Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'Llibres i autors'

L’any Maragall (1860-1911) a Ciutadella

Dia 10 d’octubre, va fer 150 anys del naixement del poeta Joan Maragall, el centenari de la mort del qual serà, justament, l’any que ve. És per aquest motiu que, durant aquests mesos, s’han celebrat una sèrie d’actes per recordar la figura d’aquest mestre indiscutible de les lletres catalanes. Un reconeixement que, a Ciutadella, agafarà forma amb el recital poètic “Maragall, el ciutadà”, a càrrec de l’actriu Rosa Novell.

L’Elogi de la paraula i l’Elogi de la poesia són els principals articles en què Maragall va exposar la seva concepció de l’estètica, la qual  pot resumir-se en una sola paraula: sinceritat. La poesia és “paraula viva”, segons la seva expressió; és a dir, l’expressió pura del sentiment inspirat per l’objecte poètic. La temàtica maragalliana és, a més,  de les més àmplies :  l’amor, la natura, el cant de la seva terra i la seva ciutat, la llegenda, els elements espirituals. Una temàtica que s’ha traduït en poemes com el “Cant Espiritual”, La vaca cega” o “El comte Arnau”.

Així, dia 1 de novembre, a les 20,00h, al teatre de Calós, tindrem l’oportunitat de gaudir de la lectura de poemes, de cartes i d’articles de Joan Maragall, a càrrec de Rosa Novell, tot lligat amb la música del violoncel de Fanny Silvestre, que tocarà obres contemporànies i de Wagner, que tant agradava al poeta.

Per començar a ambientar-nos, aquí teniu un fragment del poema dramàtic Nausica, basat en una passatge de l’Odissea.

NODREIX L’AMOR

Nodreix l’amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l’ànima,
i el bes més dolç te’l daren els zefirs.
Mai seria l’aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l’amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.

El Pi de Formentor, Miquel Costa i Llobera

EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor qui puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada
com l’au dels temporals.

Poetes de Menorca. De l’angoixa a l’esperança

Fa uns mesos, es va presentar, a la sala Jeroni Marquès del Cercle Artístic, el poemari Poetes de Menorca. De l’angoixa a l’esperança, una magnífica  iniciativa de l'”Associació Espanyola Contra el Càncer de Ciutadella” en la qual hi participen els poetes Bep Joan Casasnovas, Antoni Català, Sergi Cleofé, J. Bosco Faner, Francesc Florir, Pere Gomila, Joan F. López, Àngel Mifsud, Tòfol Mus, Jordi Odrí, Ponç Pons i Anna-Maria Ticoulat.

Per desgràcia, poques persones poden dir que el càncer no ha entrat a casa seva. Una entrada entre la incredulitat i el dolor. La plenitud de la vida i la devastació. Lluites ferotges contra el temps. Gràcies a tots els que heu fet possible aquesta petita joia: als membres de l’Associació i als poetes; també, al pintor Pacífic Camps per les belles il·lustracions.

Aquí teniu un poema d’Àngel Mifsud que em toca de prop i m’emociona:

TU: ESPERANÇA

Ara que tot ha acabat,

pens en la teva lliçó:

posares dignitat on solament vèiem injustícia;

on tan sols hi havia ràbia, ens donares serenitat.

Segur que,

on sigui que siguis,

si hi ha Déu,

en cloure’t els teus ulls mortals,

t’haurà obert també

aquells altres de més grans,

que el poeta li demanà

per veure la seva faç immensa.

Ara, estimat,

tot  s’atarda en aquestes

avingudes solitàries;

i el sol ponent daura

les fulles que cauen,

lentes,

com desistint.

Ara, ets amb mi a casa, pertot…

m’esperes.

« Anterior - Següent »