Quatre dies abans que els representants del PP i VOX al Consell Insular de Menorca perpetressin el darrer atac a la llengua catalana amb una modificació del Reglament d’usos lingüístics en què donen encara més pes al castellà i volen fer creure que defensen el menorquí, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans es presentava una obra monumental de la dialectologia, l’Atles Lingüístic del Domini Català, l’ànima del qual, entre d’altres, és l’homenot Joan Veny, el filòleg que ha dedicat la seva vida a l’estudi dels dialectes de la nostra llengua des que va descobrir que la seva mare, nascuda a pocs quilòmetres de Campos d’on és ell, tenia una pronúncia diferent que els seus vesins. Ho deia fa poc en una entrevista en la qual també deixava constància que parlar de dialectes implica conèixer la llengua antiga, la variació social, l’etimologia de les paraules… En definitiva, implica saviesa i rigor.

Així, l’Atles Lingüístic del Domini Catalàés una col·lecció de mapes fets a partir d’enquestes realitzades sobre el terreny a parlants coneixedors de la varietat de cada població. El projecte comprèn 190 localitats de tot l’àmbit geogràfic del català i té com a objectiu posar a l’abast dels investigadors i dels amants de la llengua un conjunt de materials de la parla oral recollits entre els anys 1964 i 1978, enregistrats en cinta magnètica o transcrits directament en caràcters fonètics. Tots els materials del projecte es poden trobar en forma de llibre i en xarxa a través de tres tipus de publicacions: l’Atles Lingüístic del Domini Català, que consta de nou volums en què es fa referència al cos humà, el vestit, els jocs, el camp, els oficis, els ocells, els insectes…; el Petit Atles Lingüístic del Domini Català, un atles interpretatiu de diferents fenòmens lingüístics; i, finalment, els etnotextos, un recull de textos orals lliures.

Tota aquesta feina ingent no hauria estat possible sense els informants i els enquestadors. En el cas de Menorca, es van passar enquestes a Ciutadella, es Migjorn Gran i Maó, els nombres 70, 71 i 72 dels 190 llocs que surten a l’Atles. Ho va fer el mateix Joan Veny, acompanyat de Joan F. López Casasnovas, el juliol de 1973. En total, es van entrevistar quatre persones de Ciutadella, cinc de Maó i dues des Migjorn Gran. Gràcies a tots ells, tenim fixada la parla de Menorca en un moment concret. La riquesa de la llengua oral del poble, múltiple i creativa, que cohabita amb la llengua escrita, unitària i exportable al món.

(Article publicat al diari Menorca de dia 21 desembre de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Diumenge, 14 de desembre, TV3 dedicarà La Marató d’enguany al càncer, una malaltia que m’atreviria a dir que ens afecta o ens ha afectat a tots, bé personalment, bé a través de familiars i amics del nostre entorn més proper. Cal recordar que es tracta d’un programa de quinze hores de durada, fet en directe, que té la finalitat d’obtenir recursos econòmics per a la investigació científica de malalties que, ara per ara, no tenen curació definitiva. A més, cerca de sensibilitzar la població respecte a les malalties a les quals es dedica i a la necessitat de potenciar la recerca científica per prevenir-les i/o curar-les.

És normal que quan es parla d’aquest tipus de donacions econòmiques pensem que és només l’administració, a través dels nostres impostos, qui hauria d’assumir el cost de la investigació mèdica. Tanmateix, és evident que, d’una banda, els recursos són limitats i, de l’altra, no és mai suficient el que s’inverteix en aquest camp. Així ho han entès els ciutadans que, des del 1992, han donat una mitjana d’onze milions d’euros a les maratons de TV3 dedicades a diferents malalties. Milions que, any rere any, s’han dedicat a projectes que han suposat fer passes endavant en la curació de malalties com el càncer. De tant en tant, apareixen en algun racó en els mitjans de comunicació aquests descobriments esperançadors, que haurien d’ocupar les portades, amb lletres ben grosses.

És cert que, avui per avui, no tots els càncers tenen cura. L’evolució de la malaltia depèn del tipus de càncer diagnosticat, del moment del diagnòstic, de com respon el malalt al tractament…  Per açò, qui el pateix no vol sentir les paraules batalla, guerrer, lluitadora… Són persones que tenen una malaltia, que es volen curar i que fan el possible per curar-se, amb tractaments que, normalment, no són fàcils. Qui ho aconsegueix, no és perquè hagi fet més que un altre: simplement, enmig de la desgràcia, ha tingut sort. Una sort, però, que, en la majoria de casos, sense investigació i sense el sistema sanitari públic que tenim no seria possible. Les polítiques sanitàries són clau i no ens podem permetre deixar-les en mans de qui no creu en la sanitat pública i voldria desmantellar-la. Que és millorable, evidentment. Imprescindible, sempre.

La televisió parlarà de càncer. Escoltarem metges, malalts, ens explicaran les novetats en investigació… I, des de casa, ens sentirem a prop de tots ells i, potser, pensarem que entre tant de consumisme nadalenc bé s’ho val regalar-nos un poc d’esperança.

(Article publicat al diari Menorca de dia 7 desembre de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

(Imatge: La voz de la República)

Aquesta setmana, com tothom ja deu saber, s’han complert cinquanta anys de la mort del dictador Franco. Aquell dia, a moltes cases es va celebrar amb alegria el final de la dictadura. A d’altres, on encara l’ombra ferotge de la Guerra Civil i de la posterior repressió franquista no havia desaparegut del tot, el temor es va ensenyorir dels més grans. Record la cara en blanc i negre del ministre Arias Navarro a la televisió, anunciant el desenllaç amb una solemnitat exagerada. I la música fúnebre a la ràdio i els dies sense escola.

En aquells moments, tenia deu anys, encara no era conscient del que havia representat la dictadura. Desconeixia la cruesa amb què el franquisme s’havia acarnissat amb la família de la mare a Mallorca i que anys després vaig novel·lar a L’alè de les cendres. Tampoc sabia que vivia en un país on la pena de mort es va aplicar fins al darrer moment, amb judicis sense garanties legals. Ni tan sols era conscient de com afectava la meva vida més quotidiana i la del meu entorn. La llengua catalana, la pròpia de Menorca, la que sempre hem parlat a casa, no es podia aprendre a les escoles, i els seus usos formals només eren “tolerats” en la creació literària, sempre minoritària i sotmesa a censura prèvia o posterior. Perquè la llibertat d’expressió tampoc existia en el franquisme. Les meves germanes majors van haver de fer el “Servei Social”, aprendre a cuinar i cosir, per poder treure el carnet de cotxe o matricular-se a la universitat. I podria continuar.

Explic aquestes coses perquè em costa entendre que hi hagi joves que avui en dia pensin que el franquisme no va estar tan malament. Vull pensar que la majoria no saben què va significar realment. No ajuda gens que quan es parla de memòria històrica s’alcin veus ofeses que reclamen la igualtat de tractament per a “totes” les víctimes, centrant el debat només en els anys de guerra i desviant l’atenció sobre els assassinats durant els “quaranta anys de pau”, una repressió d’estat, perfectament organitzada i planificada, i sense la coartada de cap guerra, en què el franquisme va acabar amb la vida de milers de persones, una xifra encara avui difícil de precisar. 

Potser seria hora de començar a desfer els nusos amb què el dictador ho va deixar tot “atado y bien atado”. La transició que alguns volen absolutament modèlica no ho va ser tant. De la nit al dia, molts van passar de dir-se franquistes a demòcrates. Cal assumir la història amb valentia i generositat. Només així podrem enfortir la nostra democràcia.

(Article publicat al diari Menorca de dia 23 novembre de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris