La Menorca contemplativa. Una illa amb nom de dona és la darrera obra del fotògraf Damià Coll, seixanta-tres imatges acompanyades de seixanta-tres textos escrits per dones. La paraula es fusiona amb fragments de la realitat que ens envolta i que la mirada de l’artista ha seleccionat per recrear-los, per transformar-los en petites escenes, quasi pictòriques, que captiven qui les observa. No és una tria feta a l’atzar: en cada fotografia, en cada imatge, hi ha una part de l’ànima de l’artista, que ha sabut combinar la passió per recórrer els entorns naturals de l’illa amb la passió per la càmera. Són retalls de cel, de terra i d’aigua que ens parlen de quietud, de repòs i de silenci, amb un element que els cus amb un fil invisible: el blanc dels núvols, de la boira i de l’aigua. Com ha manifestat ell mateix en alguna ocasió, es tracta de crear sensacions de calma, capturar la solitud, la tranquil·litat i la bellesa inquietant que ens regala l’illa de Menorca a l’hivern.

Les dones que hem posat paraules a les fotografies d’en Damià Coll vam iniciar el procés creatiu amb la tria d’una imatge. He de confessar que fins que no em vaig posar a escriure no hauria sabut explicar el perquè de la meva elecció, més enllà del fet que la blancor, només trencada per unes roques que emergeixen de dins l’aigua, em va enlluernar. Temps després, a mesura que vaig anar posant paraules al fragment d’illa escollit, vaig descobrir que hi veia realment el que segurament havia vist des del principi, sense ser-ne del tot conscient: un full en blanc, una pantalla blanca d’ordinador que enlluernava i amb la qual feia temps que lluitava per fer emergir paraules, feixugues com roques, que volia enlairar cap al cel blau. Potser, també, hi havia la incertesa i la il·lusió d’un moment vital que vaig escrivint a poc a poc. Té tota la raó l’artista quan diu que, al cap i a la fi, les dones que hem mossegat l’ham de la bellesa que ell ens ha ofert hem acabat emmirallades en la imatge. Hem acabat parlant de qui som.

Viure la Menorca del silenci, dels detalls, de la solitud és un autèntic privilegi. Poder-la reviure a través de les fotografies de Damià Coll és un regal al qual no podem ni hem de voler renunciar. Les illes són sempre una descoberta i un refugi. Les illes tenen nom de dona. Són terra i aigua: matrius de vida, de creació. D’imatges i de paraules. Gràcies, Damià.

(Article publicat al diari Menorca de dia 15 febrer de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Dia 31 de gener es fa l’Encesa de torres, talaies i talaiots de la Mediterrània pels drets humans, una iniciativa que va néixer a Mallorca l’any 2016 amb dos objectius clars: d’una banda, sensibilitzar sobre el drama de la immigració al Mediterrani; i, de l’altra, reivindicar el patrimoni històric de torres, talaies i fortificacions. Es tracta d’una iniciativa que enguany ha comptat amb la participació de les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià, l’Aragó, Andalusia, així com altres punts del Marroc i Cisjordània. Una acció internacional de memòria, solidaritat i cultura de la qual, un any més, s’ha desmarcat el PP de Menorca: el Consell Insular ha deixat de ser el coordinador de l’encesa, que només s’ha fet a Maó, Ciutadella i es Mercadal, amb alcaldes d’esquerres, gràcies a la implicació del Fons Menorquí de Cooperació. Es veu que encendre focs per dir fort i clar que els drets humans no es negocien, que no són una opció ni un privilegi i que són la base del nostre pacte social i de la nostra dignitat col·lectiva, com es diu al manifest, no els deu semblar un propòsit prou important. També és cert que al PP de Menorca li agrada encendre un altre tipus de focs.

Em sap greu veure com consensos del passat han quedat reduïts a cendra. En el tema lingüístic, evidentment, amb una proposta de modificació del Reglament d’usos lingüístics damunt la taula que atempta directament contra la Llei de Normalització Lingüística, aprovada el 1986 per unanimitat de tots els grups polítics. O el desmantellament de l’Agència Menorca  Talaiòtica, sense director des de fa mesos i amb altres dimissions d’experts ben sonades. Amb propostes (provocacions?) absolutament innecessàries i que només remeten a la cursa amb VOX per veure quin dels dos ens recorda més temps passats, com poden ser ‘la semana de la Hispanidad’ o la tria del conferenciant de la Diada del Poble de Menorca. O el tracte al personal del Consell, que ha provocat la contractació d’un coach per intentar apagar l’incendi…

Així les coses, és evident que a Menorca ens ha tocat patir la pitjor versió del PP, que governa també el Consell de Mallorca i que continua participant activament en l’encesa pels drets humans. Aquí els tenim entretinguts encenent focs que només deixen en evidència el seu tarannà i la seva incompetència. I, per cert, com deia aquest diari fa uns dies, les oposicions al cos de bombers de Menorca encara no s’han resolt, després d’un any i mig d’haver-se fet. Afegim més llenya al foc.

(Article publicat al diari Menorca de dia 1 febrer de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

El mes de desembre passat, el periodista i actualment diputat independent per Esquerra Republicana a Madrid, Francesc-Marc Álvaro, va ser a Menorca per presentar el seu darrer llibre El franquisme en temps de Trump, un assaig que parla del creixement de les dretes més extremes i que, en darrer terme, ens enfronta directament a la realitat preocupant que vivim, que no és altra que la de la democràcia amenaçada pel feixisme. Una amenaça que, per desgràcia, a les Balears i a Menorca coneixem bé, amb dos governs, autonòmic i insular, condicionats per VOX. En aquells moments, Trump encara no havia segrestat el president de Veneçuela ni havia amenaçat  Grenlàndia ni l’Iran. Tampoc s’havia fet públic que el Consell de Menorca convidaria l’empresari milionari i exportaveu de Ciutadans, Marcos de Quinto, a fer la conferència de la Diada del Poble de Menorca per projectar la seva “mirada liberal sobre el tema de l’habitatge”, i que, mirin per on, aplaudeix Trump. Així, idò, és ben cert que tot el que va malament és susceptible d’empitjorar.

Al llarg del seu llibre, Francesc-Marc Álvaro parla, entre d’altres temes, sobre el fet que s’ha posat de moda entre els joves, més entre els homes, ser fatxa. L’extrema dreta ha fet calar el seu missatge. S’adreça al ciutadà “com un dels seus”, no com un polític, amb un estil simple, directe, col·loquial. A més, juga amb la perversió del llenguatge, de paraules com llibertat o dissidència, que en boca seva perden tot el sentit. Hem de reconèixer que, a l’altra banda, hem comès l’error de creure que les generacions nascudes durant la democràcia assumirien els valors democràtics i no ha estat així. A més, hem entrat a l’era de la postveritat en què les fronteres entre veritat i mentida es confonen, i, sobretot, hem d’assumir que la política no sempre ha sabut donar resposta als problemes reals de la gent. I, quan tot això passa, és un perill per a la democràcia. I aquí som.

El llibre acaba amb una sèrie de preguntes que interpel·len directament el lector. Què podem fer per aturar aquesta onada de feixisme? Com s’arriba, des de l’esquerra, no només a la raó sinó també a les emocions dels ciutadans? Com es fa aquest pas de la indignació a la mobilització, com deia Hannah Arendt? Respondre no és fàcil però s’ha de fer, amb projectes polítics coherents que atenguin les necessitats dels ciutadans. I amb ciutadans, cadascú des del seu lloc, disposats a desmuntar falsedats i manipulacions.

(Article publicat al diari Menorca de dia 18 gener de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris