Prest farà cinc anys que em vaig llançar de ple a la política municipal. Han estat quatre anys a l’oposició i un al govern. Record, perfectament, el dia que vaig dir a Nel Martí que, si el PSM em necessitava per “omplir” una llista, només m’ho havia de demanar. L’any 1999, em va agafar la paraula. No tenia, llavors, cap intenció de dedicar-me a la política activa. Vaig repetir, el 2003, encara amb la simple intenció de col·laborar amb el partit. El 2005, però, una altra vegada de la mà de Nel Martí, em va arribar l’oportunitat de ser regidora de l’ajuntament de Ciutadella. La decisió no va ser fàcil. Van pesar, i molt, a més de les paraules d’en Nel, les que m’havia dit una històrica del partit, na Maria Juan, la nit electoral del 2003: no valen les lamentacions, només la implicació i la valentia. La resta de la història ja la sabeu.

No us descobriré res si us dic que la política municipal és la més dura de totes. He fet prou entrades al respecte. La proximitat amb la gent fa que exigències, queixes i crítiques, no sempre prou justes, t’arribin de forma directa. Tanmateix, és, també, la més agraïda i, no només pels gestos amables i encoratjadors que pots rebre, de tant en tant, sinó, i sobretot, pel fet de saber que aquells projectes amb què batalles cada dia poden millorar la vida del teu municipi. Del teu espai vital i del de les persones que estimes.

Si, a Ciutadella, fóssim capaços de reconduir el clima de confrontació política que vivim, segurament, tot seria molt més fàcil. D’aquí vénen la major part de les meves queixes. Aquest és el meu balanç més negatiu. Polèmiques i enfrontaments, discussions eternes i estèrils. I, amb tot això, hi tenim molt a dir, no només els polítics, sinó també els ciutadans i els mitjans de comunicació. Avui dematí, m’ho deia un senyor: l’única política municipal que fa avançar els pobles és aquella feta en positiu i mirant cap endavant. Feta amb arguments i no amb la crítica fàcil o l’insult, he afegit jo. Des del respecte. Sembla senzill. M’estim massa Ciutadella per donar-ho per impossible.

PS. Sé que hi ha visitants que no podeu veure bé el bloc. És un problema del navegador. El millor, Firefox.

• El pensament ordenat/Opinió
• 10 comentaris

Períodicament, patesc -no som l’única, és cert- un fenomen que m’altera la vida durant uns dies. Supòs que ja sabeu a què em referesc. Es tracta d’un fenomen cíclic que, més o manco, es produeix cada trenta dies i que encara hauré de patir, segons diuen les previsions, durant uns quants anys més.

Aquesta mena de martiri mensual em produeix una sèrie de símptomes que, com més va, més s’accentuen: tensió, intranquil·litat, mal de cap, ganes de menjar coses dolces, palpitacions, insomni, rigidesa muscular, mal d’esquena, cansament i fatiga, ansietat, irritabilitat, dificultats de concentració, etc. Cal dir, tanmateix, que no tots es produeixen a la vegada i que, segons el mes, poden ser més o manco lleus.

Em direu que això són coses de la vida i que més val resignar-se i agafar-s’ho amb bon humor. I, efectivament, això és el que intent fer. Perquè, em podeu ben creure, veure com passen les setmanes i que s’acosta el dia terrible, el segon dijous de cada mes, el dia en què a l’ajuntament de Ciutadella se celebren els plenaris, és una experiència indescriptible. Una experiència que no es pot comparar a cap altra.

Són quatre hores interminables de discussions polítiques profundes que em deixen esgotada, físicament i mentalment. I, quan ja ha acabat tot, arriba el més terrible. L’hora de ficar-te al llit i demanar-te: l’haurem encertada, després d’una hora i mitja de debat, votant a favor que es posi arena de Sant Joan en un carrer o altre?; no hauríem hagut de fer venir un tècnic a explicar-nos, amb absoluta precisió, quin és el preu de la tona d’arena?; em va quedar prou clar això de l'”arena rentada” de Sant Joan?; no hauríem d’haver donat més temps als portaveus de l’oposició perquè poguessin remuntar la discussió als orígens de la vida -o de la festa- a Menorca?… Em podeu ben creure, amics i amigues, un autèntic martiri.

• El pensament ordenat/Opinió
• 4 comentaris

Des que els diaris insulars menorquins han saltat a la xarxa, hem descobert, en un d’ells, un nou especimen de la nostra fauna autòctona: el gall de la “internete”. Aquest exemplar -que diria que no es troba en perill d’extinció- té un cant més tost esquerdat, tot i que se li ha de reconèixer el mèrit de la constància.

El gall “internete” es caracteritza per omplir de comentaris certes notícies, amb una passió entendridora. No se l’ha de confondre amb altres comentaristes de noms variats però d’una unitat d’estil -incisiu, però correcte- que no costa gaire de descobrir. Els exemplars del nostre gall, en canvi, els reconeixereu fàcilment perquè sempre tenen l’insult o la mentida al bec. Amb tot, aquesta no és la més destacada de les seves característiques: sens dubte, és  la seva covardia. Perquè són galls covards, galls que mai no donen la cara, un híbrid de gall i gallina digne d’estudi.

Amb tot, no crec que se’ls hagi de picar la cresta en forma de censura. Som partidària de deixar-los desganyitar-se tant com vulguin. Al cap i a la fi, només es fiquen amb els polítics i encara els hem d’agrair que entretenguin el personal. De totes maneres, estic quasi segura que tot el que fan és per simple gelosia: com és possible que es paguin estudis sobre el conill de camp i no sobre ells, exemplars de fina estampa? Conills… Galls… Ui, ui, ui: ves per on, no serà tot una pura qüestió de sexe mal resolt?

• El pensament ordenat/Opinió
• 17 comentaris