Diumenge, en una entrevista prou interessant, l’ex-ministre Jordi Sevilla deia:

“Hi ha una tendència a adular el que mana, però això, en lloc d’ajudar-lo, el tanca en una bombolla d’irrealitat. (…) L’impuls de treure del mig els que discrepen de tu per quedar-te només amb els que et donen la raó és una temptació contra la qual tota persona que mani ha d’estar avisada, tant si és un govern, com un banc o el director d’un diari.”

Efectivament, envoltar-se d’aduladors és la pitjor malaltia que pot contreure un polític. Així, s’enganya a ell mateix i enganya la gent que l’envolta, en aquest cas, els ciutadans. Fins que arriba un moment que  la bombolla d’irrealitat esclata i, llavors, la cosa ja no té remei. Perquè un polític que perd la seva credibilitat, poca cosa li queda.

En aquests moments, són molts els ciutadans que se senten estafats per un president de govern que, fins fa poc, parlava de “brots verds” i afirmava, sense cap vergonya, que la cris (sí, aquella crisi que va negar durant mesos) havia tocat fons. Però resulta que no és ver i ara s’han de congelar pensions i davallar els sous del funcionaris. I no em dol que em davallin el sou: em dol l’engany; em dol la improvisació; em dol la incoherència. Supòs que quan Solbes va plegar del govern, qualque cosa ens hauríem hagut d’ensumar. Feia nosa. Devia dir coses que al senyor president no li agradava escoltar. El temps, però, situa les persones al seu lloc, diuen. I, avui, tenim un president contra les cordes.

Els aduladors acostumen a ser mediocres ben acomodats. Admir la valentia dels que saben fer crítiques constructives i, sobretot, admir les persones que les saben encaixar esportivament. Malauradament, n’hi ha molts que s’estimen més viure als “mons de yuppie” o presentar-se com a màrtirs injustament perseguits. En tots dos casos, l’única solució és davallar de les altures i tocar de peus a terra. I més val un aterratge a temps que caure en picat. Que li demanin al senyor ZP.

• El pensament ordenat/Opinió
• 8 comentaris

Reflexions en veu alta. O per escrit, que ve a ser el mateix. Perquè, a punt de començar el cap de setmana llarg de la Cinquagesma, necessit alleujar la meva consciència.

1- M’he de preocupar perquè el meu fill, l’altre dia, em va dir que li agradaria ser “cantant d’anuncis” (sic!)? O perquè, quan li he proposat d’anar a veure una obra musical de Disney m’ha mirat amb cara displicent, abans de deixar-me anar: m’estim més llogar una pel·lícula d’en Rambo (el bonjesuset ens perdoni, a tota la família!).

2-  M’hauria de preocupar perquè, com sempre, som els pares encarregats de la logística “cinquagemera” de la filla gran (compres, trasllats, xalet…)? El dubte existencial que em corca el cervell és: som realment guais, com ella ens vol fer creure, o només bobos?

3-  Quan una signa un pacte de govern, signa, també, un pacte de silenci o pot discrepar, públicament, de segons quines actuacions que no li agraden? Ha de ser, per això, acusada de fer accions “electoralistes”? El silenci és lleialtat o complicitat?

4- He de fer, com a funcionària que som, vaga dia 8 de juny o, com a regidora, he d’anar a fer feina? Com que em conec, supòs que faré el segon, que és del que visc ara mateix. Però, com expressar la ràbia que em fa veure il·lustres tapats de pasta que no paguen impostos o els beneficis que encara tenen les grans empreses públiques? O de quina manera podré expressar el meu menyspreu més absolut cap a la política de la “sabatada”: amagar la realitat, enganar, improvisar?

En fi. Entre les meves reflexions en veu alta i que, avui vespre, em toca sessió de “risoteràpia” amb una amiga, quedaré ben descansada. Cap de setmana de jardineria, prendre el sol, llegir, escriure, passejar-me. En Rambo, però, jur i perjur que no me’l miraré. No fos cas que em donàs idees…

• El pensament ordenat/Opinió
• 17 comentaris

Dissabte passat, unes 115 entitats ciutadanes van participar al “Sortim al carrer, més que mai”. 115 entitats de l’ambit esportiu, educatiu, social, cultural, solidari van omplir la Plaça del Born. Desenes de persones que donen als altres el  més preuat que tenen: el seu temps. Sens dubte, un èxit de la ciutadania. Perquè el món associatiu marca el grau de participació que té una ciutat i, com més grups d’opinió, plataformes, associacions i entitats hi hagi, més són les oportunitats d’obertura, mobilització i participació en un projecte de ciutat.

“Sortim al carrer” es va començar l’any 2000 i va ser una iniciativa del llavors regidor d’Educació, Nel Martí. Es va tornar a repetir al cap de dos anys i, tot i les opinions excel·lents que va suscitar, des de llavors, amb el canvi de govern, va quedar aparcat. Fins dissabte passat. Perquè, ni la pluja de primera hora del dematí, ni els dos ruixats posteriors, van poder aigualir la festa. Un dia de festa en què s’impulsà la interconnexió, la coordinació, la col·laboració i la implicació segons els interessos, temàtiques i projectes de les diferents entitats i associacions de Ciutadella, a la vegada que s’intensificaren els seus lligams amb la població.

Em va emocionar veure la il·lusió amb què es muntaven les diferents paradetes; la il·lusió dels voluntaris, molts d’ells treballadors de l’ajuntament; la il·lusió de la gent que anava i venia dels escenaris als tallers i dels tallers als envelats; la implicació de la brigada municipal i dels tècnics de totes les àrees perquè tot sortís bé.  Va ser un dia especial. Si, dissabte, m’haguessin demanat -com vaig fer jo mateixa, en una entrada recent- si valia la pena l’esforç. les hores de feina, les renúncies i les crítiques, sempre inevitables, la meva resposta hauria estat un sí rotund.  Gràcies a tots els que ho vàreu fer possible.

(Fotografia de Sylvana Raschke, UH)

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari