Des que Joan Pons es donà a conèixer, el 1991, amb el recull de dotze narracions breus No cregui el que diuen de mi, fins a les seves darreres novel·les, La casa de gel i Gossos de pluja, hem assistit al desplegament d’una veu literària personal, potent i ambiciosa. Entremig,  El laberint de les girafes, una novel·la d’estructura complexa, en la qual el paisatge natal esdevé gairebé mític,  i que ha estat considerada una de les millors novel•les escrites en català durant el segle XX. O Nàufrags.  O Sorra a les sabates.

Tanmateix, per parlar de La Casa de gel, crec que és imprescindible aturar-me un moment a Barba-Rossa, una novel·la que, a nivell formal, inicia el gust de l’escriptor per uns capítols breus però intensos i per un llenguatge cada vegada més poètic. Estructura i imatges que també trobam a La casa de gel. Un “realisme líric”, per dir-ho en paraules del propi Joan Pons, que ens deixa frases i metàfores precioses (“l’escuma de calç de les onades emblanquinades pel vent”, per posar-ne un exemple).

Anem, però, a la història. En primer lloc, la història d’amor entre el protagonista, Simó Vallès  (“l’home més lleig del món”) i la bella Eulàlia. Però, també, la història d’un secret, el del pare de Simó, que tingué lloc durant la Guerra Civil. I, entre aquests dos fils narratius, tot de referències literàries: des del procés de creació d’una novel·la (la que escriu Simó Vallès sobre la vida del pare) a tot un cànon d’obres imprescindibles (Guerra i Pau, El cor és un caçador solitari, El primer home, El guepard…).

Joan Pons, a la presentació que va fer de la novel·la a la Biblioteca Pública de Ciutadella, va dir que volia oferir al lector imatges que no el deixassin indiferent. La imatge de la casa de gel o la de les anguiles dins la cisterna de casa. Dues imatges que tenen en comú l’aigua i la casa. La fredor i la duresa, en el primer cas. La calidesa de la vida viscuda, en l’altre. Aigua i casa com a símbol de l’existència. Una existència fugissera com les anguiles i que, tanmateix, queda fixada entre les pàgines d’aquest llibre perquè el lector la visqui amb intensitat: “Contar la història dels que no tenen veu! Contar la història dels morts! Quina pretensió més formidable i impossible! No és açò, però, el que fan els bons escriptors?”. Exactament, açò.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 2 comentaris

Fa anys, em va captivar la novel·la d’una escriptora nascuda a Georgia el 1917. El seu títol era El cor és un caçador solitari i el nom de l’autora Carson McCullers. A través d’una prosa impecable, ben allunyada de sentimentalismes, Carson fa que el lector vegi els veritables sentiments dels personatges. Uns personatges que transmeten la solitud, la recerca constant de l’amor, la incomunicació, el fracàs. Llegir la primera frase d’aquesta novel·la (A la ciutat hi havia dos mut i sempre anaven plegats) és entrar dins una atmosfera literària intensa. De la mateixa intensitat, potser de les relacions humanes. Complexes i, tanmateix, imprescindibles. Com aquesta novel·la.

Després de llegir El cor és un caçador solitari, vaig devorar la biografia de l’escriptora. Una vida marcada per la malaltia, l’homosexualitat i el suïcidi del marit, la seva bisexualitat o els èxits i els fracassos de les seves obres. A partir d’aquí, més lectures:  La Balada del cafè trist i Reflexos en un ull daurat (interpretada, a la gran pantalla, per Marlon Brando i Elizabeth Taylor). El 2007, Seix Barral publicava El aliento del cielo, un recull de tots els seus contes, tretze dels quals inèdits, i les seves tres novel·les curtes. Un autèntic plaer literari.

Va morir a Nova York, el 1967, d’un atac de cor. Només tenia cinquanta anys. El New York Times la va acomiadar amb aquestes paraules: “Dignificà la idea de l’individual, en especial els perdedors de la vida. Els títols de les seves obres diuen molt sobre les seves preocupacions. Com passa amb Faulkner, les seves històries trascendeixen el marc regional del sud perquè la soledat, la frustració, l’amor i la gràcia no coneixen de fronteres. Carson McCullers reflectí el cor solitari amb una mà daurada”. No cal que afegesqui que cal llegir-la. O rellegir-la, com faig jo, des de fa anys.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 9 comentaris

Cada 15 de novembre se celebra el “Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat”. En el primer semestre del 2010, van ser 600 arreu del món, 20 assassinats i 30 torturats.  Ahir, per parlar d’escriptors i llibertat d’expressió, vaig participar en una taula rodona, organitzada pel PEN Català, a Palma. M’agradaria compartir algunes de les idees que hi vaig exposar.

“Com diu la Declaració dels Drets Humans, en el seu article 19, “tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió”. Malauradament, però, com passa amb tants altres drets, el món és ple de periodistes i d’escriptors silenciats. Un silenci que els converteix no només a ells en víctimes: el seu silenci fa, també, víctimes totes les persones que es veuen privades del seu dret a la informació. I més encara, perquè la llibertat d’expressió és una eina fonamental per defensar tots, absolutament tots, els drets humans.

En un moment en què es té la percepció que la informació que circula és molta no és manco cert que la informació oculta és encara molta més. L’exemple del “Wikileaks”, que ha fet públics documents secrets sobre Afganistan, n’és un bon exemple. En aquest cas, l’anonimat de les fonts evidencia que la seva lluita per la transparència i el coneixement no es pot fer a cara descoberta. I això que parlam, se suposa, de països en què la defensa teòrica de la llibertat d’expressió és total i absoluta.

És evident, per tant, que el món en què vivim és ple d’escriptors –en el sentit més ampli del terme- silenciats i que és necessari denunciar i fer pública la seva situació, com fa el PEN. Tanmateix, resulta obvi que no totes les situacions són iguals. Hi ha, des de casos dramàtics d’escriptors assassinats, empresonats o exiliats que paguen amb la seva vida l’exercici de la llibertat, a casos de censura més o manco dissimulats i que tenim molt més a prop. Si m’ho permeteu, centraré el tema a Menorca i, per extensió, a la literatura catalana.

Resulta curiós adonar-se com, moltes vegades, si reculam en la història, les illes (en minúscula) s’han convertit en les presons d’un bon nombre d’escriptors i han fet de la mar una mena de reixa per silenciar veus. A Menorca, per exemple, s’hi va exiliar, al s.XIX, Duran Canyameres, gràcies al qual, justament, anys després i a través de Jordi Carbonell, vam conèixer el teatre il•lustrat del XVIII. També al s.XIX, Menorca, Ciutadella en concret, va acollir un escriptor del qual desconeixem el nom i al qual fa referència Víctor Balaguer al volum XXXII de les seves Obras (1895), en què transcriu el que ell en diu “Poema d’un pobre desterrado”, anterior a Aribau:

Desde’l fondo de mon pit,
ab lo cos y’l cor migrat,
jo te dich tot entristit:
Catalunya, Deu te guart.
Si la llengua de tos avis
no parla ningú ni sent,
jo la vull en los meus llavis
ab lo meu darrer accent

Avui, a l’estat espanyol, la situació és, com al primer món, de suposada llibertat d’expressió. Podíem llegir, però, fa uns dies, que el periodista Guifré-Jofre Montoto, “denunciava pressions i imposicions de la direcció general de la Policia en la presentació d’un llibre sobre els mossos”, un cas evident de censura que no és, per desgràcia, un fet aïllat: tots sabem que, en aquesta democràcia tan justeta que tenim, hi ha temes que són intocables.
A més, la nostra situació d’escriptors en llengua catalana, pens que ens ha de fer plantejar, també, les dificultats d’expressió que, al llarg dels anys, hem tingut i continuam tenint, també, actualment. No és un cas dramàtic, com el d’aquells escriptors que s’hi juguen la vida, però crec que és interessant, també, posar-ho damunt la taula. La més que evident castellanització de la societat en què vivim i la poca presència que, encara avui, té la literatura escrita en llengua catalana mereixen, també, una reflexió. Perquè, teòricament, gaudim d’una llibertat d’expressió que, a la pràctica, es veu atenuada per una forma subtil de silenci, no tant pel que fa al fons, sinó a la forma, a la llengua pròpia amb la qual ens expressam.

Amb tot, la situació que ens és més propera no és, sens dubte, ni fer-s’hi a prop, tan dramàtica com la d’aquells escriptors que, arreu del món, es juguen la vida en cada paraula. Escriptors amenaçats, vexats i agredits que necessiten del suport internacional per sobreviure. La iniciativa de les ciutats-refugi (tant diferents de les illes-presons) és excel•lent, en primer lloc, perquè garanteix la integritat dels escriptors amenaçats; i, en segon lloc, perquè permet l’intercanvi cultural, sempre enriquidor. El desitjable, però, seria que aquest intercanvi, un dia, es pugui dur a terme des de la llibertat més absoluta i no des de l’amenaça. Haurem de continuar insistint.”

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 8 comentaris