, no podem oblidar que  la iniciativa tenia el doble objectiu de portar, d’una banda, ajuda humanitària a la població de Gaza, sobretot medecines i aliments; i, de l’altra, denunciar davant la comunitat internacional i davant del món un bloqueig que afecta directament la població civil palestina, fins al punt de parlar d’un genocidi planificat i executat per part de Netanyahu.

Així les coses, és evident que les 462 persones que es va embarcar en aquesta missió humanitària sabien de la seva duresa i del seu risc, i sembla lògic que els ciutadans que s’ho miraven des de casa valoressin el seu gest amb concentracions i escrits de suport, com ha passat de manera multitudinària arreu del món. Tanmateix, també hi ha hagut reaccions en contra. Reaccions que pretenien ridiculitzar la iniciativa amb expressions que no repetiré. O ficant directament el dit dins l’ull dels polítics i persones rellevants a qui es va acusar d’anar-hi per interès personal. Hi havia reaccions previsibles de sectors ideològics determinats, és clar. D’altres, no ho eren tant, i aquestes són les que fan més mal. La resposta a uns i altres la va donar Greta Thumberg sense embuts: “el més important és que els participants no som la notícia”. Perquè, efectivament, la notícia, el que la flotilla ha ajudat a fer evident al món és la fam, la manca de medicaments bàsics, les bombes… La mort que assetja la població de Gaza des de fa massa temps. I davant aquesta situació dramàtica, injusta, immoral, les paraules d’uns i d’altres els retraten.

El diccionari de la llengua catalana defineix la paraula ‘flotilla’ com un “conjunt orgànic d’uns quants vaixells semblants, no gaire grans, units sota un sol comandament”, segons Joan Coromines, un “castellanisme internacional”, açò és, acceptat en llengües com el portuguès, l’anglès, l’alemany…  Una flotilla que és ‘global’ perquè aplega persones de procedència diversa. I, sobretot, ‘sumud’, una paraula àrab que significa fermesa, perseverança, emprada a Palestina com a símbol de resistència civil.  Gràcies a totes les persones, anònimes i conegudes, que hi han participat amb el mateix objectiu. Avui som un poc més a prop de la pau.

(Article publicat al diari Menorca de dia 12 d’octubre de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris